La festa major de Sants, que ha començat aquest dissabte, ha agafat el relleu de les festes de Gràcia per omplir de cultura popular i tradició dos dels barris més emblemàtics de Barcelona. Unes festes que, malgrat la rivalitat entre barris, comparteixen els fonaments, com els emblemàtics guarnits dels carrers. Ambdues festes també han estat històricament dos espais de reivindicació política i social, tal com s’ha pogut comprovar aquest mateix any en alguns guarnits de Gràcia, com el de la plaça de la Vila, que clama contra la gentrificació i el tancament de comerços de tota la vida. És precisament aquesta gentrificació, empesa en gran part pel fenomen dels expats -és a dir, estrangers de poder adquisitiu mitjà alt, molts dels quals són nòmades digitals, que viuen en un país, però treballen a distància en un altre–, cosa que dificulta la supervivència del model tradicional de les festes majors d’aquests dos barris: unes festes organitzades pels veïns.
Així ho expressa l’historiador de Sants i membre de la comissió veïnal que guarneix el carrer de Papin Agus Giralt, en conversa amb el Tot Barcelona: “Les dues [la de Gràcia i la de Sants] són festes populars que les fa la gent del barri. És un model molt lligat a l’arrelament amb el carrer, i això cada vegada és més complicat amb el model de ciutat actual”. Els estralls de la gentrificació, doncs, ja comencen a notar-se a les festes de Sants.
De fet, enguany només hi ha onze carrers guarnits a tot el barri, mentre que l’any 2017 n’hi havia setze. És a dir, en la darrera dècada, cinc carrers han deixat de guarnir-se per les dificultats dels veïns per organitzar-se, ja que es tracta d’una feina “invisible” que comporta molt de temps de preparació: “Des del gener estem treballant en l’elaboració dels guarnits”, comenten alguns veïns del carrer de Papin que ultimen els detalls de la seva obra en el magatzem on els elaboren.
Al barri de Gràcia la situació és molt similar. L’encariment del preu de l’habitatge, que ha forçat molts veïns del barri a buscar pis en un altre lloc, ha portat al barri estrangers amb un poder adquisitiu més alt. Aquesta realitat, que també és traslladable a altres punts de la capital catalana, també condiciona les organitzacions associatives que s’encarreguen de guarnir els carrers i les places per celebrar les festes: “Hi ha molta gent estrangera que s’ha integrat molt bé [en la cultural popular], però d’altres que no tant”, admet l’historiador i periodista gracienc Josep Maria Contel, que en aquests moments s’encarrega de la gestió del Taller d’Història de Gràcia, però que anteriorment també va ser membre de l’agrupament que guarneix el carrer Verdi de Dalt, des del 1980 fins a l’any 2006. El principal problema que destaca l’historiador és que, amb el pas del temps, la societat s’ha tornat més “individualista”, independentment de la seva relació amb el barri, cosa que provoca que hi hagi persones que no comprenguin que els guarnits del carrer són una tasca “voluntària” que comporta un elevat volum d’hores de feina i esforç. El model actual de les festes de Gràcia i Sants necessita els veïns i, sense la seva implicació, cada vegada serà més difícil de sostenir.
Guarnir els carrers, una tradició centenària
Engalanar els carrers és una tradició que fa més de cent anys que passa de generació en generació tant a Gràcia com a Sants. Els veïns la van començar abans que les seves respectives viles s’annexionessin a Barcelona. En el cas de Sants, els primers guarnits documentats es remunten a principis del segle XX, tot i que el concurs no va començar oficialment fins al 1943. La competició es va convertir en un reclam perquè els veïns s’animessin a decorar els seus carrers, fins al punt que durant la festa del 1950 més d’una vintena de carrers es van presentar al certamen. Durant tota aquella dècada, tal com recorda Agus Giralt, les guarnicions “van agafar molta força” al barri, i el 1958 es va crear la Federació de Carrers, amb la funció de coordinar-los. Durant la dècada dels setanta, però, la festa major va desaparèixer. A mitjans de la dècada següent, el 1984, la força veïnal va permetre reprendre la celebració popular i va tornar a impulsar el concurs de guarnits. Un concurs, però, que ja ha quedat una mica més en segon pla: “Ara hi ha molta més col·laboració entre els carrers, ja no hi ha tanta rivalitat, i això és molt positiu”, argumenta l’historiador santsenc.
Les festes de Gràcia també tenen més d’un segle d’història. El seu origen es remunta a mitjans del segle XIX, moment en què Gràcia va esdevenir vila i es va guarnir per primera vegada la façana de l’Ajuntament: “Des de llavors que està massificada”, exclama Josep Maria Contel, que assegura que milions de persones visiten el barri durant la setmana de la festa major. La primera referència d’un concurs de guarnits es remunta al 1877, tot i que no va ser fins als anys vint del segle passat que el consistori del districte va començar a atorgar guardons. Una pràctica que s’ha consolidat i que continua bolcant als veïns del barri cada festa major, que busquen superar-se per preparar el millor decorat. I, malgrat la rivalitat que existeix entre les comissions d’alguns carrers, tots ells també col·laboren, tal com ha passat aquestes festes després que la portalada de Verdi del Mig es cremés el passat diumenge: “La festa major som els carrers i la seva gent i així s’ha demostrat avui. Eternament agraïts”, celebraven els organitzadors de Verdi després que cada associació de guarnidors posés el seu granet de sorra per reviscolar l’ambient festiu del carrer afectat per les flames.
L’essència inesborrable de les festes populars
Les festes populars dels barris de Gràcia i Sants han canviat de la mateixa manera que Barcelona En una ciutat cada vegada més vinculada al turisme i més gentrificada, l’auge dels visitants també ha tingut un impacte en les seves festes majors. I així també s’ha confirmat aquests dies als carrers de Gràcia, on milers d’estrangers, sobretot gent jove -alguns que són a la ciutat duent a terme els programes d’Erasmus-, s’han barrejat entre els veïns per gaudir de la celebració: “Cada vegada ens parla més gent en anglès”, admetien dos nois que servien begudes en una de les barres habilitades per les festes.
“La gent pot semblar turista, però moltes vegades són estrangers que ja viuen al barri”, afegeix Josep Maria Contel, que lamenta el “mantra” contra la “turistificació” que s’ha cultivat al barri. Així i tot, de moment l’essència continua ben viva, tal com va recordar la pregonera d’enguany de les festes gracienques, la historiadora Maria Garganté, des del balcó de l’Ajuntament. A Sants la situació és idèntica: “És un patrimoni que beneficia tothom, és el que tenim i és el que hem de conservar”, defensa Amadeu Cervera, del carrer de Vallespir. En aquesta línia, l’historiador gracienc també apunta que, tenint en compte l’elevat volum de persones que es concentren al barri durant la setmana de festes, els mateixos organitzadors també podrien aportar una nova mirada a les festes, però conservant-ne l’essència i la tradició popular: “Encara no hem sigut capaços d’acceptar tots els canvis que hem viscut”, emfatitza.
Tant Gràcia com Sants s’enfronten al repte de mantenir viva la seva festa major tal com la coneixem en uns barris canviants. La consigna, però, és clara: calen veïns perquè la tradició sobrevisqui. Així es podia llegir en un dels guarnits del carrer de Ciudad Real, que han centrat el decorat en un clam contra la gentrificació: “Quan ja no hi hagi ningú al barri, qui farà els guarnits?”, pregunta un dels cartells penjats en aquesta via gracienca. De moment la festa segueix viva, però sota l’ombra dels expats que n’amenaça la supervivència o, almenys, l’essència.
