Un nom ha canviat la història esborrada de l’antic casino de les Tres Torres: Lope F. Martínez de Ribera. Aquest personatge aparegut en un vell contracte d’arrendament signat el 22 de novembre del 1935 i trobat en uns arxius municipals ha estat la peça clau que ha permès posar una mica de llum a la trajectòria centenària d’aquest enigmàtic edifici modernista conegut com a Casa Urrutia i ubicat en el número 44 del carrer del Rosari, a només unes passes de l’actual Via Augusta. La menció d’aquest nom en un reportatge del TOT Barcelona ha servit per poder estirar el fil de la història de l’immoble a través de la família que en va escriure bona part de les seves pàgines.
Santiago Fernández Ventura és el petit de set germans i fins als set anys va viure ininterrompudament en els baixos d’aquest edifici situat aleshores a la perifèria de Sant Gervasi. Encara recorda vívidament com jugava a l’immens jardí de la casa, el moment d’anar a comprar el pa i els canelons al forn, la merceria del barri o les passejades per anar a buscar la llet a les vaqueries. “Això era gairebé un descampat i els pocs veïns ens coneixíem tots. Només hi havia el tren de Sarrià i encara no s’havia obert la Via Augusta. No té res a veure amb el barri actual pràcticament”, assegura.
El llegat del periodista desaparegut
Aquest veí de Tarragona és el fill de Lope F. Martínez de Ribera, a qui amb prou feines va arribar a conèixer perquè va morir quan ell tenia només dos anys. Va ser el 28 de desembre del 1947, a causa d’un problema d’asma agreujat i mentre es trobava a Madrid pendent d’una oferta de feina per fer de crític taurí al diari ABC. El seu pare era escriptor i periodista i havia arribat a Barcelona durant la dècada dels anys 20 des de Valladolid. Després de llaurar-se una reputació com a crític de teatre als clubs de l’avinguda del Paral·lel, Lope va fer carrera en periòdics com La Hoja del Lunes, Solidaridad Nacional o La Vanguardia i inclús va arribar a dirigir les revistes Popular Film i Mediterráneo.
Va ser precisament en aquesta època quan va conèixer Dolores Ventura, una dona natural de Granollers que treballava de modista en un taller pròxim a la redacció d’un dels diaris i amb qui s’acabaria casant. Junts van anar a viure al domicili que l’home ja feia un temps que llogava en aquest edifici als afores de Sant Gervasi. Allà van néixer els seus fills i hi va viure la família gairebé al complet fins als anys setanta, quan va morir la mare, gairebé dues dècades després que el periodista. Durant aquest temps, l’immoble estava dividit en cinc espais diferenciats: una porteria, un local subterrani, els baixos, la primera planta i la segona. En total, hi vivien tres famílies, que convivien amb un taller de tacòmetres.
Els baixos estaven llogats pels Fernández Ventura, a la primera planta hi residia la família Urrutia i a la segona un altre clan familiar que responia al cognom Berruezo. Cadascuna de les famílies utilitzava una entrada diferent per accedir al seu domicili i malgrat algunes desavinences puntuals, la relació entre les tres va ser bona. Curiosament, l’edifici va acabar adoptant el sobrenom de Casa Urrutia, en referència a la família que accedia a l’immoble per la magnífica porta principal del carrer del Rosari. Els Fernández Ventura ho feien des d’una petita porta lateral ubicada al contigu carrer d’Àngel Guimerà i els Berruezo des del jardí.
L’atzar i els últims inquilins
Després de marxar durant uns anys a Madrid per estudiar a la Institución San Isidoro, un col·legi fundat per garantir la formació als fills orfes de periodistes i sufragat per l’antiga Asociación de la Prensa, el petit de la família protagonista d’aquesta història va tornar a Barcelona per estudiar Econòmiques a la Universitat de Barcelona (UB). L’home va viure al domicili familiar fins a l’any 1969, quan es va casar i va marxar a viure primer a Sant Cugat i després a Tarragona, on va estar prop de quaranta anys treballant a la Diputació. Allà va coincidir amb José Clua Queixalós, un reputat advocat de la Terra Alta que aleshores ocupava el càrrec de president i que anys després seria diputat al parlament durant una legislatura.
Clua Queixalós va ser casualment un dels darrers propietaris de la Casa Urrutia. La seva família hauria agafat el relleu dels Vedruna com a titulars del terreny i s’haurien mantingut com a responsables gairebé fins que l’edifici va acabar en mans de la promotora immobiliària que actualment l’està reformant per convertir la finca en pisos de luxe. Abans de poder iniciar els treballs, però, els nous propietaris van haver de negociar amb els únics inquilins que quedaven a l’edifici centenari. Joaquín Fernández Ventura -el sisè fill de la família– va estar vivint als baixos de l’immoble amb la seva família fins al maig del 2022. El seu contracte de lloguer indefinit de renda antiga va obligar els inversors a indemnitzar-lo per arribar a un acord i aconseguir que marxés.
Molt més que un llibre
Malgrat que aquest darrer inquilí mantenia tant el seu domicili com el pati en bones condicions, les plantes superiors de la casa feia temps que estaven abandonades i força atrotinades. De fet, l’edifici en general ha presentat durant les darreres dècades un aspecte decadent i desangelat, una imatge que contrasta amb la majestuositat original de l’immoble i amb la protecció com a Bé d’Interès Urbanístic (BIU) que ostenta, tal com figura al Portal d’Informació Urbanística (PIU) de l’Ajuntament de Barcelona. Recuperar aquesta esplendor perduda sense perdre l’essència de la casa serà precisament un dels reptes del despatx d’arquitectura Àgora, la companyia encarregada de la reforma. “Mentre mantinguin l’estructura i la façana, tot el que hi facin estarà bé”, apunta el petit dels germans Fernández Ventura.
Des de l’esclat de la pandèmia, aquest home guarda com un tresor un recull de fotografies familiars i retalls d’articles que va escriure el seu pare. Tots aquests documents formen part d’un llibre recopilatori que es va proposar escriure per posar en valor la figura de Lope F. Martínez de Ribera i que li ha servit per conèixer un personatge del qual pràcticament no en guarda records. “Em vaig adonar que no en sabia gairebé res d’ell. Fer aquest llibre m’ha permès conèixer el meu pare i la seva obra“, afirma. En aquest procés d’investigació, però, hi ha un misteri que no ha pogut resoldre. Fernández Ventura no ha aconseguit esbrinar res sobre l’antic casino de les Tres Torres que hauria albergat la casa durant els inicis del segle XX. “No surt enlloc i les persones que en podrien saber alguna cosa ja no hi són. Aquests primers anys de l’edifici encara són una incògnita“, remarca.
