“Con motivo de las obras de adaptación de la Línea III en el ramal que comprende las estaciones de Urquinaona a Correos […], se comunica al público que a partir del próximo lunes día 20 del actual se cerrará al servicio la estación de Correos“. Aquest missatge va acompanyat de la següent data: 14 de març del 1972. Això és just una setmana abans del tancament definitiu de l’estació de Correus -oficialment batejada amb el seu nom en castellà-, potser la més cèlebre de les anomenades parades “fantasma” del metro de Barcelona. Amb motiu del centenari de la xarxa del subsol de la capital catalana, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha obert aquesta matinada per primer cop en 53 anys les andanes d’aquesta estació ubicada entre les de Jaume I i Barceloneta de l’actual línia L4 i que va estar en funcionament durant gairebé quatre dècades.
El TOT Barcelona ha pogut visitar aquest dimarts la parada ubicada sota la Via Laietana, en el que és el gran plat fort de la commemoració del primer segle d’història del metro, amb permís dels cinc trens històrics restaurats i de l’estació fantasma de Gaudí. A la superfície, la ciutat dormia i regnava el silenci, amb l’excepció d’alguns turistes que tornaven de festa, dels treballadors del servei municipal de neteja i dels operaris que col·locaven els llums de Nadal. Mentrestant, al subsol, una expedició formada per periodistes equipats amb armilles reflectants s’endinsava com verdaders talps en els túnels de la xarxa subterrània, recorrent les vies sense tensió des de l’estació de Jaume I fins a l’emplaçament de la parada abandonada, aproximadament a l’altura de l’edifici de Correus. La visita arrencava al voltant de les tres de la matinada, a poc més de tres hores de l’inici del pas dels combois per aquests mateixos forats, excavats a terra fa més d’un segle. Abans hi havien pogut accedir un grup dels ciutadans afortunats que van fer-se amb una de les poques places disponibles per al públic en general.
Les indicacions per part del personal de seguretat i dels treballadors de TMB que acompanyaven l’expedició eren clares: circular pel centre de les vies, evitant trepitjar els raïls. El recorregut de prop de 250 metres pels túnels per on circulen cada dia els combois de l’L4 és farcit de detalls que passen desapercebuts al passatger habitual, tant per la poca il·luminació com per la velocitat a la qual acostumen a circular els trens. Des de paraules escrites a les parets a grafits o una important presència d’humitats que engoleixen bona part del de la volta del sostre i de les parets, que van aprofitar els solcs ja oberts entre els anys 1908 i 1913 durant l’obertura de la Via Laietana. Cada pocs minuts, el so de combois circulant per altres trams de la línia feia impressió en el visitant, que no podia evitar girar-se per comprovar que cap metro anava en la seva direcció.
Al cap d’uns minuts caminant des de Jaume I, s’arriba a l’estació de Correus. En aquest indret, els temps s’hi ha quedat aturat en aquell 20 de març del 1972. Només la presència de pintades a les parets retorna el visitant a l’època actual La parada era una de les capçaleres del ramal Aragó-Correus del Gran Metro de Barcelona, precursora de l’actual L3. Havia estat inaugurada el 20 de febrer del 1934, tenia una única via, una andana per a passatgers, una de servei i havia estat remodelada en dues ocasions als anys 1949 -quan es va forrar el terra amb el panot barceloní i pintar el sostre- i 1956. Va tenir l’honor de ser una de les primeres instal·lacions públiques de l’Estat que va instal·lar fluorescents el juliol del 1946.
🔴 Visitem ‘Correus’, l’estació fantasma del metro ancorada al 1972 que ha obert per primer cop en 53 anys pic.twitter.com/6o90OmTjnl
— TOT Barcelona (@TotBcn) October 21, 2025
Quan als setanta es va plantejar el perllongament d’aquest ramal per independitzar-lo i configurar una nova línia, el tram entre Jaume I i Aragó es va tancar. La batejada com a l’L4 va reobrir ampliada el 1976, però ja sense l’estació de Correus, que va quedar substituïda per una de nova construcció -anomenada Barceloneta- que estava més a prop de l’estació de França, aleshores encara un punt important de la mobilitat barcelonina.
Retalls del tardofranquisme
De l’antiga andana de passatgers no se’n conserva absolutament res, més enllà de l’estructura i alguna part de rajoles. La resta va ser destruït quan es va perllongar la línia i es va decidir clausurar aquesta parada. Per on descendien i ascendien els passatgers, que estava al mateix nivell que les taquilles de la infraestructura per la poca profunditat dels túnels, ara hi passa la línia L4 en sentit muntanya. Pel que a l’andana del servei, que era més estreta que la principal i s’utilitzava perquè el maquinista pogués fer el canvi de sentit quan l’estació era capçalera del ramal del Gran Metro, sí que s’ha preservat el rètol original amb la denominació en castellà de l’estació en lletres de color grana, les rajoles i diversos cartells publicitaris magnífics, que llueixen protegits per una capa de metacrilat.
Entre aquests, destaquen anuncis de Danone -amb el lema Lo más natural del mundo-, de Muebles Asturias, Muebles La Fábrica, Canada Dry o de la joieria El Regulador. D’aquesta última, un dels vigilants de seguretat de la xarxa recordava admirant la publicitat que el negoci ocupava tot l’edifici que actualment alberga l’Hotel Bagués a la rambla de les Flors, cantonada amb el carrer del Carme.
Una de les relíquies que s’han conservat en aquest espai del subsol barceloní són una sèrie de cartells electorals que daten del 1971, és a dir, anys abans de la democràcia. El protagonista de la propaganda és Eduard Tarragona (Balaguer, 1917 – Barcelona, 2007), un empresari del món de l’interiorisme i els mobles que aquell any optava a revalidar la seva presència com a Procurador a les corts franquistes, l’equivalent a membre del Congrés dels Diputats, però sota la falsa democràcia del règim, que només permetia que es presentessin candidats afins a la dictadura i limitava el vot als caps de família. Amb lemes com La voz de los sin voz i [El] Que llama al pa, pa i al vi, vi, Tarragona va superar en els comicis a un polític il·lustre com Juan Antonio Samaranch. L’empresari acabaria sent regidor dels darrers governs municipals del franquisme, amb Enric Massó (1973) i Joaquim Viola (1975) a l’alcaldia.
A la part de l’andana de servei que es troba més a prop de l’estació de Barceloneta, encara es pot veure el cartell que indicava on estava l’entrada i sortida de la parada. Als peus del rètol, un brunzit d’aigua brollant de manera constant amaga un dels rius freàtics que passen per la xarxa del metro, un dels grans maldecaps durant moltes dècades per als treballadors de manteniment. “Ara està tot canalitzat, però abans, en aquella part [diu assenyalant un revolt en el traçat previ a l’estació de Barceloneta], s’acumulava l’aigua i envaïa totes les vies. Havies de treure-la amb bombes”, recorda un empleat que fa prop de 20 anys que treballa al subsol de la capital catalana.
