Aquesta no és la història d’una vida. És el relat de dues vides que conflueixen en la figura d’en Gabriel Gómez. La primera és la d’un dels tants infants orfes de la postguerra que van aconseguir sobreviure en ple franquisme i fer-se un lloc en aquest món a força de pencar de valent. La segona arrenca a partir de la jubilació d’aquest personatge i reprèn una pulsió que havia quedat durant més de quatre dècades guardada en un calaix. Un dels records més clarividents que aquest home de 82 anys conserva del seu pare és de quan en tenia només cinc i el va anar a veure a la presó de la Model. “Les visites es feien a la sala de comunicació, on hi havia desenes de persones tots cridant a l’hora per fer-se entendre”, rememora en una conversa amb el TOT Barcelona. L’Helios Gómez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 1956) va ser empresonat l’any 1948 sense judici ni sentència. No era el primer cop que passava pel centre penitenciari de l’Eixample. Ja ho havia fet només dos anys abans en unes circumstàncies semblants, únicament per la seva militància sindical i política. Amb la mare morta per una tuberculosi a 27 anys, pare i fill feia només un any que vivien junts quan van rebre la visita que desencadenaria aquest segon empresonament.
“L’aleshores ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco, li va proposar que es passés al sindicat del Règim. Necessitaven gent acostumada a dirigir-se als treballadors i van trucar a la porta de molts membres de la CNT. El meu pare no va acceptar i es van molestar molt. Dos dies després se’l van emportar“, explica el fill, que es va quedar a càrrec dels avis materns. El presoner va complir dos anys d’internament, però, quan per fi va aconseguir la llibertat provisional, el seu expedient va anar a parar “a sota la pila”, de manera que s’hi va estar quatre més. Va sortir de la Model el 1954. “Quan va venir a veure’m, pensava que tornaríem a viure junts, però em va dir que primer havia de trobar una feina. Estava molt tocat de salut i només va durar dos anys. El van fer morir amb 51 anys“, assegura. El traspàs del seu progenitor marca l’inici d’aquest punt i a part en la vida d’en Gabriel. Durant bona part de la seva existència, l’home va viure aliè a la figura del pare, que havia quedat desdibuixada i convertida en poc més que una ombra. No va ser fins als vuitanta que l’interès pel personatge va revifar, convertint-se ben bé en una obsessió. “Havia trobat traces seves als Encants, llibres que tenien dibuixos seus. Quan em vaig jubilar, vaig poder aturar-me a pensar què havia fet el meu pare. Fins aleshores m’havia dedicat a viure i, en certa manera, l’havia oblidat”, reconeix.
Així va néixer la croada per dignificar l’Helios Gómez, un dibuixant i cartellista magnífic i una de les moltes veus dissonants amb el règim franquista represaliades per motius polítics. El seu ampli recorregut com a activista llibertari i la reivindicació dels seus orígens gitanos havien quedat silenciades pel pas del temps i la seva obra havia acabat disseminada per arxius, col·leccions privades i encants de diferents punts d’Europa. Durant prop de tres dècades, en Gabriel s’ha dedicat a recopilar aquestes peces mentre recollia els testimonis de diferents personatges que o bé van coincidir amb el seu pare o bé coneixien la seva història. Una d’aquestes entrevistes va ser amb l’antic militant del POUM Joan Rocabert, que va compartir estada a la presó amb l’artista i sindicalista. Durant aquella conversa, va ser el primer cop que el fill de l’Helios sentia a parlar de la capella gitana, un oratori que el seu pare havia pintat mentre estava reclòs a la Model a la primera de les cel·les de la quarta galeria, la dels condemnats a mort. L’any 1985, quan el centre encara estava en funcionament, la va poder visitar per primera vegada i en va fer unes fotografies que durant anys serien l’única prova de l’existència de l’obra fora dels murs. Després de ser repintada el 1998 en una decisió àmpliament qüestionada de l’aleshores consellera de Justícia, Núria de Gispert, la capella va tornar a veure la llum la setmana passada, posant punt final a un ostracisme que s’ha allargat 27 anys.
De l’orfenat a la redescoberta de l’Helios
La recuperació de la capella gitana és una fita monumental, sobretot si tenim en compte que l’Helios Gómez va ser pràcticament un desconegut inclús per al seu propi fill fins que aquest va complir la quarantena. Arran de la mort del seu pare, en Gabriel va acabar internat fins als 13 anys a la Ciudad de los Muchachos, un orfenat de Collserola de reputació discutida. “La meva àvia deia que així almenys em donarien menjar cada dia, però allà també passàvem fam. Com estàvem en ple bosc, dividíem les coses entre allò que es podia menjar -rosegadors, ocells, mores, figues…- i allò que no. Era tot una mica salvatge”, admet. Es va posar a treballar amb 14 anys i estudiava al vespre per presentar-se pel seu compte als exàmens. La primera feina va ser a l’estudi Orphea Films de Montjuïc, que aleshores estava rodant El último cuplé, amb una “guapíssima” Sara Montiel de protagonista. Poc després de morir l’àvia, el jove orfe entrava a l’Escola Industrial per estudiar una enginyeria mentre treballava en diverses feines. La seva formació es va veure interrompuda pel servei militar obligatori. Es va apuntar al grup dels paracaigudistes, perquè cobraven 600 pessetes en comptes de les 15 de la resta d’unitats, i va anar a parar a Múrcia. Allà va poder explotar una de les frases que recordava vívidament del seu pare: “Dibuixar és molt fàcil, només has de seguir amb la mà la línia que et marca la imaginació”. Es va fer el dibuixant de la companyia, fet que li permetia gaudir d’alguns permisos i sortir de la caserna.
Quan va tornar a Barcelona, la necessitat de “treballar i viure” el van fer deixar els estudis, una decisió de la qual se n’ha penedit “tota la vida”. Va passar per multitud d’empreses i va patentar un sistema de fitxes de control per a l’organització interna de negocis que va saltar pels aires amb l’arribada dels primers ordinadors. Durant la seva etapa més prolífica, es va dedicar al muntatge d’oficines, arribant a treballar per la Generalitat i grans firmes de renom internacional. Es va jubilar avançadament i aleshores va emprendre l’aventura de recuperar la memòria del seu pare. “De no tenir cap noció, vaig començar a entendre que havia estat una figura molt interessant que havia deixat un bon record en totes les persones amb qui em vaig entrevistar”, recorda, tot subratllant que la col·lecció d’obres està actualment en mans del MNAC i la documentació es va enviant per tongades a la UB a través de l’Associació Cultural Helios Gómez. Amb els primers cants de sirena sobre el tancament i requalificació dels terrenys de la Model a finals dels noranta, va contactar amb l’equip de la conselleria de Justícia del moment per demanar la preservació de la capella. Li van respondre que, com la resta de cel·les, aquesta havia estat pintada i repintada per motius d’higiene, eliminant de retruc un dels obstacles per a la transformació de la presó en pisos. “Allò em va ofendre, però vaig entendre que si volia salvar el contingut, que per a mi era la capella, havia de salvar el continent, és a dir, la Model. L’antiga presó és patrimoni i part de la nostra història. Poques famílies hi haurà que no hagin tingut un parent empresonat per causes polítiques”, apunta en Gabriel.
El fill d’Helios Gómez va trobar en l’associació SOS Monuments l’aliat perfecte per reivindicar la preservació de l’estructura, destinant-la a equipaments i zona verda, en contra del model que plantejava construir prop de 22.000 pisos. Van muntar una plataforma ciutadana i van començar a manifestar-se el primer dilluns de cada mes. La pressió va funcionar i es va fer el primer pas per a la conservació del recinte amb la seva catalogació. El canvi en el govern municipal va deixar en punt mort tant el projecte urbanístic com la recuperació de la capella. Es va reactivar tímidament després del tancament de la Model el 2017, però fins a finals del 2024 no es va fer el pas definitiu per restaurar almenys l’oratori pintat per l’artista. Després d’un procés “lentíssim” i molt més dificultós del que esperaven inicialment, els tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya (CRBMC) aconseguien recuperar pràcticament la totalitat de l’escena i presentaven els primers resultats la setmana passada. “Estic més content que un gínjol. S’ha hagut de donar una conjunció planetària, amb els socialistes a l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament, per aconseguir recuperar la capella. El dia de l’estrena volia mantenir l’aplom, però no vaig poder evitar emocionar-me. És el colofó a 30 anys de feina i els hi estic molt agraït perquè han alliberat l’Helios del seu segrest”, remarca en Gabriel.
Una primera victòria que acosta la Model al seu renaixement
La croada, però, no acaba aquí. El fill de l’artista continuarà lluitant de la mà de SOS Monuments i altres agrupacions fins que la Model es converteixi en un nou epicentre cultural i de memòria, fent valer la popularíssima frase encunyada pel filòsof madrileny George Santayana: “Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”. Per fer-ho, proposen convertir la quarta galeria en una exposició permanent dedicada als grans cartellistes i al Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, fundat pel mateix Helios Gómez el 1936 i que comptava entre les seves files amb autors del calibre de Carles Fontseré o Josep Bartolí. Pel que fa a la resta d’espais del gegant recinte, plantegen encabir-hi una biblioteca especialitzada en la repressió durant la Guerra Civil i la postguerra, un racó per a la projecció de films temàtics, sales per a usos socials i un gran parc “de la Llibertat”.
Tot i el pas endavant que suposarà la declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) de la capella gitana, tal com va anunciar la setmana passada la consellera de Cultura, Sònia Hernández, en Gabriel es mostra encara prudent i apressa les diferents administracions implicades a entomar d’una vegada per totes el blindatge i transformació de la Model. “Ara només falta que no hi facin pisos, que es tirin els murs que envolten les galeries, que s’obrin uns jardins entorn d’un centre de cultura amb equipaments per al barri i les entitats… No sé si arribaré a veure-ho, però em sembla una cosa elemental per a la ciutat”, conclou.
