És una de les cobertes literàries més reconeixibles dels darrers temps. Un home agafa de la mà el que presumiblement és el seu fill mentre caminen, els dos ben abrigats, per un carrer emboirat. La fotografia està presa abans que els protagonistes arribin a una cruïlla, presidida per un fanal apagat. Al fons, a l’altra banda del carrer, amb prou feines es poden apreciar dos cotxes aparcats a la vorera. La densa boira no deixa veure en detall cap dels edificis que apareixen en la imatge, dels quals només albirem la silueta. Al cantó esquerre de la instantània, es pot veure un rètol inscrit sobre la paret de maons on només es distingeixen dues paraules: “maderas nacionales“.
La postal és obra del fotògraf Francesc Català Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998), data del 1956 i va ser la imatge triada per il·lustrar la coberta de L’ombra del vent, la novel·la potser més icònica de Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964 – Los Angeles, 2020). La primera entrega de la tetralogia El Cementiri dels llibres oblidats es va publicar el 2001, traduint-se a diferents idiomes, però sempre amb aquesta escena a la coberta davantera. Va ser una petició expressa de l’autor, que va tenir un amor a primera vista amb la instantània. El primer cop que la va veure va ser en els prestatges d’una llibreria de vell californiana, com a part d’un tom que recopilava diverses fotografies de Català Roca. Amb el seu editor, Emili Rosales, van coincidir que aquesta havia de ser la carta de presentació de la novel·la perquè encaixava a la perfecció tant amb el to que l’autor volia donar-li a l’obra com amb la història en si.
La imatge quedaria a partir d’aleshores lligada indestriablement al llibre, en un binomi difícilment separable. Aquest efecte ha arribat a tal punt que la majoria de lectors donen per fet que la instantània retrata aquella Barcelona fosca de mitjans del segle XX, en la qual s’ambienta la novel·la i que el protagonista recorre per descobrir el misteri que envolta un escriptor amenaçat per un personatge que ell mateix va crear. Ara bé, i si us diguéssim que una icona de la literatura barcelonina com aquesta no ha estat il·lustrada amb una fotografia de la capital catalana? Així és, la postal de Català Roca que Ruiz Zafón va trobar a l’altra punta del món no va ser capturada a la nostra ciutat, sinó que va ser presa a Madrid.
Els panots i l’escena emboirada
La datació i ubicació de la imatge es va confirmar ara fa uns anys. Ho van fer els responsables de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), que des del 2007 i fins al 2023 van ser els encarregats de guardar el Fons fotogràfic Català-Roca a petició dels hereus d’aquest. Durant els prop de setze anys de custòdia, es va inventariar una col·lecció que incloïa 701 negatius en blanc i negre i color i 109 diapositives color, entre altres. Una d’aquestes fotografies catalogades era la triada per Ruiz Zafón, que més enllà de la data no tenia més detalls sobre l’emplaçament triat per capturar l’escena. Si no tenien més informació, com s’ho van fer per esbrinar que l’escenari de la instantània era la capital espanyola i no Barcelona? Se sabia que el fotògraf havia trepitjat Madrid a mitjans del segle XX perquè se’n conservaven força imatges fàcilment identificables. La postal que il·lustra la coberta de L’ombra del vent podia induir a l’error, però, tot i tractar-se d’un paisatge que en si no aporta massa informació, hi ha uns elements que van resultar definitoris per determinar que es tractava de la capital espanyola.
Fonts de l’Arxiu Històric del COAC han explicat al TOT Barcelona que un dels detalls clau per sortir de dubtes va ser l’anàlisi del terra que trepitgen els dos protagonistes. “La forma de posar les rajoles i els panots és molt diferent a Barcelona i Madrid. Allà van en diagonal, com en forma de rombe, mentre que aquí es fa en paral·lel”, assenyalen. L’altre gran tret diferencial que va secundar les sospites va ser la presència d’aquesta boira densa. “A la mateixa sèrie fotogràfica hi ha altres imatges fetes a Madrid on es veu aquesta ciutat emboirada, es pot veure amb els negatius que hi ha al costat d’aquest”, apunten. Tanmateix, els responsables de l’arxiu no van poder mai arribar a precisar amb exactitud en quina cantonada de la capital espanyola va ser capturada l’escena. Van fer força indagacions i tenien diverses opcions sobre la taula, però, com que la zona havia canviat radicalment des de la visita del fotògraf, no van poder confirmar les hipòtesis. D’això fa més de dos anys, ja que l’any 2023 el Fons fotogràfic Català-Roca va passar a mans de la Generalitat, que el va comprar per dos milions d’euros i en va cedir la gestió a l’Arxiu Nacional de Catalunya i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Resposta madrilenya a l’enigma
L’enigma sobre la localització exacta s’ha mantingut oficialment sense resoldre des dels darrers intents de l’Arxiu Històric del COAC. Només a través de les xarxes socials i en alguns blogs ha aflorat de forma esporàdica el debat sobre la ubicació de la coberta de la novel·la de Ruiz Zafón. És en aquest context que un grup d’historiadors aficionats madrilenys va començar a indagar fins a trobar la resposta: la cruïlla entre els carrers de María de Molina i del Principe de Vergara. Una d’aquestes persones que ha aconseguit identificar on va ser presa la fotografia és l’Alfredo Garrote, veí del barri madrileny de Salamanca, col·leccionista de postals antigues i membre del Grupo de Estudios del Frente de Madrid (GEFREMA). “És aquí segur perquè jo vaig passar la meva infància a dos carrers, a la cruïlla de María de Molina amb Núñez de Balboa, i em conec la zona. Aquí acabava Madrid i començaven els descampats o el que aleshores era territorio comanche“, assegura en una conversa amb aquest mitjà.
Garrote recorda que fent cantonada hi havia un magatzem de fustes, negoci al qual pertanyeria el rètol de “maderas nacionales“. Just davant, a l’edifici de dues plantes que s’entreveu entre la boira, hi tenia el seu taller el reconegut pintor Daniel Vázquez Díaz (Huelva, 1882 – Madrid, 1969). “Aquesta cantonada era molt coneguda […] De petits, anàvem a un xalet abandonat que hi havia a la següent cruïlla, era el nostre paradís”, explica. L’historiador aficionat reconeix que l’indret que perviu en la seva memòria i que ara ens descriu poc té a veure amb l’actualitat. Només s’ha de fer una ràpida cerca a internet per comprovar que d’aquest racó madrileny retratat per Català Roca i catapultat a l’estrellat per Ruiz Zafón no en queda res avui dia. Entre els seixanta i setanta es van començar a enderrocar la majoria dels edificis existents fins aleshores i amb els anys es van anar substituint per blocs de pisos, oficines i negocis diversos. La transformació urbanística va coincidir amb el moment àlgid de la base aèria militar de Torrejón de Ardoz a la qual s’accedia agafant una carretera que sortia d’aquest punt i que anys després enllaçaria amb la M-30.
