El barri de Montbau és un desconegut encara per a molts barcelonins, malgrat la seva excepcionalitat. Construït entre 1958 i 1964 per sobre de l’actual ronda de Dalt, va ser un experiment de bona arquitectura enmig de la frisor del franquisme. Un cas singular a la ciutat que mig segle després pot presumir d’una envejable vigència i que el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) reivindica amb una exposició especial.
La mostra Montbau 1958-1964. Entre Arquitectura i Harmonia ha obert portes aquest Sant Jordi i podrà visitar-se gratuïtament fins al 3 de juliol a la seu central del col·legi, a la plaça Nova de Barcelona. Explica les tres fases de construcció d’aquest innovador polígon d’habitatge i es nodreix de plànols i fotografies dipositades pels mateixos autors a l’extens fons de l’Arxiu Històric del COAC. Una sèrie de retrats actuals del barri, fets per Manolo Laguillo, dialoguen amb les imatges històriques d’Oriol Maspons i Joan Martí i fan palès que el disseny de qualitat perdura en el temps.
A més, el Col·legi embolcalla l’exposició amb un programa d’activitats paral·leles que completen l’homenatge a Montbau i faciliten la seva comprensió per al gran públic. Per exemple, un itinerari guiat per Montbau el proper 7 de maig, que ha estat un èxit immediat i esgotat places de seguida. Dijous 29 d’abril a les 19h està prevista una conversa en línia entre els arquitectes Jordi Bellmunt i Pere Joan Ravellat i el director de l’Arxiu Fernando Marzá, gran coneixedor i veí del barri. El fotògraf Manolo Laguillo també protagonitza una xerrada virtual, el proper 27 de maig. A més, la mostra es pot visitar per lliure o bé en format comentat un migdia al mes.
El precedent desaprofitat
Montbau va ser un dels primers projectes de Josep Maria de Porcioles, just nomenat pel règim com a nou alcalde de Barcelona. Vist en perspectiva, amb l’historial de polígons d’habitatge molt precari i operacions especulatives que auspiciaria anys després, sorprèn la qualitat d’aquell primer pla de l’era Porcioles. “En aquell moment va exhibir voluntat de fer les coses ben fetes”, resumeix l’arquitecte Fernando Marzá, que ha impulsat la mostra. Un bon precedent que no es va estendre però que podria haver evitat el funest barraquisme vertical en favor de barris molt més integradors i millor integrats a la ciutat.
El títol de la mostra neix de la ubicació del barri a la falda de Collserola: s’alça entre dues rieres, Montbau i Duran, que van donar lloc als actuals carrers Arquitectura i Harmonia. Al centre hi havia una altra riera, que es va convertir en rambla vertebradora i va rebre el nom de Poesia. Tot un manifest de l’esperit idealista del projecte, que no era exclusiu de la ciutat. A Madrid un any abans també s’hi havia iniciat un polígon experimental d’habitatges i els millors autors del món compartien idees als Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna (CIAM) i les trobades del Team X.
Un element distintiu clau, que no tindrien els projectes més polèmics del desarrollisme, és que l’Ajuntament va cedir els terrenys a diverses cooperatives d’habitatge assequible, una pràctica recuperada als nostres dies. Els arquitectes de Montbau, doncs, discutien directament amb els futurs veïns com havia de ser el barri. Les cooperatives escollides tenien diferents perfils socioeconòmics, des de funcionaris de rang mig-baix fins a taxistes o professionals liberals. La població de Barcelona creixia a gran velocitat i calien pisos urgentment, però les autoritats van procurar que Montbau no es convertís en un nucli de reivindicació obrera.
Tres fases, tres conceptes
La primera fase del barri (1958), la més extensa, la firmen Xavier Subias, Guillermo Giráldez i Pedro López Iñigo. Ideen un conjunt de blocs lineals amb abundant il·luminació i ventilació naturals, una imponent plaça a l’estil Mies van der Rohe i un mercat modern amb patis interiors i habitatges annexos per als comerciants. També van voler assegurar-se que al barri no hi manquessin “artesans” de la construcció –fuster, vidrier…– i van destinar a aquests professionals un conjunt de cases baixes al centre de Montbau, en què l’accés a peu de carrer era el propi taller.
La segona fase (1961) significa el retorn a Espanya com una estrella de l’arquitecte racionalista Antoni Bonet Castellana després d’un llarg exili a Amèrica Llatina. Juntament amb ell, la firmen també els arquitectes Josep Soteras, Francesc Bassó i Joaquim Gili. Es van veure empesos a incrementar les alçades per encabir més pisos, ja que el règim havia entregat de forma sobrevinguda una part del terreny inicial a l’Exèrcit per fer-hi els seus propis habitatges, molt menys innovadors. Així, van plantejar un altre esquema urbanístic, amb edificis en forma d’L i patis comunitaris i quatre altes torres a l’extrem est. D’aquesta època és també la parròquia, que recupera la volta catalana i recorda a obres coetànies de Le Corbusier.
La tercera i última fase (1964) tot just aporta 55 habitatges, però molt especials. Coneguts com “les casetes blanques”, són obra de Joan Bosch i formen un conjunt de mòduls entrellaçats per carrers interiors i passos elevats. Sintonitza amb tendències del moment com els “edificis catifa” de Georges Candilis o els “edificis modulars” de metabolistes com Yona Friedman.
Un barri on arrelar
Tres fases amb tres conceptes arquitectònics diferents però encaixades entre elles a través d’espais verds i places àmplies. El resultat va ser un barri barceloní diferent, “amb senzillesa però no simplicitat”, resumeix Marzá. Avui gran part dels seus veïns són descendents de les famílies que van poblar-lo, perquè els fills s’hi han volgut quedar. Marzá, que ha viscut a edificis tan icònics com el Walden 7 de Sant Just Desvern, ho diu així de clar: “No marxaria d’aquest barri per res del món!”.
