L’any 1981, l’alcalde Pasqual Maragall tenia una obsessió. Narcís Serra havia just marxat a Madrid, cridat a formar part del Consell de Ministres de Felipe González, i el seu successor volia “omplir els carrers de vida”. És el record que tenen els primers trabucaires de Barcelona, aleshores conselleres socialistes del districte de Sant Andreu. “Dels deu que vam fundar la colla ho érem tots menys un”, recorda anys més tard en Joan Damià. “L’únic objectiu era recuperar el carrer, després que el 1981 s’organitzés la primera cercavila de la democràcia, amb quatre castellers, una banda de música i uns capgrossos fets en una escola. Simplement, hi havia ganes de sortir al carrer”, comenta en Joan en conversa amb el TOT Barcelona. El districte devia quedar embadalit, ja que setmanes després va encarregar els gegants de Sant Andreu, l’espurna que va crear el que ara coneixem com a Germandat Andreuenca. Curiosament –ens ho explicarà més tard– els permisos, un canvi de mentalitat i les despeses amenacen ara la tradició.
“El districte els havia comprat, tenia els gegants i res més”, continua recordant en Joan. “I això que la intenció inicial era fer de trabucaires, perquè no hi havia gegants”, afegeix en Ricard Pla, un dels que va agafar el relleu. “El PSC ens va dir que ja els tenia, però necessitava algú que els fes ballar. Em diuen: No teniu pensat fer un grup de trabucaires? Sí. Quants sou? Deu. Doncs perquè no els traieu vosaltres a ballar?”. Així comença tot, diu en Joan, que recorda amb nostàlgia aquella primera sortida. “Va ser gairebé una imposició”, li diu en Ricard. “Tots havíem estat escoltes de Sant Lluís de Sant Andreu. Érem tots amics, des del regidor als consellers”.
L’entitat andreuenca va començar el seu camí el 1982 amb la il·lusió d’apropar la cultura trabucaire a Sant Andreu, va iniciar-se en el món geganter i ha incorporat els grallers. La Germandat de Trabucaires, Geganters i Grallers de Sant Andreu es va refundar l’any passat en la Germandat Andreuenca, per ser “més transversals i representatius”, i ara compta ara amb prop de cent socis, la majoria geganters. Lluny queda aquella època en què una desena d’escoltes van obrir pas a altres colles de Barcelona. Als trabucaires de Sant Andreu, ara cal sumar-hi els de Perot Rocaguinarda, els de Gràcia i una colla més a Sant Antoni.
Canvi de mentalitat
Dels anys vuitanta ha quedat un record nostàlgic que barreja inconsciència i il·lusió. “Vaig aconseguir el permís d’arma i em pensava que ja podia fer el que volia”, se’n fa creus ara en Joan Damià. Amb nostàlgia, rememora la innocència d’una època que el va dur a comprar un trabuc a una botiga d’antiguitats de Calafell i a patir un xoc amb la Guàrdia Civil. “¿Oiga, pero qué hacen ustedes aquí?”, diu que els va preguntar un agent quan es disposaven a fer servir els trabucs a Collserola. “No teníem cap tràmit fet, només un trabuc comprat en una casa de records”. Aquella anècdota precedeix les cercaviles de 1982 i tota la història trabucaire que va darrere. En Joan Damià assegura que a Sant Andreu també va néixer la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, després d’una primera trobada d’èxit a Vilanova. “Va haver-hi un il·luminat de Vilanova que va fer una trobada de tota Catalunya. I d’allà va sortir la idea de fer-ho cada any. Ens vam encarregar nosaltres perquè, estant a Barcelona, era més fàcil i ràpid aconseguir permisos. Imagina’t les ganes de la gent de sortir al carrer”. D’allò ja fa més de trenta anys.
Òbviament, era una altra època, molt més masclista. La de Sant Andreu és una de les primeres colles trabucaires que accepta dones, una decisió que va generar controvèrsia a la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, segons el que expliquen en Joan Damià i el Ricard Pla. “Allò de deixar entrar una dona a la colla era massa. Era una passa, hi havia molt masclisme”, comenta el primer. “Fins i tot algunes colles es van dividir perquè algunes dones es volien apuntar”, explica el segon, més jove. Però Sant Andreu tampoc era un barri idíl·lic ni una bombolla impermeable al masclisme de l’època. “En un inici també costava, estàvem baldats d’aquell masclisme”, comenta en Joan, que encara recorda el nom de trabucaires pioneres. “Però després sí que volíem que entressin, van entrar l’Helena i la Teresa. I a partir d’aquí van continuar entrant-hi més”.
“És massa car”
La tradició trabucaire ha anat adaptant-se i modernitzant-se. En Ricard relata tot un seguit d’adaptacions que les colles han anat incorporant a les rues, des de zones lliures de soroll a trabucs menys explosius. Per aquest o altres motius, la tradició que comença als anys 1600 a Solsona i Súria, que ha patit les envestides de les crisis econòmiques, ja no és tan popular com abans. Els trabucaries no són la “taca d’oli” que eren als anys vuitanta i viuen a rebuf dels castellers o els gegants, més estesos a Barcelona i, en certs sectors de la societat, fins i tot més aplaudits. “Encara s’incorporen els fills d’algun membre de la colla”, comenta en Ricard, reticent en tot cas a acceptar una manca de relleu generacional. Sigui com sigui, l’afició pel trabuc és molt cara, fet que dificulta la incorporació de persones alienes a la cultura popular.
A la Germandat Andreuenca només queden una quinzena de trabucaires. “Ser geganter no és car, però ser trabucaire sí. Entre una cosa i una altra, d’entrada et pot costar 1.600 euros”, expliquen. Els 800 euros d’una arma, els 400 de l’uniforme i els 78 de la pólvora –que a més, cal seguir comprant de nova per a cada festa– són una despesa inicial que frena noves incorporacions. I després suma-hi el permís d’armes i un curset, que es fa amb la Coordinadora i la Guarida Civil. Molta despesa, però també molta logística. ¿Us costa, doncs, molt convèncer la gent? “Imagina’t que vols ser trabucaire i vinc jo i et dic: Miri, fes la revisió del metge, treu-te el permís d’arma, compra’t l’arma, l’uniforme, la pólvora… què m’has de dir!”.
