Barcelona, 26 de març del 1890. El diari El Diluvio obria la seva edició matinal amb l’esperada notícia: arrencava l’enderroc del baluard del Rei, l’última de les onze grans fortificacions perimetrals de la capital catalana que encara quedava dempeus. L’inici dels treballs de demolició va ser un esdeveniment que va despertar molta expectació tant mediàtica com dels veïns de la ciutat, que van acostar-se a presenciar de primera mà com aquesta enorme construcció de pedra anava a terra i amb ella pràcticament tota una època. L’enderroc del baluard del Rei no només va suposar l’obertura de l’avinguda del Paral·lel al mar, sinó que va ser un dels passos definitius que va permetre deixar finalment enrere la Barcelona medieval per mirar cap a un futur més enllà de les muralles.
Aquesta part del patrimoni de la ciutat va quedar completament enterrada sota l’asfalt i així s’havia mantingut fins fa només unes setmanes, quan les obres d’instal·lació d’una nova xarxa d’aigua a l’avinguda del Paral·lel van treure a la llum un tram d’aquesta fortificació, tal com va alertar David Martínez, periodista i autor del popular blog Històries de Barcelona. En concret, els operaris van trobar a la cantonada amb el passeig de Josep Carner un segment de prop de quatre metres de llargada i dos metres d’alçada, fet a partir de pedra extreta de les pedreres de la muntanya de Montjuïc. També es van localitzar els murs de construccions interiors del baluard, però es desconeix quina era la seva funcionalitat. Tot plegat està sent en aquests moments catalogat i fotografiat pels tècnics del Servei d’Arqueologia de Barcelona, que un cop conclosa la tasca procediran a tornar a sepultar les restes.
“Se sabia que existia perquè tenim moltes fotografies i plànols de l’època on surt, però recuperar-lo i mantenir-lo sembla a hores d’ara difícil. Si no es pot conservar, estaria bé poder deixar constància d’alguna manera que es troba en aquest indret”, apunta Gregor Siles, historiador i membre de Tot Història Associació Cultural. Siles recorda que Barcelona compta des del 2007 amb una part de l’antic baluard del Migdia descoberta i mínimament museïtzada al costat de l’estació de França, un espai que permet fer-se una idea de com eren les fortificacions, però que està actualment força degradat.
Un blindatge gairebé infal·lible
El baluard del Rei, però, tenia una sèrie de peculiaritats que el feien destacar per davant de la resta de construccions. Aquesta fortificació va ser la primera que es va erigir a la capital catalana l’any 1358, quan els avenços en l’artilleria van portar les autoritats a introduir millores en les muralles que permetessin a la ciutat resistir l’embat de les tropes enemigues, que cada cop disposaven de projectils més efectius i destructius.
L’estratègia es va replicar en diversos punts del territori amb l’objectiu de blindar Barcelona d’aquestes possibles ofensives. Tal era l’efectivitat i importància d’aquests baluards que els adversaris els estudiaven al mil·límetre per trobar aquells punts més febles on valia la pena concentrar els atacs. Aquest va ser precisament el cas del setge del 1714, quan les tropes borbòniques van utilitzar un tram de muralla d’uns 800 metres de llargària que no estava protegit pel baluard de Santa Clara, al costat del parc de la Ciutadella, per poder sobrepassar les fortificacions barcelonines i accedir a la ciutat, que acabaria claudicant poc després.
Durant bona part dels segles XV i XVI, el baluard del Rei va patir nombroses reformes i reparacions a causa dels constants temporals que colpejaven aquest tram de muralla, malmetent i destruint diversos punts d’aquesta fortificació de manera periòdica. Entre el 1513 i el 1540 es van erigir tres baluards més per fortificar la façana marítima, destruint almenys quatre illes de cases de l’antic carrer de les Polleres, fins que es va donar per culminada la defensa barcelonina amb la construcció del portal de Mar.
Enderroc contra l’opressió
Amb el pas dels segles, aquesta funció d’escut de la ciutat va anar perdent sentit i tant els baluards com les muralles van començar a veure’s cada cop més com a elements opressors que no deixaven créixer la capital catalana i ofegaven els seus veïns, que hi vivien a l’interior atrinxerats. “A finals del segle XIX la densitat de població de Barcelona superava la de ciutats com Londres o París. Les muralles medievals eren sinònim d’angoixa i el seu enderroc va suposar una pèrdua de patrimoni, però també un alleujament per als veïns. Aleshores, va ser un signe de modernitat“, remarca Siles, que considera que aquestes actuacions destructives s’han d’entendre des de la perspectiva de l’època.
A l’espera de conèixer com avancen les obres de renovació de la xarxa d’aigua, els vianants que s’acostin aquests dies al tram final de l’avinguda del Paral·lel podran delectar-se temporalment amb una part dels fonaments i de les restes del primer i últim gran baluard que va desaparèixer a la capital catalana. Aquesta vista, però, serà efímera. Si no hi ha cap contratemps, aquesta part de la història de la ciutat tornarà en unes setmanes a quedar sepultada un cop més sota l’asfalt com un vestigi de la Barcelona que va voler trencar amb el passat per mirar més enllà de les seves muralles.
