El Quadrat d’Or va ser un dels èxits majúsculs de l’Olimpíada Cultural que va acompanyar els JJOO de Barcelona del 1992. Es tractava d’una exposició en què es reivindicava el paper de la burgesia catalana en l’embelliment de la ciutat, ressituant el modernisme com una bandera del patrimoni de casa nostra. Concretament, posava la mirada en aquelles façanes d’autor de la Dreta i l’Antiga Esquerra de l’Eixample que durant anys s’havien deixat degradar. La mostra va suposar un canvi de paradigma: per primer cop el barceloní mitjà assumia que aquella arquitectura era motiu d’orgull i un símbol identitari. Aquest retrobament amb l’obra de Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, Josep Puig i Cadafalch i, sobretot, Antoni Gaudí tindria amb els anys una derivada en certa manera perversa. Amb els Jocs Olímpics i gràcies a personatges com l’historiador de l’art Robert Hughes, que va dedicar un llibre a aquella primavera arquitectònica plasmada sobre la quadrícula d’Ildefons Cerdà, la capital catalana es posava definitivament al mapa cultural internacional. Aconseguia així una projecció que atrauria turistes i capital estranger, dos dels factors que expliquen la majoria dels mals que pateix avui dia la ciutat.
Aquest vincle entre el redescobriment modernista i el boom turístic és un dels temes que analitza en la seva darrera obra el filòleg i escriptor Jordi Amat (Barcelona, 1978). Ell és l’artífex de Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d’una ciutat en disputa (1975-2025) (Edicions 62), un assaig interessantíssim sobre les trinxeres administratives i ciutadanes en les quals s’ha decidit el rumb de la capital catalana en l’últim mig segle. Ens trobem amb l’autor a la llibreria-cafè Laie, un dels llocs predilectes entre els periodistes i un establiment que es troba molt a prop de la delegació barcelonina d’El País, diari on escriu i coordina el suplement cultural Babelia. Tot i que el Quadrat d’Or és un dels pilars sobre els quals pivota aquesta anàlisi, la portada del llibre la componen dues fotografies de dos punts a uns quants quilòmetres de distància del territori delimitat per l’imaginari d’aquesta exposició. La superior data del febrer del 1976, és de Pilar Aymerich i mostra una manifestació sindicalista al carrer de Ferran. La inferior és del gener del 2025, porta la signatura de Josep Lago i retrata una de les concentracions a les portes de la Casa Orsola, a la cruïlla entre els carrers Calàbria i del Consell de Cent.
Dues Barcelones separades per cinc dècades.
Són dues protestes molt paradigmàtiques del moment en què es produeixen. La primera és obrera, de CCOO. És aquells mesos entre la mort de Franco i la designació d’Adolfo Suárez com a president del govern, uns dels moments que hi va haver més combativitat als carrers de l’Espanya del segle XX. Aquelles cares de fervor em semblen molt significatives. Al darrere es veuen dos comerços emblemàtics del carrer de Ferran, profanats en els últims anys per la transformació de Barcelona en un escenari perquè gaudeixin deixin els turistes i els barcelonins deixin de sentir-se que en formen part. És una manifestació típicament d’època aquella i la de la Casa Orsola també ho és.
Què tenen de diferent?
La segona no és una manifestació de la lluita obrera, sinó que és de ciutadans. No estan irats, sinó que més aviat mostren l’angoixa per l’habitatge com un problema que afecta la classe mitjana, al barceloní de l’Eixample que no és propietari.
Situem-nos a la primera escena. Al llibre parles de l’efecte cultural de la Transició, que va ser diferent a Catalunya que a la resta de l’Estat.
Hi ha un concepte útil en els estudis d’aquest tipus que és la Cultura de la Transició del periodista Guillem Martínez. Ell l’entén com un dispositiu que anul·la la crítica dels setanta per imposar el consens del felipisme. No nego que això es produís, però no li veig els elements crítics que ell detecta en l’ús del concepte. Crec que els problemes democràtics troben la seva millor solució en el consens i, per tant, en faig un judici positiu. L’entenc com la construcció d’una ciutadania i d’un país homologable als del nostre entorn, amb els seus defectes, però majoritàriament amb virtuts venint d’on veníem. La cultura va jugar un paper en la consolidació d’aquesta evolució i, en el cas català, el seu equivalent és la normalització. És una idea que té diversos pares, però qui l’acaba articulant institucionalment és la Generalitat de Jordi Pujol fent una aposta explícita per la recatalanització del país després del franquisme amb les polítiques relatives a la llengua.
I a escala local?
Vaig revisar quin havia estat el projecte democràtic de les institucions municipals, com s’havia transformat la realitat i quin era el discurs cultural que el sostenia. Em va semblar que no tenim integrat com a tal el fet que també hi hagués una normalització de la ciutat liderada pels ajuntaments democràtics a partir del 1979, que es tractava de fer la ciutat més habitable.
Com deia l’alcalde Narcís Serra, humanitzar la metròpolis.
Exacte. Per assumir que aquest era el repte s’han de tenir presents quines eren les condicions urbanes de bona part d’aquella Barcelona, que des dels seixanta havien pensat tècnics i intel·lectuals. [Aquesta transformació] Es va poder fer perquè hi havia un plantejament democratitzador de les ciutats tant des de l’Ajuntament com les associacions de veïns, que van aprofitar el moment de l’arrancada de la democràcia per fer molta feina pendent i tenir una normalització també de la ciutat en aquests termes.
Hi va haver veus força crítiques amb aquest procés. És el cas del professor i escriptor Félix de Azúa, que el maig del 1982 publicava l’article Barcelona és el Titanic.
Hi ha un moment durant el franquisme que Barcelona té una vida cultural autònoma, moderna i democratitzadora que no es podia produir a Madrid. Això és fruit de l’anomalia de la dictadura, d’una repressió continuada i de la impossibilitat que la ciutat fos en termes culturals el que era amb la modernitat: la capital de la cultura catalana. Madrid és la capital del franquisme i d’una cultura majoritàriament retrògrada. A la Transició, hi ha un canvi cultural en la funció de les dues ciutats. Hi ha una ansietat de modernitat molt forta a Madrid, amb una inversió pública i privada considerable. Els ministeris de cultura aposten perquè el referent de l’estètica de la modernitat sigui allà i no a cap altra banda, construint una capital d’estat d’una enorme potència amb el Prado o el Reina Sofia.
I Barcelona es va quedar enrere?
El que havia de passar a Barcelona és que aquest canvi entronqués amb la catalanitat. Això implicava que aquella anomalia de la modernitat fruit de les circumstàncies es modifiqués i passés a ser una cosa molt rara: ser la capital d’una cultura nacional i a la vegada una ciutat de referència d’una altra cultura nacional, l’espanyola, amb vasos comunicants. Barcelona és híbrida en aquest sentit i això la fa singular i atractiva, amb tots els problemes que implica aquesta col·lisió de sistemes culturals […] El que de Azúa no volia acceptar és que el món del qual ell formava part era anòmal. El triomf econòmic de la capital és un dels motius del desassossec català i barceloní de les últimes dècades i, sense aquesta aposta de l’Estat no corregida, no m’explico ni el Procés ni la sensació de decadència que es produeix durant els governs d’Ada Colau.
El barceloní sí que va trobar motius per reivindicar-se amb l’exposició del Quadrat d’Or.
Crec que per als barcelonins allò va ser la descoberta d’un patrimoni, d’una burgesia il·lustrada catalana, però essencialment barcelonina. No hi ha un discurs nacional fort associat a l’exposició. El que és interessant de l’exposició és que és una reivindicació de la intervenció de les elits econòmiques en l’envelliment de la ciutat que té lloc en paral·lel a la transformació olímpica de la ciutat. I tot amb una catalanitat oberta, urbana i no conflictiva. Sí que hi ha una dimensió del modernisme que és molt crítica, però no és la que es posa en valor amb el Quadrat d’Or. Els que van construir aquelles cases eren burgesos.
Els Güell, els Milà…
Sí, és un compromís de classe en l’envelliment de la ciutat. Els rics construirem els nous palaus i els farem bonics. D’això en faig un judici positiu pel que fa a la imatge de la ciutat. Allò és un xute d’orgull. Amb el modernisme vam ser capaços de fer una intervenció modernitzadora de la ciutat, que la va fer més bella, i que a més serà la marca definitòria que enviarem al món quan puguem canviar una projecció global que aleshores era escassa. En bellesa estètica, crec que és equiparable a la paràbola de la fletxa encesa d’Antonio Rebollo. És aleshores quan Gaudí esdevé el centre de la imatge internacional de la ciutat.
Només uns anys després, la Fundació Tàpies acolliria l’exposició La ciutat de la gent, que mostrava la realitat dels barris de la perifèria, fora d’aquest Quadrat d’Or. Com casen aquestes dues Barcelones?
La virtut i la intuïció interessant de l’aleshores director Manuel Borja-Villel van ser: hem assumit el llegat del modernisme burges com la nostra principal senyal d’identitat urbana. Aquesta és la tradició que ha reformat la ciutat i l’ha fet democràtica. Però, fruit aquell èxit, la crítica al model s’ha dissolt i això és un problema per a la qualitat democràtica. Què passa quan un consens no és regenerat? Crec que Borja-Villel va ser pioner en la introducció postolímpica d’aquesta dissensió. Ens diu des d’un edifici emblemàtic com el de la Fundació Tàpies: mireu aquests paisatges i aquestes cares.
Un retrat de la ciutat que va quedar fora dels marges olímpics.
El que ens ensenya és la Barcelona on hi havia problemes que no havien estat esmenats i que el model d’èxit impedia veure que seguien enquistats. L’exposició em sembla molt significativa com a embrió d’una crítica que s’anirà substanciant i que d’alguna manera acabarà confluint amb el discurs antisistema, que té com a punt de referència l’entrampada del Fòrum de les Cultures […] Diguem que la fletxa de Rebollo, quan passa pel peveter, al cap dels anys acaba incendiant algunes consciències sobre el model de ciutat. Com a la Vila Olímpica, que aquella transformació que s’havia viscut amb orgull, quan cau el vel la ciutadania se n’adona que el que hi ha és una immobiliària que està fent una operació urbanística.
Parles de fracàs del Fòrum de les Cultures. Al llibre cites una reflexió de l’antropòleg Manuel Delgado, sobre la hipocresia d’abraçar la diversitat només de cara a la galeria.
Una de les coses sobre les més que après fent el llibre és la diferència de percepció de la realitat de quan Pasqual Maragall llança la idea i del que acaba passant el 2004. L’any 1996, encara amb l’orgull de pertinença del que ha estat l’èxit olímpic, es diu: farem un Fòrum de les Cultures des d’on plantejarem formes de resolució dels grans conflictes del món i ho farem nosaltres. És d’una megalomania delirant. Això que el 1996 és una il·lusió, es revela com una farsa. Això Delgado ho veu molt bé. Tu que et presentes al món com el paradigma de la resolució dels problemes, quan vinguin els immigrants els fotràs en un CIE. El problema del Fòrum és que, tal com havien advertit alguns dels seus crítics, s’acaba revelant com una gran impostura. Darrere d’una paleta de colors sobre la tolerància de la globalització, s’acaba veient la cara fosca d’aquesta.
Es volia replicar la fórmula d’èxit dels Jocs Olímpics per justificar una nova intervenció urbanística, doncs?
Sí. La idea de Maragall era ha quedat una part de la ciutat pendent de ser reformada i no tindrem mai el capital suficient per fer-ho si no trobem un pretext. Amb els JJOO ens ha funcionat i el Besós necessita aquesta intervenció per completar la gran obra de reconciliació de la ciutat amb el litoral.
No puc evitar trobar paral·lelismes amb la Copa Amèrica.
Ostres sí, però jo vaig anar un parell de vegades al Fòrum. No diria que amb il·lusió, però amb un cert interès per saber què passava. La Copa Amèrica va ser vista sempre com un joc de rics subvencionat per les institucions en el que els barcelonins no estàvem cridats. I hi ha una cosa que parla de la ingenuïtat institucional amb la qual es va abordar l’organització de la cita: aquesta presa de pèl ja s’havia produït a València. Els nostres governants i tots ens vam deixar prendre el pèl. Sobretot perquè havia collat aquest discurs de la decadència de la Barcelona, com si ja no hi hagués possibilitat de dir que no a una altra cosa. Però finalment va ser un joc de rics, que van organitzar els rics, perquè hi participessin els rics. Tota la promesa d’invitació a la ciutadania va ser desatesa o vista com una cosa autista per la qual crec que ningú va sentir gens d’interès. Els barcelonins es van frustrar amb el Fòrum. La Copa Amèrica els hi ha bufat.
Potser ara estem més previnguts?
L’any 2004 no es percebia com a boc expiatori dels nostres malestars ni al turista ni a l’expat. En canvi, ara sí i això era una cosa per als estrangers rics. Si hi ha aquesta incomoditat dels barcelonins, perquè els que fan pujar el preu dels lloguers i dels pisos són aquesta gent que ve aquí cobrant molts diners, i les institucions es posen a treballar i sufragar una part d’això… Què es pot fer perquè la gent estigui descontenta amb la promoció econòmica de la ciutat? La Copa Amèrica.
L’aterratge de la competició de vela s’ha produït amb Jaume Collboni a l’alcaldia, però l’acord es va tancar encara sota el mandat de Colau. En un capítol del llibre parles del sotrac que va suposar per a Convergència la derrota electoral del 2015.
La victòria de Colau és una cua de la crisi econòmica i del problema de l’habitatge. És la creació d’un lideratge cívic que sintonitzava amb una preocupació molt estesa i que va tenir capacitat d’interpel·lar a milers de persones com també va passar a altres ciutats espanyoles. Hi ha una tensió molt difícil de resoldre entre ciutat global i cultura nacional. La imatge de ciutat oberta amb vocació de captar talent que projectem i que genera fascinació arreu del món no és la d’una ciutat on la catalanitat és dominant. Això és un problema per a la pervivència de la cultura catalana perquè sense Barcelona ho té molt complicat.
És això el que li falta a l’independentisme?
A mi em va sorprendre que, en el balanç de reflexions que es van fer en el Procés, Barcelona no fos un objecte de reflexió sostingut. Que algú no es plantegés com aquesta capital global exerciria de capital de Catalunya i com la transformació demogràfica de la ciutat intervindria en el Procés. Com el país podia quedar-se sense cap. Poc després que Xavier Trias perdés l’alcaldia, recordo una discussió amb ell i el seu entorn sobre i havia estat una campanya més o menys independentista. Aquest debat ha estat present en l’elecció de Colau en el seu segon mandat i, sobretot en la de Collboni, quan va ser explícit que les elits locals i l’Estat van decidir que no hi hagués una alcalde independentista. Aquí hi ha una pregunta molt fotuda: pot ser Catalunya independent si Barcelona no és catalana?
Una pregunta difícil de respondre.
És incontestable, però em sembla pertinent. Un dels malestars de la ciutat és aquesta sensació de pèrdua de la catalanitat, que té la seva millor expressió en el resultat de l’enquesta d’usos lingüístics. Què passa quan el català té una presència tan decreixent? Això ens obliga a entendre qui són els barcelonins. Ho descobreixes quan portes el teu nen a jugar a futbol i vas als barris. Veus gent que és molt diferent de la que viu a l’Eixample. Hi ha una transformació en la identitat de la ciutat que no està sent identificada, analitzada i articulada políticament perquè la catalanitat sigui el factor nuclear. Vivim un moment de dissolució de la identitat catalana de la ciutat.
També vivim en la ciutat que ha agafat El 47 com a bandera del seu passat obrer.
El de Manuel Vital em sembla un mite útil. És el món sense el qual no s’hagués produït la democratització de Barcelona. La pel·lícula és políticament subtil en algunes coses, però que un barraquista connecti amb el catolicisme progre de la monja, amb qui s’acaba casant; que això sigui el que el fa parlar en català i que, fruit del seu compromís social, es millorin les condicions de vida d’un barri deixat de la Mare de Déu… Ho té tot i no és trampós. Ens ha interpel·lat perquè aquest home reuneix uns atributs que entenem que són necessaris per al present. Tenen a veure amb una incorporació no conflictiva a una catalanitat molt oberta i amb una consciència que el conflicte, en moltes circumstàncies, és l’únic mecanisme a través del qual les institucions canvien les coses.
Vital era un dels rostres de l’exposició La ciutat de la gent de la Fundació Tàpies.
Sí, però ningú li va fer gens cas aleshores. Per què al cap de 30 anys esdevé de sobte un mite democràtic? Perquè respon a les necessitats d’un moment en què la ciutat se sent desposseïda del lloc on viu i identifica algú que, sent un desposseït, va trobar els mecanismes perquè ciutat i ciutadania poguessin reconciliar-se. Això és el que li dona aquesta potència que la pel·lícula explica molt bé.
La segona de les fotografies de la portada demostra que la capacitat de mobilització existeix. Potser ens falten referents actuals?
Si ho compares amb altres moments de la història de la ciutat, no estem en un moment de massa efervescència en la protesta, però sí de molta constatació del problema. Les manifestacions prohabitatge no són tampoc massives. Sí que els episodis de desnonaments mobilitzen un sector conscienciat que posa el cos… No tenia aquesta intenció en el llibre, però el professor d’institut que volen desnonar de la Casa Orsola és un Manolo Vital.
Expliqui-m’ho.
No és que ell exercís aquesta funció, però, en una ciutat democràtica, la figura del professor que resisteix després que el demandin perquè un fons vol fer lloguer de temporada encarna els valors que necessitem per al moment. El seu cas va ser útil i és un exemple excepcional d’una fórmula de solució que s’ajusta a les nostres possibilitats, però que també assumim que no es pot fer a tot arreu. És aquesta idea de a l’Eixample no. Dotem-nos d’un símbol que generi la protesta suficient perquè s’escolti una queixa que ja no és només dels pobres sinó d’una classe mitjana amb sous baixos que no li permeten viure a la ciutat en la qual treballen.
Va tenir èxit.
Sí […] Em sembla molt significatiu que aquesta protesta la visquéssim com a pròpia gent com jo. Si les ciutats han de ser un baluard democràtic davant de la regressió que vivim això passa fonamentalment perquè els problemes que són propis de la ciutat siguin abordats en termes democràtics. Si l’exclusió de l’habitatge esdevé normal a la classe mitjana, aquesta sentirà el sistema no respon a les seves demandes bàsiques. Per tant, la lluita per l’habitatge és una lluita pel futur de la democràcia que es produeix a les ciutats.
És la batalla de Barcelona?
És la principal.
Les administracions són prou sensibles en aquest sentit?
És un problema molt difícil de resoldre, però els polítics han de prendre consciència que, si no l’afronten, perden. Tenen tots els incentius del món i diria que tant l’alcalde com el president de la Generalitat saben que, si la ciutadania no percep que això ha començat a canviar, seran fortament penalitzats electoralment. Tot i que sigui només per un càlcul electoral, ja em sembla una bona notícia. Instal·lar-se en el pessimisme sobre la incapacitat de la política per resoldre els problemes ens aboca a l’antipolítica i això és un desastre.
És optimista.
No ens podem permetre ser pessimistes i menys ara. Si no hi ha una aliança democràtica, el sistema se’n va a la merda. El nou alcalde de Nova York no hauria guanyat si no hagués tingut un discurs clar sobre l’habitatge…
Barcelona encara és dels barcelonins?
Ho ha deixat de ser en part. Això ha passat a Barcelona i a altres ciutats on el neoliberalisme extreu rendes en la inversió dels fons a través del capital immobiliari. No és fàcil de revertir, però si la ciutat deixa de ser dels barcelonins, deixaria de ser Barcelona. I això a ningú li interessa que passi.
