El 358 és un número amb història. Alguns veïns veterans de Sarrià encara recordaran aquest nombre de tres xifres plasmat en els combois que recorrien durant la primera meitat del segle XX el tram entre l’actual plaça de Sarrià i la de Borràs. Aquest tramvia de via estreta construït l’any 1904 per l’empresa aragonesa Carde y Escoriaza va ser l’encarregat de cobrir un recorregut identificat com a línia 12 que acabaria desapareixent als anys seixanta després de ser substituït per un servei de bus. Malgrat ser reemplaçat per altres trens de via ampla força abans de l’extinció d’aquesta part de la xarxa, el 358 va continuar durant anys funcionant com a vehicle de manteniment per a les línies de tramvia que arribaven fins a Badalona i Montgat, les darreres de via estreta de la capital catalana.
Des de la seva jubilació oficial el 1960, el rastre d’aquest tramvia es perd entre una infinitat de trasllats de cotxera en cotxera que culminen amb la seva cessió l’any 1995 al Museu del Transport de Castellar de N’Hug (Berguedà), on va estar exposat a l’aire lliure juntament amb molts altres vehicles històrics de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) fins a la desaparició de l’equipament una dècada després. Aquesta exposició a les inclemències climàtiques de la serra del Cadí-Moixeró en va accelerar la degradació, una situació que no va millorar amb la repatriació d’aquesta part del patrimoni de la capital catalana per part de la companyia, que va col·locar els exemplars a les cotxeres que té al Bon Pastor, en un punt a mig camí entre els barris de Sant Andreu i la Verneda i la Pau, i unes instal·lacions conegudes amb el sobrenom del Triangle.
En aquesta espècie d’àrea 51 a la barcelonina ha estat durant prop de dues dècades aquest tramvia 358, rovellant-se i en un estat semiruïnós a la mercè de l’acció dels grafiters. Ara bé, la situació d’aquest comboi històric -l’únic de les seves característiques que encara sobreviu i no ha estat desballestat- ha fet un gir de 180 graus aquesta setmana. TMB anunciava dimarts l’acord de cessió d’aquest vehicle al Museu del Ferrocarril de Móra la Nova (Ribera d’Ebre) per a la seva restauració i integració com a part del recorregut de l’equipament. L’objectiu d’aquest moviment no és només aconseguir que el transport recuperi la seva esplendor original, sinó que també es pretén rehabilitar-lo perquè pugui servir per unir els diferents espais museístics a través d’un tram d’un quilòmetre de via estreta que s’està construint a les instal·lacions riberenques.
Restauració i comiat almenys fins al 2034
L’anunci de la cessió de l’últim tramvia de via estreta barceloní va agafar per sorpresa els defensors de la preservació del transport públic com a patrimoni de la ciutat. Després de dècades de deixadesa i de falta de manteniment, l’operador metropolità ha pres per fi cartes en l’assumpte i restaurarà un dels exemplars més singulars del seu fons de vehicles històrics. La decisió, però, ha generat diferents reaccions: per una banda, des d’entitats com l’Associació Coordinadora Pro Museu del Transport de Barcelona o la plataforma Transport Català celebren la rehabilitació del comboi i que pugui tornar a circular, ni que sigui per un circuit intern, i, per l’altra, lamenten que no s’hagi fet fins ara i que aquests treballs no es facin amb un projecte concret de Museu del Transport a l’horitzó, una proposta que fa prop de mig segle que està sobre la taula de les administracions.
Segons el flamant acord segellat aquesta setmana, el traspàs del 358 té una validesa de 10 anys prorrogable fins als 20, durant els quals en podrà fer ús el Museu del Ferrocarril de Móra la Nova. Aquest equipament és un referent estatal pel que fa a la restauració i preservació de material mòbil i ja aglutina peces de diferents orígens entre el seu fons. Amb aquest moviment, TMB confia en l’experiència dels professionals d’aquestes instal·lacions per garantir que la rehabilitació i conservació del vehicle reben un “tractament de màxima qualitat” que permeti donar una “segona vida” al comboi, tal com va explicar dimarts el conseller delegat de l’operador metropolità, Xavier Flores, en una compareixença des del recinte riberenc. Sembla que aquest exili forçat, doncs, és l’oportunitat per accelerar una restauració fins ara encallada, tot renunciant a la possibilitat de veure el tramvia històric en tota la seva esplendor almenys fins al 2034.
La història de la roda penjant
Per poder entendre la importància d’aquest número 358 i com hem arribat fins al punt actual, ens hem de remuntar fins al 1940. Al voltant d’aquest any, l’empresa Tranvías de Barcelona decideix reconvertir el comboi que feia l’última línia de via estreta de Sarrià en un vehicle de manteniment per al greixatge de la part de la xarxa d’aquestes característiques que encara no havia estat modificada per la via ampla. En aquesta modificació, es va mantenir l’aspecte exterior del tramvia, però desmuntant part dels seients longitudinals laterals per poder instal·lar-hi una bomba d’oli. També se li van col·locar una espècie d’aspes en blanc i negre a la part frontal per fer-lo més visible de cara als vehicles de motor, amb qui compartia bona part del recorregut de les línies que connectaven amb Badalona i Montgat.
Amb la completa desaparició de les línies de via estreta durant la primera meitat de la dècada dels seixanta, el 358 va anar a parar primer a la cotxera de Sarrià i després a una subcentral ubicada al carrer de Carrera, a tocar de l’entrada al Port de Barcelona. És en aquest indret on té lloc un dels episodis més peculiars de la trajectòria del comboi. Segons explica Ferran Armengol, un dels integrants de l’Associació Coordinadora Pro Museu del Transport de Barcelona, aquest tramvia -juntament amb altres exemplars de diferents sèries- va ser trasllat l’octubre del 1968 des d’aquest punt del litoral de la capital catalana fins a les cotxeres de Sants. La ruta més directa per arribar a aquestes instal·lacions era enfilant l’avinguda del Paral·lel, però la retirada de molts dels trams de via que durant dècades havien vertebrat aquesta artèria barcelonina va obligar la comitiva a fer una volta gegant per poder desplaçar amb seguretat els vehicles.
Els trens de via ample van poder salvar la papereta sense gaires complicacions. Tanmateix, exemplars de via estreta com tramvia protagonista d’aquesta història es van veure forçats a circular amb almenys dues rodes directament sobre les llambordes, fet que més enllà de provocar segurament un fort escàndol va acabar afectant l’estructura del 358, que va veure com saltava la llanta d’una de les rodes, deixant-la completament penjant fora de lloc. Alguns dels desperfectes provocats per aquest trasllat convuls encara són perceptibles avui dia, com és el cas d’aquesta roda desencaixada que mai es va tornar a reparar.
Ocàs i renaixement
Després d’un periple indeterminat a les cotxeres de Sants, el tramvia històric va ser desplaçat durant la dècada dels setanta a les instal·lacions ferroviàries del carrer de la Diputació, on s’estava concentrant el gruix de vehicles antics salvats del desballestament. L’objectiu era que aquests exemplars acabessin formant part d’un projecte de futur Museu del Transport encara molt incipient que al final va acabar quedant en un calaix. Amb els anys, la cotxera es va anar buidant i els tramvies supervivents van ser traslladats un cop més fins a acabar en un dipòsit a l’aire lliure del carrer de Pere IV. El diari Avui es feia ressò en la seva edició del 13 de setembre del 1986 de l’estat deplorable en el qual es trobaven els darrers tretze tramvies barcelonins, entre els quals estava el 358, a causa de la seva exposició a les inclemències climàtiques i per la falta de manteniment.
És en aquest moment quan alguns dels exemplars són comprats per col·leccionistes privats, com dos combois de la sèrie 500 que juntament amb dos altres trens acaben en mans d’un arquitecte saragossà. No és el cas del 358, que com la resta de vehicles històrics de TMB van ser finalment venuts per un preu simbòlic a finals d’octubre del 1990 al consorci encarregat de gestionar el Museu del Transport de Castellar de N’Hug, tal com s’indica en el llibre Els tramvies de Barcelona de l’autor Albert Gonzàlez Masip. És precisament en aquest nou emplaçament on Armengol el va poder fotografiar l’any 1992, quan encara tenia la roda penjant i més d’una dècada abans que fos repatriat i emmagatzemat en el calaix de sastre del Triangle. El pròxim cop que el 358 vegi la llum, ho farà per fi amb la llanta posada a lloc. Això sí, lluny dels carrers que el van veure circular durant dècades.
