El 20 de novembre es complirà el cinquantè aniversari de la mort de Francisco Franco. La commemoració del traspàs del dictador espanyol preveu tota una sèrie d’actes, jornades i xerrades que tractaran la transformació social, econòmica i institucional que ha experimentat Espanya des de l’inici de la Transició el 1975. Un dels abordatges potser més interessants sobre llegat del franquisme és el que planteja Eroding Franco, un projecte del periodista i fotògraf documentalista Jordi Jon Pardo (Cambrils, 1996) que reflexiona sobre la petjada ambiental que va deixar la dictadura (1939-1975) sobre el territori i el model econòmic que encara predomina a l’Estat.
Una sèrie de casualitats benaventurades han fet que aquesta iniciativa -que es remunta al 2019- hagi acabat fructificant el mateix any que se celebra la primera meitat de segle des de la mort del dictador. Ho fa a través d’una exposició eminentment fotogràfica que es pot veure gratuïtament fins al pròxim 15 de març al Centre Cívic Pati Llimona, al bell mig del barri Gòtic, i que serveix de crit d’alerta sobre l’aparentment imparable avenç de la desertificació. El TOT Barcelona visita la mostra de la mà del seu jove autor, flamant guanyador de la cinquena edició de la Beca Joana Biarnés que impulsa la Fundació Photographic Social Vision, responsable del World Press Photo Barcelona.
L’alerta desoïda i mantres perpetuats
El recorregut arrenca amb un article del geògraf James J. Parsons, que el 1973 ja alertava sobre l’impacte que el turisme de masses podria acabar tenint sobre la costa catalana i espanyola. L’obertura sense mesura del règim franquista a aquest model turístic marcaria juntament amb l’agroindústria i la construcció els grans pilars del desenvolupament econòmic de l’Estat per a les següents dècades. “Als anys seixanta hi hauria d’haver hagut un espai de reflexió sobre aquestes idees i el seu impacte mediambiental, però, en comptes d’això, ens vam dedicar a potenciar-les sense qüestionar-les“, assegura Pardo. Un recull de postals de localitats costaneres com Salou o Lloret de Mar mostren l’evolució al llarg dels anys d’aquesta marca Espanya, que va permetre augmentar el nombre de turistes del mig milió als anys cinquanta fins als 35 milions a mitjans dels setanta.
Això es va traduir en la creació de grans complexos hotelers i turístics arreu del litoral, generant un impacte innegable en l’orografia d’indrets com Benidorm o la mallorquina Costa de la Calma, on actualment l’època vacacional és pràcticament “interminable”, no només per la presència constant de visitants, sinó també pels efectes de l’escalfament global. “Tenim una cultura de la destrucció. Cap altre estat europeu ha pogut construir un imperi turístic de la manera com es va fer aquí i a costa d’un entorn que ja era fràgil de per si”, afirma el periodista, que relaciona directament aquesta construcció desbocada amb molts dels conflictes mediambientals que pateix avui dia el territori. Al capdavant d’aquestes problemàtiques s’erigeix la desertificació, que -segons dades del Ministeri de Medi Ambient- podria afectar el 80% de la superfície de la península a finals d’aquest segle. Una projecció extremadament preocupant que contrasta amb una malaltissa obsessió espanyola per les piscines, que fa que ara mateix n’hi hagi una per cada 35 habitants.
La paradoxa de l’oblit
Més enllà del boom turístic, l’aposta per l’agroindústria del règim franquista va convertir el sud de la península en el mal anomenat “hort d’Europa”, passant d’un model basat en l’autarquia i l’autosuficiència a un altre d’expansiu, posant sobre la taula unes pràctiques insostenibles que són en bona part responsables dels problemes actuals amb la gestió de l’aigua, tal com defensa Pardo i ja alertaven científics com Parsons fa pràcticament mig segle. En són proves fefaents l’inabastable mar de plàstic almerienc, considerat l’hivernacle més gran del món i cultivat per un exèrcit de temporers en condicions molt precàries, o els prop de 500 pobles engolits per la construcció de preses i embassaments. En una exposició on el territori és el gran protagonista, una de les poques veus humanes que treu el cap és la de la Teresa, una de les veïnes d’Argusino (Zamora), un d’aquests pobles desapareguts el 1969. “Ella m’explicava que la seva mare estava sota l’aigua i que, quan hi havia èpoques de sequera, anava a visitar-la al cementiri. La desertificació també és això, un fenomen que ens ha deshumanitzat molt”, reflexiona el periodista.
L’exemple potser més clar d’aquests vestigis deshumanitzadors que exposa l’autor el trobem a Torremolinos (Màlaga). El parc aquàtic Aqualand s’erigeix actualment sobre el terreny que abans va ocupar un camp de concentració franquista sense que hi hagi cap referència al passat fosc d’aquest indret. “On hi hauria d’haver un espai de memòria hi ha un parc temàtic dedicat al turisme de masses. Crec que això reflecteix molt bé l’ànima del projecte: aquesta erosió de la memòria que també és la desertificació”, apunta Pardo. Aquesta espècie d’oblit imposat té el seu contrapunt perfecte a Monteagudo (Múrcia), on la figura d’un Crist corona els fonaments d’un antic castell islàmic. El periodista presenta aquest vestigi franquista -que va ser construït durant la dictadura de Primo de Rivera, derruït durant la Guerra Civil i reconstruït per Franco el 1951- d’una manera força peculiar, a través del reflex d’un aparador on un maniquí sembla observar amb deteniment l’escena. “És ben bé com un creient que no es qüestiona tot aquest llegat de la dictadura”, subratlla.
La tècnica del reflex és una de les poques llicències artístiques que Pardo s’ha permès en un treball profundament periodístic i d’investigació, on no ha utilitzat cap mena de postproducció, més enllà de la superposició d’algunes imatges, o de la intervenció lumínica puntual en fotografies com la de l’alzina del Valle del Almanzora (Almeria), l’arbre més gran d’Andalusia que, després de segles d’història, ara llueix apuntalat perquè s’està morint pels efectes de la desertificació que assola la zona. Tot un avís per a navegants de les conseqüències catastròfiques que pot tenir la crisi de desertificació a l’Estat, sobretot si tenim en compte fenòmens climàtics que semblen cada cop més freqüents com les pluges torrencials o els incendis forestals. “No sé si em toca a mi ser optimista o no. Jo deixo les evidències del projecte perquè cadascú tregui la seva pròpia conclusió. Si em preguntes? Penso que és inaturable i que la desertificació ja va més enllà de l’avenç del desert”, sentencia l’autor.
