Fa quinze anys, un grup d’alumnes d’una escola d’Esplugues de Llobregat va tenir un privilegi a l’abast de molt pocs. L’artista Xavier Corberó (Barcelona, 1935 – Esplugues de Llobregat, 2017), establert al municipi metropolità des dels seixanta, els va obrir les portes de casa seva per a un treball de recerca del centre educatiu. L’escultor i dissenyador de les medalles dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 els va fer de guia pel laberint de cinc plantes que havia començat a construir l’any 1968 a l’antiga barriada de masies que va créixer al voltant de la parròquia de Santa Magdalena. Dos dels estudiants van quedar especialment fascinats, tant pel personatge exuberant que tenien davant com per la magnitud, bellesa i singularitat del domicili. Una casa que, més que una casa, era una gran escultura. Cap dels dos joves es va acabar dedicant a l’art o l’arquitectura, però sempre van guardar un record preciós d’aquella primera visita.
Hi van poder tornar l’any 2018, tot just uns mesos després de la mort de l’artista. La visita la van fer aleshores de la mà de la Maria Dolors Rica, Midu, la seva vídua i l’encarregada de conservar aquest llegat: un conjunt de 3.600 metres quadrats construïts entorn d’un pati hexagonal que guarda 400 obres amb la firma de Corberó. Una herència magnífica, però enverinada. El costós manteniment del recinte obligava l’única inquilina de la casa a fer mans i mànigues per poder conservar-la en bon estat. Aquest hàndicap ja vaticinava llavors un traspàs que havia d’arribar tard o d’hora. A mitjan 2022, els hereus van vendre a l’Ajuntament d’Esplugues per tres milions d’euros del conegut com a Espai Corberó, una gran estructura d’arcs de ciment de tres pisos contigua al domicili amb escales infinites que semblen voler fer realitat els dissenys impossibles d’Escher. Aquesta operació va ser un baló d’oxigen que va permetre a la vídua i a la filla de l’escultor tirar endavant fins al 2024.
La despesa econòmica, però, continuava sent inabastable. Fa prop d’un any i mig, els hereus de l’artista van decidir posar a la venda el domicili per sis milions d’euros. Ho van fer a contracor i cansats d’esperar que alguna administració pública s’interessés per la casa. En l’anunci publicat a diversos portals immobiliaris, es detallava que el conjunt tenia llicència per convertir-se en un allotjament turístic i que comptava amb 38 dormitoris, quinze banys i tres cuines. S’especificava que Corberó hi havia tingut el seu taller i despatx, però pràcticament ni es mencionava que havia convertit la planta inferior en el seu museu i sala d’exposicions particular.
Malgrat que el planejament urbanístic vigent obligava els compradors interessats a mantenir els espais lliures -jardins, patis, terrasses- i els volums arquitectònics, integrant qualsevol proposta a l’entorn històric i paisatgístic de la barriada, el perill de la destrucció del domicili o la pèrdua de la seva identitat era molt alt. Tot feia pensar que aquesta gran escultura acabaria en mans de capital estranger, desfigurada per sempre o, si més no, completament tancada al públic. Per improbable fos, s’ha obrat el miracle i afortunadament no ha estat així.
Una nova vida lligada a l’arquitectura
Fa unes setmanes, els hereus de Corberó van arribar a un acord amb el despatx d’arquitectura barceloní Mesura per a la venda del conjunt. Es tracta d’un grup fundat el 2011 i encapçalat per cinc arquitectes -Carlos Dimas, Jordi Espinet, Jaime Font, Benjamín Iborra i Marcos Parera- que en els darrers anys s’ha convertit en una de les grans firmes no només de la capital catalana sinó de tot l’Estat, rebent nombrosos reconeixements. Les seves intervencions destaquen pel respecte i el diàleg amb el patrimoni ja existent, així com per la seva adaptabilitat, no només al terreny, sinó a l’entorn històric i cultural de l’indret. Per això, utilitzen materials de proximitat i busquen la integració de les seves construccions, sense perdre de vista la innovació i l’aposta per una arquitectura més sostenible. Entre les seves obres, destaquen la Casa Ter (Baix Empordà), la reforma de la masia modernista de Can Llimona (Alella), la Casa IV (Elx) o el redisseny interior de la segona planta de la Casa Batlló, tancada durant dècades al públic.
La intenció dels nous inquilins és fer del conjunt la seva nova seu, aprofitant l’espai per ubicar-hi les oficines, però també habilitant una part del recinte per fer exposicions. De fet, un dels socis que han permès poder escometre aquesta operació de compra és un galerista internacional amb qui col·laboraran per impulsar aquestes mostres artístiques. Dins del paquet de la compravenda s’inclouen també la gran majoria de les prop de 400 obres de l’artista que es conserven a la casa, que continuaran engalanant els racons d’aquesta particular cel·la d’or que Corberó va cuidar minuciosament fins a la seva mort. Encara és una incògnita com s’integraran les peces amb l’activitat del despatx d’arquitectura i què passarà amb el museu de la planta inferior del domicili, si es mantindrà com està o s’introduiran modificacions. En tot cas, el moviment que ja comença a veure’s a l’interior de les instal·lacions indica que hi haurà importants reformes per adaptar l’espai a les necessitats dels nous propietaris.
L’última visita al temple del caos ordenat
El TOT Barcelona va poder entrar a la casa per darrer cop abans que s’acabi formalitzant definitivament el seu traspàs. Ens va obrir la porta una última vegada la Midu, que ja fa un temps que no viu al domicili. Entrem per l’entrada principal. On durant molt de temps hi va haver aparcat un Rolls-Royce antic, ara hi ha vehicles més moderns. Unes escales de fusta comuniquen amb un espai lluminós on s’amunteguen llibres, obres i altres objectes. Abans ho feien en una espècie de caos ordenat, però ara la sensació és la d’estar presenciant una mudança. Alguns dels vidres que donen al pati hexagonal estan esquerdats i llueixen bruts.
Al jardí, la piscina està buida i moltes de les enfiladisses seques. El ciment dels arcs que flanquegen aquest espai ha agafat un color ataronjat. Es nota que la casa viu en un impàs a l’espera d’aquest canvi de mans. A les plantes superiors, l’aspecte també és desangelat. Les humitats han aflorat en parts del sostre i les parets, que a capes deixen veure l’estructura interna de maons. El segon jardí que corona el conjunt amb un mar de testos també té moltes plantes seques.
Les plantes inferiors encara mantenen l’essència d’antany. La cuina decorada amb rajoles rescatades de la fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis -proveïdora d’arquitectes com Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner- on durant anys hi havia un lloro es manté gairebé igual, tot i que es va haver de canviar el sostre perquè s’enfonsava. Al voltant del pati hexagonal, diverses taules de despatx amb llibres i escultures que sobresurten entre els arcs que divideixen l’espai. També es conserven algunes de les múltiples catifes que cobrien bona part del terra i les portes corredisses de fusta que permeten dividir la planta en diferents estances. En un dels extrems, s’acumulen dossiers amb documentació i una col·lecció interminable de claus. L’habitació on dormia Corberó es manté pràcticament sense alterar, com si esperés el retorn del seu amo.
“Ell sempre deia que, quan no hi fos, féssim el que volguéssim amb tot això. És una llàstima veure-ho així, però estic cansada, no puc més”, ens confessa la Midu. No deu ser fàcil despendre’s d’un lloc que ha estat casa teva i més si es tracta d’un indret tan especial com aquest. Però els maldecaps per quadrar uns números impossibles pesen més que el sentiment. “Ningú n’ha volgut saber res d’això i ara ja només vull treure-m’ho de sobre”, lamenta la vídua, que constata que mai hi ha hagut un interès real de les diferents administracions per adquirir l’espai.
“Em sap un greu terrible. Era la casa dels detalls, de la perfecció… Un lloc màgic. Espero que ara no deixi de ser-ho”, apunta al respecte en Lluís Lleó, pintor i escultor de renom internacional i un dels deixebles de l’artista barceloní. Lleó coincideix amb la vídua i atribueix aquest silenci administratiu a una manca de sensibilitat crònica per la cultura. “Com és possible que fins al 2017 molta gent no sabés que això estava aquí?”, es pregunta l’aprenent de Corberó.
Lleó és molt crític amb el model cultural que impera a casa nostra, que titlla de “superficial i populista”. Considera que Corberó ha estat en part víctima d’aquesta dinàmica, tant durant la seva trajectòria poc reconeguda al país com amb la casa d’Esplugues, i admet que fins al final mantenia l’esperança que algun ens públic s’interessés pel conjunt. “Hauria preferit una altra cosa perquè crec que es podia ser més ambiciós i valent, però podria ser pitjor. Algú ho havia de comprar i els nous propietaris saben que s’han fet amb una casa icònica que també els posa en el mapa. Han estat llestos, però què passarà ara és una incògnita”, reflexiona, tot donant un vot de confiança als nous inquilins d’aquesta gran escultura perquè mantinguin el llegat del seu creador.
