L’ampliació de l’Hospital Clínic a les pistes esportives de la Universitat de Barcelona (UB) fa temps que és una certesa. El pacte es va segellar oficialment ara fa un any i mig i la previsió és que les obres arrenquin el 2029 per poder tenir enllestit el nou campus de cara a l’any 2035. Ara bé, aquesta no va ser la primera opció que va explorar el centre sanitari de la capital catalana per guanyar superfície. Sis anys enrere, l’equipament va posar sobre la taula de les administracions la possibilitat d’absorbir el recinte veí de l’Escola Industrial, ubicat al barri de la Nova Esquerra de l’Eixample i propietat de la Diputació de Barcelona. La proposta va aixecar molta polseguera entre el veïnat i diverses entitats de la zona van mobilitzar-se ràpidament per mostrar el seu rebuig a la iniciativa. Així va néixer la plataforma Un Nou Clínic És Possible Salvant el Recinte de l’Escola Industrial, que el novembre del 2020 demanava declarar el conjunt com a bé cultural d’interès nacional (BCIN) per evitar de facto aquesta ampliació del Clínic.
La petició sobre la catalogació es va fer arribar al Departament de Cultura de la Generalitat, que va iniciar el corresponent expedient per estudiar el cas el març del 2021. El primer informe preliminar va concloure que el recinte tenia “prou valors” per procedir a la seva declaració com a BCIN, però que calia fer un segon estudi en profunditat atesa la “gran complexitat” del cas, principalment per la magnitud del recinte i la presència de múltiples edificis amb nivells de protecció patrimonial diferents. Quatre anys després d’aquella primera victòria amb el reconeixement administratiu del valor arquitectònic, històric i cultural del recinte, el segon informe que permetria tirar endavant amb la catalogació es troba en punt mort. Fonts de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural consultades pel TOT Barcelona apunten que l’estudi està en aquests moments “en programació“, com també ho estan altres anàlisis que s’han “prioritzat per urgència“. Les mateixes veus indiquen que el recinte industrial ja té “diverses proteccions específiques, patrimonials i urbanístiques” que controlen les “actuacions que s’hi poden realitzar”, en referència a la catalogació com a bé cultural d’interès local (BCIL) de la qual gaudeix el conjunt.
El buit legal del lucre cessant
En el transcurs d’aquests quatre anys amb el cas guardat en un calaix de Patrimoni, el Clínic ha fet marxa enrere amb els seus plans, que era el principal objectiu de tot plegat, i ha acabat apostant com comentàvem pels terrenys universitaris ubicats al punt més alt de l’avinguda Diagonal. Amb aquest canvi d’ubicació, el centre hospitalari passa dels prop de 240.000 metres quadrats d’edificabilitat que obtenia a l’Escola Industrial -suprimint, això sí, els espais ocupats actualment per zones verdes o simplement sense edificar- a més de 300.000. Malgrat la victòria que suposa el projecte defenestrat del Clínic, l’edificabilitat a l’antiga fàbrica de l’Eixample continua existint i les actuals zones verdes i aquests espais buits del recinte no compten per ara amb cap mena de protecció que eviti la seva desaparició. De fet, segons alerten diverses entitats veïnals, ni la catalogació del conjunt com a BCIL en garanteix paradoxalment la seva preservació íntegra, ja que aquesta no preval davant modificacions del Pla General Metropolità (PGM) del 1976.
“S’ha de fer aquest segon informe, però no hi ha un termini perquè consideren que el problema s’ha resolt. No s’ho prenen com un tema urgent“, reconeix en Jaume Artigues, arquitecte i membre de la plataforma que va lluitar per bloquejar l’ampliació de l’equipament sanitari a l’Escola Industrial. Artigues -que també fa les funcions de president de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample- va conduir una presentació sobre el cas del recinte durant les jornades sobre patrimoni a l’Esquerra de l’Eixample. Va parlar del futur d’altres conjunts com la Unió Cooperatista Barcelonesa o la coneguda com a Illa Mercedes, entre l’avinguda de Sarrià i els carrers de Londres i del Comte Urgell.
Allà va alertar sobre una problemàtica recurrent que es troben amb conjunts protegits amb nivells inferiors al bé d’interès nacional: el lucre cessant. Aquest concepte fa referència a la pèrdua d’uns guanys, d’un increment patrimonial net o d’una part del sostre edificable per part dels propietaris d’uns terrenys. El cas recent més flagrant és el de l’antic cinema Comèdia, que ha acaparat titulars després que precisament una modificació del PGM aprovada per l’Ajuntament doni via lliure al Museu Thyssen per augmentar desmesuradament la volumetria erigint fins a nou plantes i esgotant el sostre permès tot i tractar-se d’un immoble protegit com a BCIL.
Diversos experts consultats per aquest mitjà apuntaven que amb aquest cas sembla que s’hagi fet una modificació ad hoc de la fitxa de patrimoni per encabir els volums de la proposta del nou equipament, sense respectar els elements protegits. “Amb casos com el del cinema Comèdia veiem que un BCIL no és garantia de res. Reduir el sostre edificable permès, que seria el que s’ajustaria ben bé a la fitxa, implica que es produeixi una demanda pel lucre cessant”, adverteix Artigues, que precisa que actualment només la catalogació com a bé d’interès nacional és capaç d’aturar aquest tipus d’operacions i garantir la preservació integral del patrimoni. Una opció alternativa que seria aplicable tant en el cas de l’antic cinema com de l’Escola Industrial seria introduir una normativa que fes prevaldre proteccions com els BCIL per sobre del PGM i dels drets d’edificabilitat que aquest pot consolidar, una mesura que cap govern sembla per ara disposat a tirar endavant, lamenta l’arquitecte. “Al final, tot és una qüestió de diners. Es compren aquests terrenys fent una inversió, però sabent que es pot recuperar després amb el sostre edificable”, insisteix Artigues, que en el cas del Comèdia ja avança que presentaran al·legacions contra el planejament.
La via judicial i casos per a l’esperança
Un dels exemples més paradigmàtics potser d’aquesta problemàtica urbanística entorn del pla metropolità del 1976 és el cas de l’Illa Mercedes. En aquest cas el que està en perill no és un conjunt patrimonial, sinó el verd i els espais buits, que són els principals afectats pel trasllat dels Bombers de la caserna del parc de Joan Miró a aquests terrenys actualment ocupats per un concessionari automobilístic. El planejament acordat entre la propietat i l’Ajuntament proposa una modificació del PGM, acompanyada d’una reparcel·lació, que converteix una part de l’espai qualificat de zona verda en sol per a equipaments i destinant l’altra a usos privats. D’aquesta manera es permet edificar les noves dependències del cos barceloní -que ocuparan 2.215 m²-, però també es dona llum verda a la construcció d’un nou bloc de fins a onze pisos d’alçada amb un sostre previst de 5.550 m², esgotant així l’aprofitament urbanístic que els propietaris privats desbloquejarien amb el canvi de qualificació.
Davant d’aquest escenari, croades veïnals com la que defensa els jardins de la masia de Can Raventós de Sarrià han obert camí aconseguint victòries judicials rotundes que donen peu a l’esperança. Això sí, després d’anys de lluita i d’un recurs contenciós administratiu que s’ha acabat decidint al Tribunal Suprem i que anul·la el pla i llicència que permetien construir 59 pisos de luxe. Encara, però, estem a l’espera de conèixer si l’Ajuntament accepta la proposta de permuta total per convertir l’antiga masia del 1848 en un equipament cultural de referència. Concretament, en la Casa de Cultura Popular de Sarrià, unes instal·lacions que donin cabuda a diferents agrupacions de la zona com els castellers. Per això, caldrà també trobar un solar on els actuals propietaris, la immobiliària Corp, pugui donar cabuda a l’aprofitament urbanístic que perd amb aquesta permuta.
1 
