Després de més de tres anys d’obres, queixes del veïnat i dels comerciants, troballes arqueològiques i sentències judicials, la transformació de la Via Laietana serà una realitat a finals de juny o principis de juliol, segons ha confirmat l’Ajuntament de Barcelona. La reforma va gestar-se l’any 2020 sota el mandat de l’alcaldessa Ada Colau, amb un pla urbanístic que deixa un únic carril de circulació de vehicles privats -a una velocitat màxima de 30 km/h- de muntanya a mar, un carril per a bus, taxis i bicis, voreres el doble d’amples i quatre zones de descans amb més verd. Però aquesta nova Via Laietana serà, en realitat, la segona vida d’una artèria de 900 metres de llarg i 80 metres d’ample que connecta l’Eixample amb el mar.
Fa una mica més d’un segle, l’Ajuntament de Barcelona pilotat per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va començar a executar la reforma urbanística més gran feta mai a Barcelona. El 10 de març de 1908, les grues van esbudellar la Ciutat Vella amb l’enderroc de prop de dos-cents edificis, la desaparició total o parcial de 85 carrers i places, i el desallotjament d’unes 10.000 veïns i veïnes dels barris de la Catedral, Sant Pere, Sant Cugat del Rec, Santa Caterina i la Ribera. L’expulsió del veïnat seria ràpida, gràcies a la Llei d’Expropiació Forçosa de 1879, que emparava l’expulsió de tots els que es trobaven de lloguer i que es quedarien al carrer sense cap mena de compensació ni ajuda. De fet, aquest desallotjament massiu va ser un dels detonants l’any 1909 de l’esclat de la Setmana Tràgica, en la qual moltes de les barricades es van aixecar amb la runa de l’inici de les obres un any abans.
En qualsevol cas, la idea de comunicar la ciutat nova amb el port que ja figurava en el projecte d’eixample d’Ildefons Cerdà amb el nom de Gran Via A, però no es va materialitzar fins al Pla de Reforma Interior d’Àngel Baixeras. Aquesta primera reforma, que es va allargar ni més ni menys que cinquanta anys (es va donar per finalitzada el 1958), va esborrar espais emblemàtics de la ciutat, com el convent de Sant Sebastià o les Voltes dels Encants, però també la plaça de l’Oli, el convent de les Magdalenes i de l’església de Santa Marta. També es va perdre el palau del Marquès de Sentmenat i el convent de Sant Joan de Jerusalem.
A més d’aquests edificis emblemàtics, van desaparèixer alguns dels carrerons més estrets i populars d’aquella Barcelona. Carrers que ni Google Maps ni el directori de carrers de l’Ajuntament no reconeixen, però que han format part d’una història de segles a la capital del país, on vivia gent que va veure com la gran transformació urbanística de Ciutat Vella s’enduia els seus records i la seva llar. Parlem, per exemple, de la Riera de Sant Joan, el carrer de l’Arc de la Glòria, el carrer d’en Burgés, el de la Bòria, el de Fenosa o el del Sant Crist de la Tapineria.
La memòria dels veïns, en fotos
Per fortuna, alguns dels carrers i edificis que van pagar el preu de la gran reforma urbanística del segle XX perduren en la memòria dels barcelonins gràcies a una iniciativa de l’Ajuntament d’aleshores. El mateix 1908, abans que arrenquessin les obres, va convocar un concurs de dibuixos i fotografies per documentar la part de la ciutat que havia de desaparèixer. Ara, es poden veure les imatges en format digital, interactiu i multimèdia, amb unes 1.000 fotografies de les sèries finalistes d’aquell concurs que es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Era una manera de mirar de preservar en l’imaginari col·lectiu aquella trama contínua de places, carrers i carrerons que havia evolucionat des de l’edat mitjana i que donava aixopluc a les classes populars barcelonines, però que les grues començarien a destruir sense pietat.
La reforma, no exempta de queixes de veïns i d’artistes que denunciaven la destrucció d’edificis històrics, es va fer en diverses fases. Entre el 1908 i el 1909 es va reformar des del port fins a la plaça de l’Àngel, sota la supervisió de Lluís Domènech i Montaner; entre el 1909 i el 1911, entre la plaça de l’Àngel i el carrer de Sant Pere Més Baix, a càrrec de Josep Puig i Cadafalch, i entre el 1911 i el 1913 entre Sant Pere Més Baix i la plaça d’Urquinaona, a càrrec de Ferran Romeu.
Parades de metro fantasma
Un altre gran canvi urbanístic que viuria aquesta primera Via Laietana va ser la construcció de vies subterrànies de metro a partir de 1914, quan ni tan sols hi havia metro a Barcelona. Més d’una dècada després, i ja amb el primer metro en funcionament que unia la plaça de Catalunya i Lesseps, es va construir una estació a Via Laietana que mai va recollir passatgers, Banc. I 300 metres més enllà, aprofitant el túnel, es va construir una altra parada, Correus, que va entrar en funcionament el 20 de febrer de 1934 i va tancar trenta-vuit anys després, el 20 de març del 1972. Dues estacions que havien estat pensades per convertir aquella obra urbanística en una gran artèria de mobilitat també subterrània, però el projecte va acabar fracassant. Avui és impossible recórrer la Via Laietana de dalt a baix en metro.
Aquella gran reforma de mig segle va ser, de fet, el final d’una època, la del creixement urbà vuitcentista, i l’inici d’una nova etapa per a una ciutat metropolitana en els paràmetres històrics de la segona revolució industrial i la cultura de masses.
