Aquest dimecres, 4 de setembre, Columna Edicions posa a la venda la nova novel·la històrica de Tània Juste, Les noies de Sants, un llibre que reivindica «l’altra guerra» en què van lluitar les dones en les ciutats i pobles de Catalunya durant la Guerra Civil quan els seus homes eren al front. El TOT Barcelona i Columna Edicions us ofereixen un avançament editorial d’una història que té com a escenari el barri de Sants i una família on el pare, el Miguel, treballa a l’Espanya industrial i la mare fa de cosidora per a un sastre del barri. Les cinc filles, la Julia, la Pilar, la Carmen, l’Ángeles i la petita Lola, creixen plenament integrades al barri. Des d’allà els tocarà viure els grans esdeveniments històrics, com ara l’adveniment de la República, l’esclat de la guerra, els bombardejos i la fam de la postguerra, però també els amors i desamors propis de l’edat, els balls d’envelat, les festes majors, les estrenes del cinema i la vida associativa de barri.
Avançament editorial de Les noies de Sants
La Julia tornava sovint al dia que va néixer la Lola. Es preguntava com hauria estat la seva vida si aquell Nadal del 1915, en comptes de la seva germana petita, hagués nascut un nen. S’adonava de com depenem de l’atzar i de quina manera la nostra vida queda marcada per moments i circumstàncies determinats.
O potser no. Potser no hi ha res d’atzarós i tot el que ens passa està escrit prèviament. En tot cas, sabia que aquell fet, el naixement de la Lola, va canviar-li la vida i la de tota la seva família. Era la nit de Nadal i la mare havia enviat el pare amb la tartana a buscar la llevadora. «Afanya’t, que la criatura ja arriba», l’havia advertit. Doña Cecilia no vivia lluny, però plovia a bots i barrals i els camins estaven enfangats, de manera que l’espera se’ls va fer feixuga amb el tic-tac insistent del rellotge i aquell silenci que es podia mastegar.
Un silenci que només es trencava quan la mare gemegava, de tant en tant, i la Julia i les seves germanes s’estremien. El pare havia deixat el sopar a mitges, la mare ni tan sols l’havia tastat, i la Julia es recordava enganxada a la finestra per veure l’entrada del mas. Si s’hi esforçava, encara podia sentir el fred del vidre a la punta del nas i les gotes de pluja que regalimaven com llàgrimes i li enterbolien la visió. La nit era tan fosca que gairebé era un miracle distingir-hi alguna cosa, excepte quan un llampec inundava el paisatge amb una claror espontània i li permetia veure les vinyes, despullades, com una estesa de mans raquítiques que imploraven al cel. Abans que el pare, va arribar la veïna del mas proper. Beneïda fos aquella dona de la qual la Julia havia oblidat el nom! Això sí, li havia quedat gravada la veu dolça i còmplice que va emprar amb la mare. Tan bon punt va entrar, va dir-li:
«El teu home m’ha avisat, no passis ànsia, soc aquí per ajudar». Perquè així succeïen les coses a pagès, les dones es feien costat les unes a les altres a l’hora d’infantar els fills. N’era costum des del principi dels temps, almenys en aquell tros de camp valencià, en aquell paisatge de vinyes i llum emblanquinada als estius que, per a la Julia, havia estat el seu primer món. Ara, només en quedaven imatges difuses d’una època llunyana, d’una vida diferent que es va començar a acabar el dia que la Lola va arribar al món.
La primera visió de la llevadora va ser ben bé com un miratge. La tartana del pare va enfilar el camí d’entrada al mas, i la Julia i les seves germanes aviat hi van distingir les dues figures: el pare que tibava les regnes del matxo i al seu costat aquella dona. Tenia un posat majestuós i es cobria el cap amb una flassada molt gran. Li va semblar veure la Mare de Déu, com si el pessebre que lluïa a casa, tot d’una, s’hagués tornat vivent. La sola presència d’aquella dona va transformar la casa de cap a cap. En to vehement, doña Cecilia va començar a repartir ordres per a tothom. Va enviar la mare a l’alcova, acompanyada de la veïna, i tot seguit va manar al pare que posés al foc dues olles grosses amb aigua abundant. «Falten mans, aquí», va remugar. Va mirar al seu voltant i va semblar descobrir-hi les quatre nenes, que se la miraven amb ulls esbatanats. No els va dir res, sinó que es va girar cap al pare: «No hi ha cap altra dona a la casa?». El pare es va fregar el cap i va deixar anar un renec. Va mastegar alguna cosa sobre la nit de Nadal i la pluja que no parava i llavors la llevadora el va deixar d’escoltar. Va clavar els ulls en la Julia i va preguntar-li apuntant-la amb un dit:
«Tu ets la gran, oi, maca? Doncs mira, m’hauràs d’ajudar». Ningú l’hi va discutir, malgrat la seva jovenesa, malgrat que tremolava com una fulla només de pensar el que li podien fer fer. Doña Cecilia va enviar-la a buscar draps nets, llençols i va manar-li escalfar la planxa al braser, «que així la roba queda ben desinfectada». Poc després, la Julia carregava un munt de coses al pis de dalt procurant no pensar en res més que en les ordres que anava rebent. Les seves germanes li seguien els moviments des del mutisme més absolut.
Només d’entrar a l’alcova dels pares, hi va trobar la mare en camisa de dormir. Tenia el rostre una mica inflat, els cabells esbullats i una ganyota que s’incrementava quan el dolor li pujava, cada cop de manera més seguida. La Julia es va empassar la saliva i es va notar la gola seca com una pedra. Va avançar una mica per deixar la roba que portava a les mans i va fixar-se en totes les espelmes que havien encès i que conferien a la cambra una llum groga, generosa, una mica irreal. La mare devia percebre el terror que s’anava apoderant dels seus ulls, devia veure- li les mans recargolades, perquè de seguida va allargar-li una de les seves i ella va córrer a agafar-s’hi. No et moriràs, oi, madre?, li hauria preguntat mentre s’hi arraulia. I la mare, com si ho endevinés, va respondre-li:
«No pateixis, ho he fet molts cops». Perquè la mare ja havia parit quatre vegades i havia portat al món quatre filles sanes. No obstant això, la Julia era una nena molt perceptiva i aquella nit, i els dies anteriors, havia notat alguna cosa estranya en la mirada del pare, un no-sé-què inexplicable que la tenia amb l’ai al cor. Que potser la mare corria perill? Que potser els grans sabien alguna cosa que havien callat deliberadament davant de les nenes? La llevadora va entrar a la cambra i va fer que la mare es fiqués al llit. Portava una palangana plena d’aigua en la qual es va rentar les mans i tot seguit va col·locar-les sobre el ventre de la partera. El va començar a palpar. La Julia recordava doña Cecilia posant-hi l’orella, com si el nadó anés a parlar-li, i a continuació arromangant la camisa de dormir de la mare fins a deixar-li el cos impúdicament al descobert. En un gest instintiu, la nena en va apartar la mirada, no havia vist mai el sexe de la seva mare i es va fer enrere fins a tocar la paret. Sabia que només era allà perquè faltaven mans, sabia que en altres circumstàncies no l’hi haurien permès amb set anys, alhora que, com un clatellot, va prendre consciència del que, a pesar d’això, s’esperava d’ella. Va serrar les dents i va tancar els punys amb força fins que va deixar de tremolar.
Van passar dues hores llargues, encara. Semblava que el rellotge s’hagués aturat. I aleshores la mare va trencar aigües. La llevadora va preparar una infusió d’herbes del seu cistell i van seguir esperant. El pare i les seves germanes feia estona que eren fora de la cambra, i la Julia s’entretenia posant l’orella a la porta i escoltant la fressa que feien al passadís. Sentia les veus apagades de la Pilar, la Carmen i l’Ángeles i frisava per tornar amb elles. Les do- nes van començar una pregària i la Julia es va deixar portar per aquella remor que, juntament amb l’olor de la farigola, el romaní i la cera d’espelma, la remetrien per sempre a aquella nit de Nadal.
Tanmateix, la placidesa d’aquells instants no va durar gaire. Aviat, a l’alcova dels pares es va desfermar una tempesta més forta que la que es desfermava als camps, una mena de trànsit vertiginós pel qual la Julia va veure passar la mare i del qual només conservaria imatges difuses: la mare a la gatzoneta, la mare asseguda sobre les cuixes de la veïna mentre aquesta l’agafava fort per la cintura, la llevadora arrupida al seu davant, i ella, ella enmig dels gemecs esgarrifosos de la mare agafant-li les mans des del darrere i estirant ben fort, «fort, Julia!», com doña Cecilia li va ordenar. Recorda que va ser llavors quan va començar a sanglotar, però els crits de la mare i la veu de doña Cecilia que deia «Ja surt! Ja surt!» van fer que ningú no la sentís. Tot seguit, un raig de llum, un tros de cel que semblava haver-se instal·lat a l’habitació del dolor: la llevadora sostenia un nadó viscós i ple de sang, i la mare somreia, exhausta, deixant que el cos se li relaxés fins a deixar-se anar. Van dipositar la Lola als seus braços, els mateixos que abraçaven la Julia i les seves germanes quan ho necessitaven i que de bona gana hauria reclamat arribats a aquest punt.
A poc a poc, la Julia s’hi va anar acostant i, gairebé sense respirar, altre cop amb la tremolor apoderant-se de tot el seu cos, va fer un petó a la templa de la mare, unes temples que perlejaven amb la suor del seu cinquè i últim part. Perquè el de la Lola va ser l’últim part. I també va ser la darrera nit de Nadal que van passar al mas. Perquè el pare va dir prou, s’ha acabat. Després de néixer la Lola va perdre tota esperança de tenir cap fill. És això el que la Julia havia vist als seus ulls. Perquè ja no trobava el motiu ni l’empenta per seguir acumulant males collites, per haver de combatre les plagues i treballar de sol a sol en aquell tros petit de terra que li pertanyia del camp valencià. El pare havia esperat en va un noi que no arribaria mai, ara ho sabia, i va decidir que marxaven, que agafarien les quatre andròmines i que a ciutat hi faltava gent.
Finalment va fer cas de les cartes del seu germà Miguel, unes cartes que li enviava des de Barcelona i en les quals li prometia que allà no els faltaria el menjar. A finals de gener van vendre’s el tros de terra, i la família sencera va pujar al carro amb tot el que els quedava. La Julia recorda haver deixat les vinyes enrere en aquell matí fred i alhora lluminós d’hivern. Quin dia més clar que feia! Va intentar abastar amb la mirada el paisatge sencer de la seva llar i aleshores va pensar que mai més tornaria a viure-hi, que els estius de llum emblanquinada d’aquell racó del camp valencià serien, a partir d’ara, un simple record.
Part 1: LES NENES, 1922
Els diumenges, el tío Miguel venia a dinar a casa. La María preparava un bon àpat i somreia per din-tre cada cop que el seu cunyat li cantava les mil meravelles sobre qualsevol cosa que hagués cuinat. «Ma-ría», li deia, «no he conegut millor cuinera que tu!». Ella es treia importància amb un gest de la mà però en el fons gaudia del reconeixement, perquè a en Gregorio mai se li acudia pensar en el temps que ella hi dedicava i en la rapidesa amb què el menjar desapareixia del plat. Eren a mitjans de juny i ja feia setmanes que la calor es deixava notar amb força. De bon matí, obrien totes les finestres i no les tancaven fins que el xiulet de la brisa vespertina les feia petar. El menjador de casa quedava temporalment en desús perquè tots els àpats del dia els feien sota la figuera de fulles generoses que hi havia al pati. En una paret lateral s’hi enfilaven els rosers que tant agradaven a la María, uns rosers que en Gregorio li havia plantat i que cada temporada feien roses grosses com un puny. Havent di-nat, les nenes havien demanat permís per aixecar-se de taula i ara corrien pel pati com si fossin totes tan menudes com la petita Lola.
Quan creien que la mare no les mirava s’acostaven al matoll de margarides que hi havia a prop dels rosers i arrencaven els pètals d’una pobra flor. Una d’elles feia una pregunta i aleshores anaven arrencant-los amb un «sí», amb un «no», fins que s’acabaven els pètals i ja n’havien obtingut la resposta. Tot d’una xisclaven i reien plegades dels seus secrets. La María les va veure fer això però no els va dir res, avui no en tenia esma. Mentre feia boles amb unes molles de pa que havien quedat a les estovalles, va desviar la mirada més enllà de les filles, cap al fons del pati, on hi havia el colomar i les quatre gallines.
—No ho veig clar — va concloure.
—Mujer, deixa que t’ho expliquem abans de negar-t’hi — va demanar-li en Gregorio, i tot seguit va fitar el seu germà per demanar-li un cop de mà.
En Miguel va començar a explicar els avantatges de treballar a l’Espanya Industrial. Li va dir allò que la María ja sabia: que era la fàbrica més important de Sants, que feia més d’una dècada que ell hi treballava i en Gregorio aviat en faria set anys i que no era cosa estranya que hi entressin els fills dels treballadors, arribat el moment.
—A l’Espanya hi treballen famílies senceres, María.
—Prou que ho sé, però la Julia…
—La Julia ja ha complert els catorze i té edat per poderhi entrar.
—Però jo havia imaginat una altra cosa per a ella, per a les meves filles.
El seu marit va intervenir:
—Que potser et penses que amb la feina que et dona el sastre ja fareu prou? No t’adones que a la fàbrica guanyaria molt més?
La María va assentir en silenci, sabia que el seu marit tenia raó, però es resistia a pensar en la seva filla com una xinxa de fàbrica d’aquelles que veia anar i venir pel barri amb el seu cistell de l’esmorzar i sempre a toc de sirena. De fet, es resistia a oblidar que ella provenia d’una bona família d’Utiel i que, si no fos perquè s’havia fet gran abans de trobar un bon hereu, no s’hauria casat mai amb en Gregorio, que va ser la seva última opció. Un pagès amb terres, sí, però pagès de cap a peus. Amb el temps se l’havia arribat a estimar, però ella encara pensava en aquella vida que mai tindria per a ella i les seves filles.
—¿Me escuchas, mujer?
La María es va despertar dels seus pensaments.
—El que m’amoïna és la mala fama que tenen les treballadores de la fàbrica, els perills a què s’exposen… Haig de vetllar per la moralitat de les noies.
—¡Dios bendito, mujer! I et penses que jo no?
En Gregorio es va posar les mans al cap i en Miguel el va fitar amb una arrufada de celles com volent dir així no anirem enlloc.
—A veure, María — va intervenir—, em sembla que no tens en compte que té un pare i un tío que hi treballen i vetllaran per ella en tot moment.
—Oh, això rai, però vosaltres sou homes i treballeu ben apartats d’on són les filadores i les teixidores.
—Precisament, dona, els homes a una banda i les dones a l’altra.
—Però hi ha els encarregats. Ves si no n’he sentit a parlar, de casos que… Virgen Santa, no quiero ni pensarlo. —María, por Dios, et penses que deixaria que li pas-sés res a una filla meva?
—Potser no ho podries evitar. Les coses no estaven anant gaire bé i els ànims del matrimoni s’anaven crispant.
En Miguel va alçar els braços per demanar calma.
—És cert que les noies que no tenen cap familiar a la fàbrica estan més desprotegides, no ho negarem pas, oi, Gregorio? — el seu germà va grunyir una mica—, però no és el cas de la Julia. Ella aniria sempre acompanyada i, a més, no aniria a Filatura, sinó que li hem trobat un bon lloc a la secció de Teixits.
—Doncs sí que heu fet feina sense dir-me’n res!
—Mujer, no t’enfilis, només ens hem volgut assegu-rar de tenir una bona opció abans de plantejar-t’ho — va fer en Miguel amb aire conciliador—. Mira, deixa’m que t’expliqui: hi ha una bona dona, doña Rosalía, que és teixidora de tota la vida, des d’abans que jo entrés a l’Espanya. És la vídua d’un company molt estimat que malauradament va morir fa uns anys. Ella necessita una ajudanta i ha demanat a l’encarregat que li posin la Julia, si a tu et sembla bé.
La María es va adreçar al seu home:
—És massa jove, esperem un temps i ja veurem — va dir a manera de sentència, tot i que no va sonar gens ferma—. Demanaré al sastre que em doni més peces per cosir i entre totes dues anirem fent. Cada cop cus més ràpid i millor. En Gregorio va fer que no amb el cap.
—Saps que mai guanyarà com a l’Espanya, ni tampoc gaudirà de les mateixes condicions.
El seu cunyat va tornar a doña Rosalía.
—Ja veuràs com li farà de segona mare.
—De mare ja en té una i con eso basta. —No t’enfadis, que la noia estarà bé. La María es quedava sense arguments i el seu marit va aprofitar aquella escletxa d’incertesa. Es va incorporar una mica i va parlar-li a poc a poc, carregant-se d’una paciència que no tenia.
—Escolta’m, María, la Julia ha d’entrar a l’Espanya. És una gran oportunitat i els diners que guanyi ens aniran molt bé. No ens en sobren pas, amb tanta canalla. La noia anirà i tornarà de la fàbrica amb mi, i no es pot dir que en Miguel no li hagi trobat un bon lloc. Així que, ¿estamos?
Havia perdut la batalla. Es va regirar a la cadira i va alçar la barbeta cap a les fulles de la figuera, que es van remoure amb una ràfega d’aire calent. Li va arribar el riure de la petita Lola, seguit del de les altres quatre, i aleshores va veure la Julia acostant-se-li a poc a poc, potser havia intuït que parlaven d’ella. La noia mirava el terra i feia algun saltiró, com si esquivés alguna formiga o sargantana o com si ballés. La María va contemplar-la uns instants. La seva Julia, alta i espigada, tan bonica i alhora poc presumida, recta, seriosa i responsable. Com li agradaven aquells últims temps en què la noia ja havia deixat l’escola i cada matí la tenia cosint al seu costat. Parlaven de coses, compartien la responsabilitat de les més petites i sobretot li feia molta companyia. Que de pressa que l’hi havien volgut treure del costat. Tanmateix, no era just que se’n queixés, calia ser realista, i la setmanada que cobraria a la fàbrica seria de gran ajut per a la família. Els diners de la venda del tros feia anys que s’havien acabat, un bon gruix per a la casa on vivien, i la resta, per al dia a dia a ciutat. La Julia es va allisar la faldilla, que ella li havia cosit i que just havia estrenat al matí per anar a missa.
—No te l’embrutis, filla, sobretot.
—Madre, no cal que m’ho digui, això — va respondre-li ella amb aquella expressió sempre greu als ulls—. Sap prou bé que me’n cuido, de no tacar-me.
La mare li va observar el cabell negre i abundant, que ella mantenia a ratlla recollint-l’hi al clatell. I de sobte la va veure com la noia que ja era. Els anys havien passat en un sospir. Va esbufegar i a contracor va mirar els dos homes primer, per després tornar a ella.
—Seu, hija. Hem de parlar amb tu.
Tània Juste
Tània Juste (Barcelona, 1972) és escriptora i llicenciada en Història de l’Art. L’any 2009 va publicar la seva primera noveŀla, A flor de pell, situada a la Barcelona dels anys vint, en plena dictadura de Primo de Rivera. El 2010 va participar en l’antologia Veus de la nova narrativa catalana. El 2012 publica Els anys robats, un homenatge als aviadors republicans durant la Guerra Civil. L’hospital dels pobres és la seva tercera obra, publicada el 2014, una noveŀla coral ambientada als primers anys del segle XX durant la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El 2015 rep el Premi Nèstor Luján de Noveŀla Històrica amb l’obra Temps de família, sobre una nissaga familiar dedicada al cultiu de la vinya i l’elaboració del vi, i el 2018 publica Passatge al nou món, una travessia transatlàntica que el 1918 porta la seva protagonista barcelonina a una nova vida a la Patagònia. Amb la noveŀla Amor a l’art, una reivindicació de les dones artistes, va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2021.
