Any 1927. A la Gran Via de les Corts Catalanes, 272-282, un home inaugura un dels edificis més grans de la ciutat. Alçat amb criteris arquitectònics i de construcció força moderns, inspirats en els grans edificis dels Estats Units de l’època, la Casa de la Concepción, va convertir-se en un palau obrer. Una finca de 7.019 m² de superfície i 82 m de façana, amb 240 pisos, onze plantes i sis passadissos interiors, un bloc monumental que va arribar a ser l’edifici residencial més alt de la ciutat, però amb la particularitat d’estar ubicat en un barri perifèric i habitat per persones humils. Un exemple fascinant d’arquitectura residencial multitudinària a Barcelona, que va ser conegut popularment com Cal Drapaire. Per què?
Pisos per a obrers, però amb confort
En Pau Fornt Valls, nascut el 1869 a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), va arribar a Barcelona de jove i va fer fortuna amb un ofici que pot ho feia preveure. Va començar com a drapaire, un comerciant de quincalla, roba vella i materials reciclats, una feina que implicava recórrer barris amb un carro recollint objectes que altres descartaven. Aquesta experiència li va permetre veure oportunitats on la majoria només veia perifèria. Va dedicar una part important dels seus guanys a construir habitatges per a treballadors humils -els obrers de la fàbrica de Can Batlló, bàsicament-, però amb un nivell de confort superior. Si molts blocs populars eren senzills, Cal Drapaire tenia ascensors, marbre blanc a les escales i detalls ornamentals influïts pel Beaux-Arts parisenc. A més, l’edifici tenia serveis perquè els veïns tinguessin les necessitats bàsiques cobertes sense necessitat de sortir al carrer, amb diversos locals comercials als baixos: des d’un consultori mèdic fins a una escola i botigues d’alimentació. En aquells moments, la Gran Via i el barri de la Font de la Guatlla eren un territori d’horts, terrenys salvatges i espais pràcticament abandonats.
El bloc, que va fer l’arquitecte Modest Féu i Fabra, però que mai no va voler signar, va ser dedicat a la seva dona, Concepció Brunet Miserachs, amb imatge de la Mare de Déu a la façana. Però el nom que ha quedat en l’imaginari popular és el de Cal Drapaire, en homenatge a l’home que va donar una possibilitat de vida digna per a treballadors i famílies modestes. Aquest edifici posa en perspectiva com la Barcelona industrial i obrera va integrar solucions arquitectòniques i socials d’una manera creativa i, de vegades, inesperada. No és només una façana monumental perduda al costat del trànsit, és un testimoni de l’evolució urbana de la ciutat. Era, de fet, una obra arquitectònica amb ideologia comunitària, però sense abandonar la individualitat d’un habitatge còmode, amb balcons i ben comunicat, i sobretot, construït amb materials de qualitat.
Pau Forn va arribar a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, però l’any 1935, quan tenia 67 anys, va morir a mans d’un escamot de la FAI en començar la Guerra Civil. El seu record es manté encara avui en aquest edifici, on viuen famílies en un entorn que no té res a veure amb el de fa tot just un segle.
