Culminant la tríada iniciada amb Sobre la terra impura i Tots els mecanismes, Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980) torna a les llibreries amb una novel·la bigarradament humana de força torrencial, tenyida d’humor sarcàstic, amb gotes de thriller i una potent dimensió simbòlica. L’home que va vendre el món (Proa) és una novel·la sobre veritats incòmodes i autoenganys inacabables, sobre la divisió entre el deure i el desig, l’èxit i el fracàs, i una època —la nostra— que ens obliga a triar i a decidir-nos sense aturador ni equilibri. Una candidata populista a l’Ajuntament de Barcelona. Un expert en comunicació entre l’espasa i la paret. Una ciutat venuda al millor postor. Surt a la venda aquest dimecres, i el TOT Barcelona us n’ofereix un tast:
“Unes hores més tard del que és habitual en ell —no cal que siguem precisos pel que fa a la data exacta—, en Simó Diarte es desperta, deixa anar una alenada intranquil·la, es frega els ulls i agafa el telèfon mòbil de la tauleta de nit. Ha dormit cinc hores. El primer que fa és mirar les xarxes socials i revisar el correu electrònic; la pantalla se li desdibuixa. Els ulls li ploren alguna mena d’àcid gèlid, sent la boca seca i li fa una mandra terrorífica haver-se de llevar. Per sort, avui no l’esperen a l’oficina.
Després d’apujar la persiana per control remot, constata a les aplicacions que no hi ha res gaire nou ni inajornable; aconsegueix sortir del llit, es posa la bata i es dirigeix a la dutxa. Al fons del passadís, hi veu el gat.
Darrerament, li sembla que l’animal ha crescut i que el pèl entre gris i marró se li ha fet més abundant, el bigoti se li desplega d’una manera més agressiva entorn del caparrot de tigre; té els ulls grocs, esglaiadors i lluents com la llum del mig dels semàfors. Des d’allà arqueja el llom, disposat a atacar-lo, fa una rebufada sorda. En Simó li somriu i s’ajup.
L’animal corre cap a ell; és la rutina de cada matí: es para a poc menys d’un metre i se’l mira de través.
—Què et passa, Jonàs?
L’animal se li tira al braç, el mossega, les dents clavades a la màniga de la bata de vellut. Amb les potes posteriors, també l’esgarrapa, estirat a terra. En Simó aguanta l’embat, li passa els dits per l’entrecella; mira de calmar-lo alhora que li dona l’oportunitat d’esbravar-se. Si fa això durant uns minuts, el gat estarà satisfet bona part del dia: després de la sessió matinal de lluita és probable que se’n vagi al sofà a dormir fins que ell torni a última hora de la tarda.
El gat s’allibera d’en Simó i quan ell es posa dret se li afua a la cama i el mossega. Ell renega, sacseja la cama i se’l treu de sobre; l’animal recula cap a la paret, vol tornar a atacar, però en Simó es treu la sabatilla. L’hi llançaria, ara mateix està enrabiat; la cama li cou, segur que l’ha trinxat. Per què no et desfàs d’aquesta fera? Aconsegueix contenir-se; se l’estima, és tot el que queda del seu matrimoni… es tanca al lavabo i s’asseu al vàter.
Els genolls li fan un crec de canya seca; al mirallet del prestatge hi veu una carota dispersa, que s’esforça a reconèixer com a seva. S’ha de tornar a afaitar, retallar-se les patilles i depilar-se simètricament les celles, perdre sis quilos entorn d’una cintura que li fa tobogan («preobès» segons l’última analítica, paraula que li fa mal a l’orgull…). S’hauria de blanquejar les dents i anar al dentista a revisar-se les genives. Pot ser que la polla se t’estigui escurçant una mica? Ni tan sols el teu cos és teu.
La paranoia de la mitjana edat. Està perdent cabells, fins i tot? Sent un gust a l’ànima que el deprimeix; distretament escup a la banyera. Al panxell de la cama hi veu l’esgarrapada al costat de les petites mossegades de lluites anteriors.
Sota l’aigua, la ràdio li parla de la campanya electoral per a l’alcaldia de la ciutat, però el cap li va a una altra banda, segurament impel·lit pel xampú de la filla, amb el qual s’ha començat a rentar els cabells amb furor. Havia passat la nit allà, la Mita? Creu recordar que no; ahir a la nit no la va veure per casa. Dinaràs amb ella, avui? Hauries de fer-ho. La filla va i ve al seu aire entre el dúplex del pare i el pis de la mare al carrer de Tuset. Està a punt de cridar-la des de rere la mampara de la dutxa, però els senyals horaris de la ràdio toquen les deu; és improbable que la filla sigui a casa.
Un cop afaitat i ben vestit amb uns pantalons de color caqui i una camisa amb mandarines estampades, obre la porta del pis per agafar La Vanguardia i l’Ara, els diaris a què està subscrit. En Nicolau, el porter, els hi puja i deixa sobre el pelut quan ell no baixa a primera hora per anar a la feina i se n’emporta algun sota el braç, un símbol de sensibilització cívica i d’estatus. Ara fulleja la premsa a la terrassa, al sol tebi i preprimaveral, quinze graus de temperatura.
Des de sota li arriba el bramul continu del barri, com el ronc d’un porc angoixat, envilit encara més pel soroll dels vidres del contenidor de reciclatge de la plaça, els clàxons de les furgonetes dels repartidors, els renills dels cavalls i la cridòria dels ciclistes que proven de no atropellar cap turista. Coi de ciutat, pensa. I quina merda —te l’estimes, i t’encanta, i ara encara més, amb els nous canals i pontarrons— no poder-ne escapar. Però on aniries, Simó? Vancouver, València, Vladivostok. Ja no existeix cap manera de viure per a tu. Muda’t a un altre planeta. Hi ha guerra a Europa, un altre cop. Bombes a Bakhmut. Avui no et sents un triomfador, badalla, tus, li cou l’esgarrapada, es frega rere les orelles, els terminals de les ulleres de llegir li pessiguen els mastoidals.
Al cel hi ha gavians que xisclen, rastres cocaínics dels avions, tres núvols en forma de lletuga per la banda del Prat. Es beu el te negre amb lentitud i menjussa una torrada amb mantega i confitura de figues verdes. Mira sense veure els terrats dels edificis del voltant, els campanars que sobresurten d’aquell infern barroc, la ciutat com una matemàtica que es demostra a si mateixa: l’atracció turística de la Sagrada Família entre el mar irregular de teulades i el gran masturbador masculí de la Torre Glòries, la sanefa de verdor de Collserola, amb el parc d’atraccions on fa massa temps que no posa un peu. Més d’un milió de persones i no veu ningú.
El telèfon li diu que la qualitat de l’aire és «nociva», carregat de partícules PM10, és a dir, de silicat, ciment i sutge, pots morir de càncer de pulmó, respires plom, alerta; l’aparell li fa un sorollet amfibi. És l’avís de l’aplicació que fa servir per jugar a escacs amb un company de feina, en Burmann, que acaba de moure un alfil de manera inesperada. Escodrinya el tauler de la pantalla i arrufa les celles. Deu estar fent trampes? No, descartes la idea, en Burmann no seria capaç d’ajudar-se d’un ordinador.
Entra al pis i col·loca la peça en la nova posició al tauler de fusta que reposa sobre una taula baixa; estudia una estona la jugada abans de decidir si enviar-li el contraatac. El gat dorm a la butaca, davant seu, les potes se li mouen en petits espasmes. Podries matar-lo, ara. Però mira el tauler, la cosa es complica, no vol perdre; si deixa aquella posició, segur que la filla li farà la jugada que toca a les negres, i és possible que iguali una partida que no li sembla que tingui possibilitats de guanyar. Però no és fer trampes, Simó, que t’ajudi la filla?
Quan se’n vol adonar s’han escolat més de vint minuts —li és impossible estar més temps sense passar a una altra cosa—; els intestins se li han posat feliçment en marxa i li demanen que vagi a asseure’s una estona més a la tassa del vàter. Temps.
Un quart d’hora després:
—Bon dia, Nicolau —li diu al porter en sortir de l’ascensor.
L’home reparteix el correu pel mural de les bústies. Porta ulleretes d’augment i un guardapols de color teula, té les temples còncaves, és menut i cordialment antipàtic. A en Simó li agrada que sigui així, gairebé intractable, oscil·la sempre entre la mala gana i la bona fe dels resignats. L’ha vist allà a totes hores —fa més de vint anys que en Simó viu a l’àtic de la finca—, va i ve entre la garita del fons de l’entrada i el portalet estret que mena al seu impenetrable apartament interior.
L’home se’l mira intranquil, de cap a peus; potser el sorprèn que en Simó no porti una d’aquelles americanes vermelles, o carbasses, o fúcsia jacquard, i que hagi optat per una peça de llana de color blau marí. En Simó somriu, en percep l’olor de llet passada; sap que a en Nicolau no li agrada que el supervisin.
—Com va? Hi ha res de nou? —pregunta en Simó.
—No, no hi ha mai res de nou, aquí baix —respon el porter, pacíficament, com si no mantinguessin cada matí un diàleg si fa no fa idèntic.
Dins la seva bústia hi ha propaganda electoral, a més de l’últim The New Yorker i dues revistes angleses que el conserge no li ha pujat amb els diaris. Ho agafaràs en tornar. En Simó surt al carrer després de prendre aire i de posar-se bé els punys de la camisa.
La ciutat li cau a sobre, inevitable, com els trastos d’un armari mal arranjat. Abans d’enfilar carrer amunt, es veu amb l’obligació d’esquivar una parella de turistes carregats amb maletots amb rodes, un captaire amb dos gossos sonosos i desmesurats, un bengalí amb patinet elèctric, que gairebé li trepitja la puntera de les sabates. Apàtrida sense sortir del barri.
Li anirà bé caminar; s’espavilarà, potser podràs, distret, posar algun pensament en clar. El mòbil li ha dit que a penes hi havia vint minuts entre casa seva, prop del Portal de l’Àngel —ara convertit en un canal per on baixa l’aigua del passeig de Gràcia—, i allà on l’esperen per feina. Ha de fer cua per accedir al pontarró, però de seguida pot creuar, després d’esquivar les masses de turistes. Mira de no aixecar el cap per no haver de fixar-se en l’aigua blava, que resplendeix amb un espurneig hipnotitzador; els peixets elèctrics salten cada pocs segons i fan que la gent es meravelli i no pari de tirar-hi fotos amb els mòbils.
En Simó ho odia, tot allò, però des que van inaugurar els quatre grans canals navegables que creuen la ciutat —batejats amb els noms dels canals que hi havia a l’antiga Babilònia—, amb les seves góndoles i vaporets —en realitat funcionen amb hidrogen—, Barcelona encara se li fa més inexhaurible. Cada dia hi troben algú mort, als canals; sol ser un suïcida, que s’ha convertit en una més de les atraccions turístiques. Ningú en fa gaire cas, per bé que sempre crida l’atenció la possibilitat de veure un cos surant cap a la part baixa de la ciutat.
—Què em dius? —pregunta la Cati i l’agafa del colze—. Anem? M’agradaria…
En Simó s’atura, estàs a punt de fer-ho: recorda’m de què ens coneixem. I és llavors quan ho veu. Per on començar? Un dels homes de la Dorca s’acosta al cotxe de campanya i n’obre el portaequipatges després de prémer el botó d’una clau electrònica. És un paio esprimatxat, de cabells grisos i negres com la merda de colom, porta la mateixa americana que els candidats a regidors.
Aixeca la porta del maleter, l’home, i en Simó ho veu, només ell i durant un instant petrificat, una fracció de segon; és llavors quan tot comença a complicar-se.
S’alça el teló”
