Són enèrgics i fan festa, molta festa. Doctor Prats fa una dècada que omple els escenaris d’arreu del país amb la seva proposta musical juganera, riallera, però reivindicativa quan toca. Ara, després d’una breu aturada de poc més d’un any, el grup originari de Terrassa torna a la primera línia de l’escena amb el seu cinquè disc titulat ‘F5’ (Halley Records), un disc de deu cançons -onze, amb una peça exclusiva per a les persones que el comprin en físic- que els ha servit per “reiniciar-se”, tant musicalment com a grup. La seva nova proposta manté l’essència pop i festiva que sempre els ha caracteritzat, però també s’aventura en nous estils com el merengue, jersey club o el rock, entre d’altres. Un disc en què Doctor Prats ha comptat també amb la col·laboració de Miki Núñez, el grup japonès Oreskaband, Mama Dousha, les Balkan Paradise Orchestra i La Fúmiga. El Tot Barcelona en parla amb el seu cantant i guitarrista, Marc Riera (Terrassa, 1983), que detalla com aquest projecte els ha servit per tornar a buscar “l’essència” dels inicis i assegura que la seva pròxima actuació al Sant Jordi Musical de l’Antiga Fàbrica Damm vindrà carregada de molta festa.
Ara tot just fa deu anys que va arrencar el projecte musical de Doctor Prats. Què heu après d’aquesta dècada sobre els escenaris?
Què hem après i què hem desaprès [riu]. En el moment en què entres al cercle de la música, comences a introduir-te en l’escena musical, veus que les coses funcionen d’una altra manera. Hem après a fer directes, a fer discs… Doctor Prats és un projecte que ens ha canviat molt la vida. Ens ha servit com a mètode de professionalització, perquè molts de nosaltres ja havíem fet altres coses en aquest món [com el grup de ska Kayo Malayo amb què alguns dels seus membres havien tocat junts anteriorment], però d’una altra manera. Molts encara conservem una part de les nostres altres professions, però Doctor Prats és ara una gran part de la nostra vida. En aquests deu anys hem crescut molt, tan personalment com a grup, i també el nostre so.
Fent una breu mirada enrere, hauríeu fet alguna cosa diferent?
Crec que no ens penedim gaire de res. És una mica també del que parla la cançó Efecte papallona [en col·laboració amb el també terrassenc Miki Núñez]. Segur que hi ha coses que les hauríem fet diferent, però al final n’hem acabat aprenent, i això és el més important. Cada decisió presa ens ha portat a un lloc, a un camí diferent, que ens ha fet arribar fins on som. I, la veritat, és que tot ens ha anat força rodat. Ara bé, crec que sí que es podria dir que ens en penedim, a vegades, de no saber valorar prou els nostres èxits o d’haver accelerat prou en els bons moments. Sempre mires cap endavant i busques aconseguir més coses, però també és important poder mirar enrere i gaudir de tot el que hem aconseguit. A vegades, fins i tot, pots arribar a viure els èxits malament, sobretot quan apareixen d’una manera molt sobtada.
És més difícil gestionar l’èxit que el fracàs?
No ben bé, perquè gestionar el fracàs també és molt complex. Es gestionen de maneres diferents. El fracàs sempre és un element força comú, però molt útil, perquè et permet marcar-te objectius, fites, que t’obliguen a esforçar-te per aconseguir-los, i que, a l’hora, també et permeten fer autocrítica. Ara bé, no és una situació còmoda fracassar. En canvi, gestionar l’èxit també és molt complicat perquè sempre arriba molt de pressa [en comparació amb el fracàs], de manera molt sobtada. L’èxit, a vegades, fa por, perquè el pots perdre… Jo ho comparo, en certa mesura, amb ser pare. La cosa que em fa més por de ser pare és perdre-la, i és un sentiment complicat a vegades.
El darrer disc, ‘F5’, arriba després d’una breu aturada de poc més d’un any. El definiu com una espècie de “reinici” com a Doctor Prats.
Vam decidir fer una parada per recuperar forces, tot i que realment va ser curta perquè de seguida tornàvem a estar reunits a l’estudi. Amb aquesta pausa volíem trencar una mica amb la roda de treure un disc i fer una gira [que és el que havien estat fent des dels seus inicis], per quedar-nos una mica al marge i reiniciar-nos. Ha estat important per veure cap on volíem que anés el nou disc, però també per veure cap on volíem reconduir el projecte. Repensar Doctor Prats. I amb aquest disc hem volgut fer un reset, explorar i actualitzar la nostra sonoritat, però també recuperar una mica la nostra essència més festiva, de concert en directe. En els altres discs teníem més clar de què volíem parlar, perquè estàvem molt marcats pel 2017 [en referència al referèndum del primer d’octubre] o la Covid…, però ara no ho teníem tan clar. No estan passant tantes coses [ironitza]. Bé, potser n’haurien de passar moltes més [riu]. Ara hem volgut tornar a fer música festiva, molt de gaudir en directe.
Què hem d’esperar, doncs, de la pròxima gira?
De moment, només puc dir que no aguantem els assaigs [riu]. Serà un directe molt potent i divertit, perquè ja tots els temes del disc són molt canyeros. Són uns vuitanta o noranta minuts de festa constant, de no parar en cap moment, però com que les cançons tenen patrons rítmics diferents no es fa repetitiu. També estem preparant alguns shows i espectacles entremig, però de moment encara no els hem acabat de definir. Com a novetat també crearem un espectacle de visuals que ens acompanyi, que és una cosa que no havíem fet fins ara. Ens estem mirant molt els detalls del directe perquè tot sigui el que volem.
Comenta que el directe de la gira tindrà una durada d’entre vuitanta i noranta minuts. Com s’adapta aquest plantejament a un concert més curt, com el de dimecres vinent al Sant Jordi Musical?
Doncs fent matemàtiques. És agafar totes les teves cançons i anar mirant una per una quina vols que surti i quina no t’hi cap pel temps que tinguis de concert. En el Sant Jordi de l’Antiga Fàbrica Damm el temps que tenim són cinquanta minuts, una durada força similar a la dels festivals com el Canet, llavors és intentar posar tota la tonyina de cop perquè la festa sigui constant. Quan tens menys temps has de deixar els temes més representatius de la banda per crear impacte, però són concerts amb una mica menys narrativa. Menys temps per presentacions i discursos. Has de tenir en compte que en un esdeveniment d’aquesta mida el protagonista és el mateix esdeveniment. És a dir, a Sant Jordi, la gent ve perquè és Sant Jordi, no ve només a veure Doctor Prats o la Suu [una altra de les artistes que conformen el cartell de l’edició d’enguany], per exemple. Tots dos tipus de concerts són especials a la seva manera, però nosaltres ara preferim fer concerts més llargs i amb més narrativa personal.
Durant aquests deu anys heu viscut molts moments memorables. Molts concerts. Si se n’hagués de quedar amb un, quin seria?
Ui! Un de sol només no et sabria dir…
Me’n pot dir tres si ho prefereix.
Si te n’hagués de dir tres, el primer crec seria els concerts al Japó de l’any 2017, al Fuji Rock. Vam compartir cartell amb Major Lazer, Gorillaz… no ens ho podíem arribar a creure, feia molt poc que rodàvem. Va ser un moment que ens va marcar molt. De fet, ens vam tatuar tots junts i tot. El segon va ser el concert de la Mercè en què vaig ser pare. Jo ja estava a l’hospital, no sabia si anar al bolo o no… i al final hi vaig acabar anant. Quan es va acabar el concert de la Mercè de l’Avinguda Maria Cristina, vaig tornar corrents a l’hospital i poc després vaig ser pare. Va ser com un somni. Per últim, crec que diria el moment en què va començar tot. Els orígens. Recordo que estava amb en Josep Jaume [el guitarrista] mirant la pàgina de Facebook per obrir-nos un compte, que és el que funcionava en aquella època. Va ser el moment de veure que anava de debò. Que era real. I hem arribat fins aquí [riu].
