Rere una porta lateral que comunica amb un petit passadís, Juan de la Rubia s’asseia aquest dilluns al migdia davant un instrument musical excepcional. Aquest reputat organista ha estat l’encarregat de retornar a la vida l’orgue de l’església de Sant Sever de Barcelona. “Com sona?”, preguntava el músic a un dels seus col·laboradors. “Una mica desafinat”, responia aquest. Feia prop d’una dècada que ningú tocava les seves tecles, que no han estat modificades des que Josep Boscà construís l’aparell l’any 1721, un fet que el fa pràcticament únic a Catalunya. Després d’una profunda rehabilitació que s’ha allargat més de quatre anys, la reobertura d’aquest temple de nau única ubicat al carrer del mateix nom i just darrere del Palau de la Generalitat ha servit de pretext perfecte per tornar a posar en funcionament l’instrument, el moble del qual ja ha estat restaurat.
L’orgue és només una de les sorpreses que amaga aquesta cèntrica església barcelonina, una joia arquitectònica d’estil barroc protegida com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Aquest temple construït entre el 1699 i el 1704 per l’arquitecte Jaume Arnaudies i el seu successor Joan Fiter pot presumir de ser un dels pocs del cor de la ciutat que es van salvar de la crema durant la Guerra Civil. Ho va fer gràcies a la seva proximitat a la Catedral de Barcelona i per ordres directes de l’aleshores conseller del Govern Ventura Gassol. Això va permetre preservar intacta no només el conjunt en si, sinó també l’espectacular retaule obra de Pere Costa, que presideix l’altar envoltat de pintures d’Antoni Viladomat. “En el seu moment, quan la situació es descontrola i la Generalitat veu que no pot protegir-ho tot, es decideix blindar la Catedral. Com aquesta església està a prop, va quedar dins de l’àmbit de protecció dels Mossos d’Esquadra”, explicava aquest dilluns el degà del temple magne barceloní, Santiago Bueno, que reconeixia que aquesta circumstància ha acabat actuant d’arma de doble tall, ja que va fer que no s’hi fes cap gran restauració en les dècades següents perquè hi havia altres prioritats.
Malgrat haver aconseguit salvar l’edifici i el seu interior, una placa commemorativa col·locada en una paret a mà dreta, tot just traspassant la portalada principal del conjunt, s’encarrega de recordar que l’esclat del conflicte sí que va deixar víctimes humanes. “Es va arribar a salvar el patrimoni, però no a les persones”, precisava en la reinauguració de l’església el mossèn Robert Baró, director de patrimoni de l’Arquebisbat de Barcelona. En aquest plafó col·locat el maig del 1952 hi figuren els noms dels dos reverends i el sagristà que van ser ajusticiats l’any 1936 a les portes del recinte. Aquests tres màrtirs de la Guerra Civil han estat durant dècades testimonis de la degradació progressiva del temple, que tot i no fer les funcions de parròquia sí que tenia paradoxalment els seus parroquians, que l’utilitzaven per a celebrar casaments i altres cerimònies. La seva decadència va arribar fins al punt que ara fa una dècada es va haver de tancar al públic per motius de seguretat i a l’espera d’una remodelació que no va poder iniciar-se fins al 2018 i que s’ha enllestit tot just fa unes setmanes.
Pols, humitats i repintats
Bueno encara recorda les condicions en les quals es trobava el temple quan finalment van poder arrencar la rehabilitació ara fa sis anys. Aleshores ja feia un temps que estava tancat per tota una sèrie de “deficiències estructurals”, a les quals es va sumar una plaga de tèrmits, que feien impossible continuar amb l’activitat a l’interior. “Les humitats pujaven per les parets, saltava el guix… Encara que ens ho demanessin, no podíem obrir l’espai”, apuntava el degà, tot remarcant que aquesta església tenia des dels seus inicis “molta devoció” que s’havia anat mantenint d’alguna manera al llarg del temps. Davant l’enorme repte que tenien davant, l’Arquebisbat de Barcelona i, en concret, els responsables de la Catedral, de la qual en depèn directament el conjunt dedicat a Sant Sever, van deixar els treballs en mans de la dupla formada per l’arquitecte Joan Claudi Minguell i la conservadora de la Catedral de Barcelona, Ana Ordóñez. “Feia molts anys que estava tancada perquè era perillós. Tenia una instal·lació elèctrica molt antiga, la coberta estava en mal estat… Ha estat una feina molt interessant, però també molt difícil perquè constantment apareixien coses inesperades”, assenyalava aquest dilluns Minguell, qui subratllava la magnificència que projecta el temple tot i comptar només amb 200 metres quadrats de superfície.
La primera fase de la rehabilitació va arrencar el 2019, però es va veure interrompuda per l’esclat de la pandèmia del coronavirus. Durant aquest temps, es va treballar en la consolidació tant de l’edifici contigu al temple com de la façana principal i la coberta, que s’havien vist afectades per l’exposició prolongada a la contaminació atmosfèrica barcelonina. En una segona fase, la feina es va traslladar a l’interior del conjunt, on un equip de vuit restauradores van deixar-se la pell per retornar l’esplendor perduda als diferents elements decoratius de la nau. Una de les intervencions més complexes va ser la restauració del retaule major, que s’obre com el teló d’un teatre a la resta del conjunt i que acumulava anys de pols i afectacions per humitats que havien provocat el despreniment dels pigments. “Va ser una actuació més complexa de l’habitual. Quan vam retirar la pols i la brutícia, vam veure que hi havia com una cap blanca perquè es va repintar a sobre. La part més delicada va ser triar el dissolvent adequat per poder estovar aquesta capa i treure-la sense malmetre la inferior, que era l’original i tenia una policromia riquíssima que s’ha pogut recuperar”, afirmava Ordóñez, que va precisar que tota aquesta operació minuciosa es va allargar més d’un any. Si comparem l’abans i el després a través de fotografies, el canvi és plenament palpable. De fet, l’aspecte final de la decoració ens permet fer-nos una idea de l’aparença interior que devia tenir l’antiga parròquia de la Mare de Déu de Betlem, ubicada a la Rambla i aquesta sí incendiada durant la Guerra Civil.
Precisament, una de les grans dificultats de tot el procés de restauració va ser determinar quines parts del conjunt havien estat modificades durant la remodelació més significativa que patir l’església, que va tenir lloc el 1911 sota la direcció de l’arquitecte Josep Maria Pericas. Més enllà d’actuar en la façana i de repintar les figures del retaule, que ara ja han recuperat els seus colors i línies originals, durant aquests treballs -els darrers abans dels iniciats ara fa sis anys- també es va canviar el color d’una part del sostre, que inicialment tenia una sèrie d’esgrafiats blavosos que es va substituir per un color crema menys fosc. Com a testimoni d’aquest canvi, els restauradors han deixat al descobert una petita part del sostre amb el color original, mentre que han mantingut l’aspecte modificat fa un segle a la resta. Durant aquesta profunda restauració també van sortir a la llum sota coberta de l’església un conjunt de bigues de fusta amb restes de policromia que podrien datar-se del segle XIV. A més, en la segona fase, es va treballar en les claus de volta del sostre, que culminen amb la cúpula que presideixen dues figures de Sant Sever i Sant Medir -l’altre sant barceloní per excel·lència-, i es van rehabilitar les tribunes de fusta amb plata colrada de l’escultor Jeroni Escarabatxeres, on en un futur pròxim es podria tornar a col·locar un cor que acompanyi la música de l’orgue.
Restauració milionària per reobrir-se als barcelonins
La profunda rehabilitació de l’església de Sant Sever ha costat més d’1,9 milions d’euros, la majoria dels quals finançats per la Catedral. El Departament de Cultura de la Generalitat hi ha participat a través d’una subvenció de 200.000 euros. La previsió és que el conjunt tingui jornades de portes obertes els dies 11, 13 i 15 de febrer, moment que la ciutadania podrà aprofitar per conèixer aquesta joia barroca per a molta gent desconeguda. Els parroquians més fidels també tindran l’oportunitat de retrobar-se amb el seu temple de capçalera i que es reprengui la celebració de casaments i altres cerimònies. Això sí, “sense dificultar el culte”, insistia Bueno.
Malgrat que l’acte oficial de reinauguració del conjunt va tenir lloc aquest dilluns al migdia, l’església ja havia obert les portes de forma excepcional només uns dies abans. Va ser l’1 de febrer, quan s’hi va celebrar a l’interior un casament, el primer des de feia més d’una dècada. Els protagonistes van ser una parella que coneixien el temple i que els hi feia molta il·lusió poder fer la cerimònia en aquest espai. Tota una declaració d’intencions d’un conjunt que després d’anys d’ostracisme sembla posar-se de nou a disposició dels barcelonins. I aviat, amb l’orgue restaurat i afinat, recuperant així la veu original de Sant Sever.
