Una dècada després del seu tancament, El Molino tornarà a obrir les seves portes. Serà a finals del mes d’octubre, quan tindrà lloc la primera actuació d’aquesta nova etapa sota titularitat municipal. L’encarregat d’encetar la programació de l’emblemàtic teatre del Paral·lel serà Kahil El’Zabar, un reconegut compositor nord-americà amb una proposta de jazz que beu d’un fort component ètnic. La tria d’aquest artista no és fútil, sinó que vol ser una declaració d’intencions dels flamants concessionaris del recinte, Barcelona Events Musicals, l’empresa organitzadora del Festival Cruïlla. Les actuacions de cabaret, doncs, deixaran pas a partir d’ara a les de jazz en un ambient que emula els clubs clandestins nord-americans que van sorgir durant les primeres dècades del segle XX en resposta a la Llei seca.
“En un moment en què la cultura i l’entreteniment s’estan globalitzant, ens sembla que hi ha espai perquè algú centri el seu focus en l’àmbit local i en un format petit de 250 persones de capacitat. Volem que la gent surti d’El Molino pensant que ha vist una cosa diferent, no estem fent res disruptiu, però a Barcelona no existeix ara mateix aquesta oferta”, ha assenyalat en una roda de premsa aquest dilluns Jordi Herreruela, director de Barcelona Events Musicals i del Festival Cruïlla. Una de les principals novetats d’aquesta nova etapa del teatre serà la distribució de la seva sala principal. Les tradicionals cadires organitzades en fileres es canviaran per taules, cadires i sofàs que estaran flanquejats per una gran barra circular. “Es podrà sopar i beure durant l’actuació, que serà de 75 minuts. Tindrem programació cinc dies a la setmana, tres sessions per dia: a les vuit, a dos quarts d’onze i a les dotze”, ha apuntat Herreruela, que també ha volgut destacar que el nou director del projecte serà “un músic”, fent referència a Víctor Partido.
Al seu torn, Partido ha assegurat que és tot un “repte” encapçalar aquesta nova vida d’El Molino, que vol ser un “element regeneratiu i de valor per al cor del Paral·lel”. “És cert que aquest és un projecte que no busca la rendibilitat econòmica, però la nostra feina és aconseguir fer-lo rendible”, ha remarcat, tot deixant la porta oberta a poder introduir en un futur pròxim gèneres que van tenir gran acollida en l’època daurada del teatre com la revista i que ara per ara quedaran fora de la programació. Per la seva banda, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni ha celebrat el nou camí encetat pel recinte i ha emmarcat la reobertura en l’objectiu municipal de “revitalitzar” la part baixa del Paral·lel i “recuperar el seu pols escènic”, també incloent en aquest full de ruta al Teatre Arnau. A la pregunta de per què ha trigat tant la reobertura de l’espai, Collboni ha preferit no entrar en detall i s’ha centrat en el present de la sala. “Han passat moltes coses i les decisions polítiques han estat les que han estat. La notícia és que ara hem decidit prioritzar-lo”, ha insistit.
Trajectòria centenària vinculada al cabaret
Cal recordar que l’origen d’El Molino es remunta a finals del segle XIX com la Pajarera Catalana. Cap al 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge. Després de la Guerra Civil, el franquisme va fer treure el nom rouge (vermell) per les connotacions polítiques, explica la Wikipedia. Des de llavors, l’equipament és conegut com El Molino.
L’espai va tancar el novembre de 1997 i va reobrir tretze anys després totalment renovat de la mà de l’empresa Ocio Puro. El primer espectacle que es va representar va ser Made in Paral·lel. La reforma va ser feta pel despatx d’arquitectes BOPBAA. La propietat va acabar molt endeutada, en part per l’elevat cost de la rehabilitació, i després de set anys amb les instal·lacions clausurades, el 2021 va acabar venent el teatre a l’Ajuntament.
A partir d’ara, Barcelona Events Musicals gestionarà El Molino amb la complicitat de diversos agents musicals de la ciutat. Així es va aprovar la concessió a mitjans de juny en comissió del govern municipal. Es preveu una durada de quatre anys a partir de la formalització del contracte, que es podrà ampliar per acord d’ambdues parts, amb pròrrogues anuals fins a un màxim de quatre anys més.
