Abans de Santa Maria del Mar, un altre conjunt eclesiàstic barceloní podria haver opositat per guanyar-se aquest afegitó vinculat a la costa que banya la capital catalana. Els franciscans desembarcaven a la ciutat a principis del segle XIII seguint els passos de Francesc d’Assís, qui segons la tradició popular va creuar el territori català camí de Santiago de Compostel·la, allotjant-se unes nits en l’hospital de Sant Nicolau de Bari, ubicat en els terrenys de l’actual plaça del Duc de Medinaceli. Va ser en aquest indret on l’orde religiós va decidir construir la seva seu i així va néixer el conegut com a convent de Sant Francesc.
El moment d’apogeu d’aquesta branca rupturista de l’Església va portar la comunitat a establir-se ràpidament com un dels punts neuràlgics del cristianisme a la ciutat i durant els primers anys van rebre copioses donacions per part de moltes de les famílies benestants locals. Tal va ser l’ascendència dels franciscans que el mateix Jaume I el Conqueridor va assistir a la cerimònia d’inici d’obres per a l’ampliació del recinte religiós, que va anar absorbint a poc a poc terrenys cedits per l’antic ducat de Cardona a tocar de la muralla de Mar. Amb els anys, el convent va acabar sent l’escenari on es van celebrar diverses corts reials i també va donar sepultura a una part rellevant de la monarquia de l’època.
Les pintures i dibuixos que encara es conserven mostren com el conjunt va presidir durant gairebé 600 anys el front marítim barceloní, alçant-se imponent com un dels grans edificis de la ciutat i destacant per la seva bella factura en un estil gòtic encara primerenc. Així va ser fins a principis del segle XIX, quan l’ordre de suprimir les congregacions religioses del règim espanyol i les revoltes populars van deixar molt tocada la comunitat, propiciant la desamortització del recinte i el seu posterior enderroc l’any 1837.
Runes que perviuen sota l’asfalt
Dos segles després de la seva desaparició, les obres de reforma del tram final de la Rambla van fer aflorar el passat mes d’agost algunes restes del vell convent de Sant Francesc que van sobreviure a la demolició. Segons la informació facilitada pel Servei d’Arqueologia de Barcelona, les runes localitzades corresponen a l’ampli espai que ocupaven els jardins i els camps de conreu de les instal·lacions, on en destaca per sobre de tot la troballa d’una sínia de pedra en un estat excepcional de conservació. Aquest mecanisme -que permetia abastir d’aigua els jardins del conjunt- encara preserva l’eix de pedra on es col·locava la roda de fusta per extreure el contingut del pou, que encara avui dia connecta amb un corrent d’aigua subterrani.
Aquests darrers vestigis del recinte es troben flanquejats per les runes del semibaluard de Drassanes, una construcció defensiva erigida a finals del segle XVIII per protegir la muralla moderna de la ciutat i que, en aquest punt concret, servia per blindar l’edifici de les Drassanes Reials per la part que dona actualment a la Rambla. Aquesta espècie d’escut era juntament amb el Baluard del Rei una de les onze grans fortificacions perimetrals que envoltaven la Barcelona medieval i que van ser enderrocades durant el segle XIX amb l’objectiu d’obrir la ciutat al mar.
Altes esferes i panteó reial
L’empremta d’aquest majestuós convent, però, encara és present en el dia a dia de la ciutat a través del nomenclàtor. Vies com el passatge del Dormitori de Sant Francesc o el carrer Nou de Sant Francesc evoquen aquest passat gloriós del conjunt i, juntament amb la troballa recent de les restes dels jardins, permeten fer-nos una idea de l’exuberant quantitat de terrenys que van arribar a amassar els franciscans en aquesta part de la capital catalana. “Va ser un dels convents més importants de Barcelona, sens dubte. No només en l’àmbit arquitectònic, com un dels primers grans edificis d’estil gòtic, sinó també pel que fa a les dimensions, ja que disposava de l’espai suficient per organitzar unes corts reials”, assenyala Gregor Siles, historiador i membre de Tot Història Associació Cultural.
Siles considera que una de les característiques que indiquen l’alta categoria del recinte és precisament la seva ubicació privilegiada en una de les artèries principals de l’època. “El carrer Ample era un dels que tenia més prestigi de la ciutat. Era el carrer dels palaus i una de les zones centrals de Barcelona, sobretot per a la noblesa. Això explica per què molts dels frares que van formar part de la comunitat eren de famílies benestants. Tenir un fill franciscà estava de moda aleshores“, apunta l’historiador.
Tanmateix, la relació del convent amb l’alta esfera barcelonina i catalana encara va més enllà, ja que molts dels membres de les grans nissagues d’aquells temps van demanar ser enterrats en les instal·lacions, juntament amb una part de la monarquia. Aquest ús com a panteó reial és l’altre gran tret diferencial que subratlla la importància del conjunt en un moment on la majoria dels membres de la corona rebien sepultura als monestirs de Santes Creus o de Poblet. Només en aquest recinte es van enterrar dos reis, Alfons II i Alfons IV el Benigne (les despulles del qual van ser traslladades després a Lleida), i quatre reines: Constança de Sicília, Maria de Xipre, Sibil·la de Fortià i Elionor de Xipre.
L’ocàs del convent: hospital, presó i desaparició
La decadència de Sant Francesc que va culminar amb la seva desaparició s’explica a partir de la inestabilitat política i social que es va viure durant el trienni liberal (1820-1823) arreu de l’Estat i principalment a Barcelona. Va ser en aquesta època quan els monjos es van veure forçats a abandonar el convent, que es va utilitzar aleshores com a caserna militar. Quan hi van poder tornar l’any 1828, la comunitat ja no gaudia de l’esplendor dels segles passats, però va resistir fins al 1834, quan la greu epidèmia del còlera va obligar a utilitzar les instal·lacions provisionalment com a hospital. Només un any després, el conjunt va patir un incendi durant una de les múltiples revoltes populars de l’època i va acabar finalment desamortitzat per utilitzar-lo com a presó.
Amb l’enderroc del recinte l’any 1837, els franciscans es van quedar definitivament sense la que havia estat fins aleshores la seva gran seu a la capital catalana i la ciutat va perdre un bocí de la seva història. “Barcelona tenia massa convents i esglésies en aquella època. El criteri d’aleshores no és el mateix que en l’actualitat i es va prioritzar la necessitat d’obrir espais per donar cabuda a l’excés de població. La desaparició de Sant Francesc va ser una pèrdua de patrimoni molt important“, lamenta Siles, que considera que les institucions haurien d’apostar per fer valdre la importància històrica del conjunt per evitar que caigui en l’oblit.
Patrimoni salvat de l’enderroc
Malgrat la demolició de les instal·lacions, una part de la memòria del convent encara perviu gràcies a una sèrie de vint quadres de grans dimensions obra de l’artista Antoni Viladomat i Manalt. Aquestes pintures a l’oli -que decoraven el claustre major del recinte i narren la vida de Sant Francesc d’Assís- es van poder salvar de l’enderroc i actualment s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona (UB) també conserva una col·lecció de prop de 4.200 documents que es van guardar amb la marxa forçada dels monjos.
Precisament, l’exclaustració de la comunitat franciscana va deixar a la mercè dels lladres les tombes dels membres de la reialesa enterrats a Sant Francesc. Moltes sepultures van ser violades, així que finalment es va apostar per traslladar les despulles en sacs a la Catedral de Barcelona. Després de diversos canvis d’ubicació dins del conjunt eclesiàstic, les restes encara avui dia són visibles dins d’unes urnes en un dels murs que flanquegen l’altar major.
