Antonio Lofrasso va ser un poeta sard que va fugir del seu Alguer natal per instal·lar-se a Barcelona a mitjans del segle XVI. La seva obra Los diez libros de Fortuna de Amor (Barcelona, 1573) té el peculiar honor de ser un dels llibres que Miguel de Cervantes salva de la crema a El Quixot. Seva també és l’única descripció acurada que ha arribat fins als nostres temps del primer portal del Mar, l’accés que es va obrir a la muralla medieval quan aquesta es va ampliar per fortificar tot el front marítim de la capital catalana. Fins aleshores, aquesta part de la ciutat havia estat molt exposada als atacs enemics per mar, de manera que, després d’una ofensiva de vaixells castellans i genovesos que va tenir lloc el 9 de juny de 1359, es va decidir reforçar l’entrada marítima ubicada entre el pla de Palau i l’actual barri de la Barceloneta. Aquesta es refaria entre els anys 1553 i 1563 per iniciativa de l’emperador Carles V amb la construcció del baluard de les Drassanes i també del portal, que tenia un aspecte monumental i era d’estil renaixentista.
En un dels seus textos, que data del 1573 i està escrit en un castellà farcit de catalanismes, Lofrasso descriu d’aquesta manera l’accés a la ciutat des del mar: «…tenia por parte de fuera que mira al mar, quatro figuras grandes de gigantes de muy buena piedra fina, que con sus cabezas sostenian el arco del portal, encima del qual se mostrava un rico escudo de marmol relevado, de dentro del qual estavan esculpidas las armas reales de la ciudad…». Aquest portal erigit “a la romana” -segons les paraules del mateix poeta sard- és el mateix que Cervantes travessaria a principis del segle XVII durant la seva estada a la capital catalana i que després apareixeria fugaçment a la segona part d’El Quixot. El seu artífex va ser l’enginyer militar italià Giovan Battista Calvi, que també havia dissenyat la muralla de mar barcelonina, així com altres fortificacions del Mediterrani com les de Roses, Perpinyà, Eivissa, Maó o Gibraltar. Més enllà de la descripció de Lofrasso, l’única representació gràfica d’aquesta entrada identificada fins al moment és a través de la mirada d’Anton Van der Wyngaerde. L’artista flamenc va immortalitzar la costa de la ciutat el 1563 en un dibuix on si parem atenció s’intueix la portalada en primer terme amb la Basílica de Santa Maria del Mar just darrere.
No queda clar si formava part del portal dissenyat per Calvi o si es tractava d’un element afegit durant algunes de les reconstruccions que es van dur a terme en els segles posteriors, però, en algun moment abans del seu enderroc definitiu el 1859, el portal del Mar va estar presidit per dos caps de Medusa. Una d’aquestes figures encara es conserva avui dia a l’Enrajolada, Casa Museu Santacana de Martorell. La peça va ser una de les moltes que l’artista i terratinent Francesc Santacana i Campmany va aplegar al llarg de la seva vida perquè formessin part de la seva col·lecció personal. Mogut per un idealisme romàntic i amb la voluntat d’evitar que es poguessin deixar perdre, Santacana va recopilar restes de palaus i d’edificis religiosos antics, rajoles de tota mena i també altres mostres d’art medieval i de mitjans del segle XIX. El seu va ser un dels primers museus de l’Estat i tenia entre les peces exposades aquest cap de Medusa, que estava col·locat en una mena de porxada que tenia al jardí de casa seva a Martorell i s’havia reutilitzat com a font ornamental.
En l’inventari de la col·lecció que va fer el net del patriarca, Francesc Santacana i Romeu, després de la mort del seu avi, s’indica que la figura en qüestió prové d’aquest portal del Mar, que era un dels deu que formaven el segon recinte emmurallat de la capital catalana. També s’apunta que la fortificació va acabar enderrocada per les reformes a la zona del pla de Palau, que van culminar amb l’edificació d’un nou pòrtic monumental entre 1844 i 1848. El catàleg acompanya aquests detalls d’una fotografia de la peça i de la següent descripció:
«Aquestes portes comunicaven la ciutat amb el mar pel cantó de la Barceloneta i eren les últimes que es tancaven de la ciutat, de manera que hi havia una gran munió de gent que havia fet tard per entrar per les altres portes. L’únic adorno que cridava l’atenció eren dos caps de Medusa de gran mida, un a cada cantó, pel forat de boca oberta dels quals els sentinelles podien vigilar que passava fora. Un es va perdre i l’altre és l’existent en aquest museu».
L’efecte apotropaic i una història de reconstruccions
Una de les persones que ha estudiat aquest portal del Mar primigeni i que pot aportar llum al cas és en Damià Martínez. Aquest historiador de l’art i director del Museu del Renaixement de Molins de Rei va fer la seva tesi doctoral sobre la figura de Calvi, situant-lo com un dels primers grans enginyers militars de l’Edat Moderna i un personatge cabdal en la introducció del Renaixement a casa nostra. Martínez assenyala que l’accés a la ciutat des de Ponent era d’un format triangular que emulava l’estil dels arcs de triomf i tenia a banda i banda dos accessos on es feia el control de mercaderies i la recaptació d’impostos. L’entrada estava presidida per un escut d’armes amb l’àguila imperial de Carles V, en una estètica classicista que trencava amb la medieval i gòtica que havia predominat fins al moment. Això explica per què molts dels monuments que es van erigir a l’època comptaven amb relleus que al·ludien a les victòries del monarca de torn, així com referències a la cultura i mitologia grega i romana.
L’historiador de l’art considera molt probable que els dos caps de Medusa es col·loquessin aleshores a la portalada com es feia també amb les gàrgoles. Amb aquests elements es pretenia generar un efecte apotropaic en el visitant, és a dir, enfondir respecte i alhora allunyar el mal, protegint de retruc la ciutat. En la mateixa línia es pronuncia la també historiadora de l’art Alba Vendrell, que remarca que era habitual col·locar aquest tipus d’iconografia en entrades i façanes per “paralitzar” aquells que volguessin accedir a un lloc amb males intencions. Tot i encaixar amb la tendència artística del moment, Martínez indica que el portal original probablement no va tenir molt més de 100 anys de vida. Durant el segle XVII i principis del XVIII, la capital catalana va ser atacada des de mar en diverses ocasions, fet que va provocar destrosses en aquesta entrada i va obligar a refer-la i fortificar-la constantment. Aquest període convuls coincideix precisament amb la Guerra de Successió (1701-1714). Després de la victòria borbònica, el cap decapitat del general Josep Moragues es va exhibir durant dotze anys en aquest portal barceloní com a advertència i escarni per als contraris al règim.
Aquesta reconstrucció rere reconstrucció de la portalada queda reflectida en la memòria de la intervenció arqueològica que es va fer el 2010 al pla de Palau i la plaça de Pau Vila, sota la firma de l’arqueòleg Mikel Soberón. Els responsables de les excavacions van poder documentar com, ja al segle XVII, es va construir davant de l’accés un parapet amb forma de baluard per complir amb les “exigències militars” de l’època. La nova edificació esmorteïa l’efecte monumental de l’entrada i va venir acompanyada de l’obertura d’un fossar al seu voltant i del reforç del recinte amb una contramuralla de gairebé quatre metres d’alçària. També es va erigir un mur per canalitzar l’aigua que s’acumulava en aquest punt fruit de la derivació del Rec Comtal. Ben entrat el segle XVIII es crea una altra barrera fora dels límits del fossar amb l’objectiu de reforçar les defenses de la porta i en el marc de les obres impulsades per l’enginyer miliar Pròsper Verboom després de la Guerra de Successió. A més de l’afectació pels nous murs, els plànols del moment dibuixen dues obertures en aquest portal, desdibuixant completament la seva imatge original. L’última referència a l’entrada antiga la trobem en una documentació consultada pels arqueòlegs que data del 1677 i on es refereix a l’accés com a “porta antiga“. Aquesta part del recinte emmurallat acabaria enderrocant-se a partir de 1822, quan es reforma el pla de Palau i s’erigeix un nou portal del Mar també d’aspecte monumental, però d’estil neoclàssic i amb dues obertures laterals en forma de ferradura.
La incògnita del recol·lector
El nou portal del Mar -obra de l’arquitecte i enginyer militar Josep Massanès– edificat entre els anys 1844 i 1848 va tenir una vida extremadament efímera. Va acabar enderrocat el 1859, juntament amb bona part de les muralles i els baluards, que ja no tenien massa sentit com a elements protectors i xocaven amb l’augment insostenible de la densitat de la població barcelonina. Les fotografies de l’època que es conserven i els esbossos del seu artífex semblen indicar que el cap de Medusa no formava part d’aquesta construcció, de manera que seria anterior. Tot faria pensar, doncs, que pertanyia a la portalada primigènia dissenyada per Calvi. Tanmateix, no es pot descartar per ara que es tractés d’una figura afegida en alguna de les reformes posteriors. Soberón va més enllà i creu que la figura formava part del disseny de Massanès i que, si no es veu a les poques instantànies recuperades d’antany, és perquè aquestes mostren només la cara interior del portal. Argumenta el seu posicionament en un dels esbossos trobats de l’arquitecte, on es poden veure dos rostres col·locats en uns pinacles a la cara interior que podrien ser d’una Medusa i que, per tant, podrien haver estat replicats a l’exterior. L’arqueòleg també apunta que la muralla moderna -la del segle XVI- es va fer pràcticament de nou i que només es va aprofitar alguna part de la medieval en algun tram, com entre la plaça del Duc de Medinaceli i les Drassanes. Això fa que sembli estrany que es conservessin elements com aquestes figures fins que l’entrada renaixentista va ser enderrocada del tot el 1833 per construir-hi la neoclàssica.
Ara bé, es dona la circumstància que Santacana va ingressar a l’Escola de Nobles Arts de la Junta de Comerç, que estava ubicada molt a prop d’aquesta entrada, el setembre del 1828. Això és poc abans de l’enderroc definitiu del portal, fet que podria indicar que l’artista i terratinent va presenciar la demolició de l’edifici i va voler salvar-ne una de les figures més representatives. “Ell va recopilar peces durant tota la seva vida, però sobretot arran de la desamortització de Mendizábal. No ens l’hem d’imaginar anant amb la pica, sinó que ell tenia tractes amb el que serien els antiquaris de l’època i recollia allò que li cridava l’atenció”, explica la tècnica de documentació i conservació dels Museus de Martorell, Montserrat Farreny.
Més enllà del cap de Medusa preservat a l’Enrajolada de Martorell, alguns elements d’aquest portal podrien haver-se reutilitzat en la construcció de la Torre Pallaresa de Santa Coloma de Gramenet, un edifici privat que compta amb diverses peces provinents de construccions antigues barcelonines, tal com precisa Martínez.
