La nova imatge de l’església de Sant Andreu de Palomar només ha pogut lluir quatre anys. Per a sorpresa de tots, la cúpula del gran temple andreuenc, la gran icona cultural i patrimonial del barri, va aparèixer aquest estiu amb una malla protectora, restituint la imatge que va coronar l’església durant pràcticament una dècada. Les institucions havien aconseguit posar-se d’acord, després d’anys de lluita i constància veïnal, per restaurar-la el 2020; però a la fi sembla un pegat que no ha solucionat els problemes estructurals que farceixen el temple i n’amenacen l’estructura. És més, els maldecaps que genera la cúpula són només la punta de l’iceberg i la parròquia ha hagut de desplaçar les misses a l’escola FEDAC de Sant Andreu mentre es “revisa l’estructura de l’església”. Així s’indica en la nota informativa que penja de l’entrada principal, que intenta rebaixar la incertesa i descriu el canvi d’ubicació com una mesura “excepcional”.
Segons ha pogut saber aquest diari, la parròquia ha retirat els bancs de l’església per permetre l’entrada d’una grua elevadora, que ajuda els tècnics a revisar les esquerdes que hi ha a l’església. De la revisió hauria de sortir un primer informe sobre l’estat real de l’estructura. A partir d’aquí, tocarà decidir quins passos segueixen i, sobretot, quants diners costaria una hipotètica reparació. En aquest sentit, només tornar de vacances, la primera quinzena de setembre, l’Arquebisbat va reunir-se amb l’Ajuntament, l’àrea de Patrimoni de la Generalitat, l’Incasòl i el Col·legi d’Arquitectes per abordar la situació. Una reunió sobre la qual regna un secretisme extrem: “Va anar bé”, es limiten a dir les parts.
Divendres passat al matí, tots els agents implicats van tornar-se a reunir amb els arquitectes per segona vegada en un mes. Ara bé, les explicacions han estat minses. L’Arquebisbat, que l’estiu passat va atribuir el problema a un “deteriorament dels materials”, va declinar inicialment participar del reportatge, el districte de Sant Andreu va traspassar la pilota a l’església i el Departament de Cultura va optar per posposar uns dies la seva resposta. Posteriorment a la publicació de l’article, el bisbat va enviat al TOT Barcelona una resposta [el dia 15/10], consensuada amb la resta d’actors, en què detalla els antecedents de la cúpula i s’avança que en les “properes setmanes” es determinarà el calendari dels “treballs necessaris d’inspecció, suport i seguretat d’accés a la cúpula”.
Els problemes estructurals venen de lluny
A l’espera que arribi l’informe final dels tècnics, la malla protectora i el tancament provisional del recinte actuen de tallafocs, però no són poques les veus que auguren una solució més aviat complexa i sobretot costosa. L’església té esquerdes que descusen parts importants de la nau i que fan trontollar la cúpula, subjectada sobre quatre pilars també esquerdats. Els problemes van més enllà de la torre icònica de Sant Andreu. El doctor en Història de l’Art Sergio Fuentes, que va doctorar-se amb un estudi sobre l’arquitecte Domènec i Estapà –autor de la cúpula– defensa en conversa amb el TOT una obra que considera “pionera i molt moderna”, però que pateix les “deficiències” del temple. “Que la cúpula s’estigui esquerdant no té res a veure amb el seu disseny, sinó amb una cimentació precària que accentua el problema”, argumenta.
L’estructura del temple andreuenc no només pateix per la humitat –molt protagonista a la zona, annexa a l’antic rec comtal– sinó que també s’ha vist afectada per l’arribada del metro a Sant Andreu el 1954. Les obres, aleshores a cel obert, van sacsejar breument l’església i ara el metro encara la fa vibrar, tot i que a menys intensitat. Fuentes detalla que la cúpula “es ressent per les esquerdes” que han aparegut a l’església en aquest període i que les peces de ceràmica que engalanen la part exterior de la torre salten “perquè pateix la base”, poc resistent a les adversitats. Ben mirat, l’historiador recorda que hi ha moltes revistes d’arquitectura que citen l’obra de Domènec i Estapà com a exemple d'”audàcia” i “modernor”, però assenyala que la seva construcció és ara víctima de la “fragilitat” estructural de l’església.
Una cúpula “maleïda”
Els més joves de Sant Andreu pràcticament no han vist mai la cúpula sense malla protectora, a excepció dels quatre anys que han durat les millores del 2020. La torre que ara corona el temple es va aixecar després de la tragèdia del 9 d’agost del 1882. Els historiadors relaten que la primera gran cúpula de l’església –obra de Pere Falqués– va caure el dia de la inauguració, s’especula que en el moment en què s’estava consagrant l’hòstia. Una tragèdia que va provocar una vintena de morts, diversos ferits, i que va deixar l’església sense cúpula i sense diners, els quals havia gastat en una construcció convertida ara en runes.
Domènech Estapà va prendre el relleu de Pere Falqués amb el repte de restituir una cúpula que, en definitiva, no deixava de ser “un dels primers verticals a l’entrada del Pla de Barcelona”, comenta Fuentes. Sense gaires diners per a la reconstrucció, el nou arquitecte va aprofitar els fonaments de l’església que no havien quedat malmesos amb l’enderroc, que s’havien construït anys abans amb materials precaris. L’historiador insisteix que Domènech i Estapà va ser “hàbil” en fer servir una estructura de ferro al presbiteri –la part de la nau que queda darrere de la cúpula– que permet subjectar la torre. La idea era reforçar l’estructura dèbil de l’església, ja que la cúpula deixa caure tota la seva força sobre aquesta zona i els quatre pilars que la formen.
Ara bé, malgrat el seu enginy, els problemes van acabar arribant, anys més tard, amb l’arribada del metro. El president del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Jordi Petit, comenta que l’estructura de ferro era “oli en un llum” i que “amb les obres, la façana principal va començar a moure’s, a desplaçar-se a poc a poc endavant”. Aquest fet ha provocat, aquests anys enrere, moviments en la cúpula i ha despertat les ja famoses esquerdes. “En alguns espais fins i tot hi cap el puny per la fissura”, afirma Petit. La història de la cúpula és, en definitiva, una història de superació amb si mateixa a la qual també convé sumar els incendis que va patir durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Segons Petit, és la història d’“una cúpula maleïda”.
