París era una festa i la festa era a París. Aquest joc de paraules -parafrasejant la mítica obra autobiogràfica d’Ernest Hemingway- explica ben bé l’impuls gairebé místic que van sentir molts artistes catalans a principis del segle XX, quan van enfilar cap a la capital francesa per formar part d’aquell univers creatiu en plena efervescència que donaria peu a les avantguardes. Els suburbis de l’anomenada Ciutat de la Llum van acollir fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 una nombrosa colònia de pintors, il·lustradors, músics, intèrprets, escriptors i periodistes de casa nostra que van trobar en els baixos fons parisencs l’ecosistema ideal per donar ales a la seva llibertat creativa i de pensament, alhora que es feien un lloc en el gran aparador cultural i artístic de l’època.
Noms com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pau Casals, Lluïsa Vidal o Enric Granados van viure una temporada a una riba i altra del Sena, entre els cims urbans de Montmartre i Montparnasse. Allà van coincidir amb un barceloní d’adopció com era Pablo Picasso, que amb només 19 anys feia el seu primer viatge a la capital francesa de la mà d’un dels seus millors amics del moment, el també pintor Carles Casagemas. Ambdós van formar part d’aquesta colònia catalana a París, que ha inspirat l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914. En aquesta mostra, que es pot veure fins al pròxim 30 de març al Museu Picasso de Barcelona, s’entrellacen obres d’una vintena d’autors amb fotografies, vídeos i música de l’època, tot amb la voluntat d’oferir al visitant una petita finestra a aquella vida bohèmia de cafeteries, bordells i cabaret.
Casagemas és un dels protagonistes secundaris que passen en certa manera de puntetes per l’exposició. La seva curta trajectòria -tenia només 20 anys quan aterra a la capital francesa- i el seu final tràgic l’han convertit en una mena de mite, lligant de manera indestriable la seva figura a la de Picasso i eclipsant una producció artística breu, però gens desdenyable. Ara fa just 10 anys, l’exposició Carles Casagemas. L’artista sota el mite, que va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), ja explorava la faceta més creativa d’aquest controvertit personatge. Un talent prometedor truncat pels excessos i la voràgine autodestructora d’aquells primers anys als suburbis de la capital francesa que passaria a la història com gran propulsor del període blau del pintor malagueny.
Un burgès entregat a la bohèmia
La trajectòria vital de Casagemas la podem traçar en detall gràcies a la investigació de l’historiador Eduard Vallès, que va ser comissari de la mostra del 2014 al MNAC. Ell va arribar a la figura de l’artista barceloní a través de Picasso i en va poder aprofundir gràcies al contacte amb un familiar del pintor català l’agost del 2008. A partir d’aquí es va gestar durant sis anys el contingut que acabaria exposant-se en aquest monogràfic del jove retratista. El nostre protagonista neix el 28 de setembre del 1880 en la finca del número 57 del carrer del Conde del Asalto de la capital catalana, l’actual Nou de la Rambla, en el si d’una família benestant. El seu pare era l’empresari Manuel Casagemas, vicecònsol dels Estats Units a Barcelona i administrador del Banc de Catalunya. La seva mare Neus Coll, filla d’una família amb propietats a Sitges. Tenia sis germans, entre els quals destaca la compositora Lluïsa Casagemas.
Es va formar artísticament als 16 anys al taller d’escenografia de Fèlix Urgellès i va tenir molta relació amb alguns dels membres de l’anomenada Colla del Safrà, un grup de pintors integrat per personalitats del calibre de Joaquim Mir, Ramon Pichot o Isidre Nonell. Casagemas era un dels parroquians habituals de la taverna Els Quatre Gats, un dels punts neuràlgics de la bohèmia barcelonina de l’època i on va exposar la seva obra encara incipient en fins a quatre ocasions, rebent una acollida notable entre el públic i la premsa. És en aquest ambient creatiu de finals del segle XIX quan coneix Picasso, de gairebé la mateixa edat i amb qui encaixa de seguida. El lligam entre tots dos es va fer tan estret que entre des del gener del 1900 fins a la tardor van compartir taller en un local del número 17 del carrer de la Riera de Sant Joan. Abans, el barceloní estava instal·lat en un espai als baixos de la finca familiar.
París estava en boca de tothom des de la celebració de l’Exposició Universal del 1889. No només el panorama cultural tenia els ulls fixats en la capital francesa, sinó que pràcticament el món sencer es delia per conèixer més del batec dels seus carrers, places i locals. Era el bressol de la Belle Époque. Amb l’anunci de l’Exposició Universal del 1900, aquesta fascinació no va fer res més que augmentar com demostren les cròniques d’aquells anys que tant Casas, a la revista Pèl & Ploma, com Rusiñol, a La Vanguardia i L’Avens, van enviar des de terres parisenques. Casagemas i Picasso somiaven en respirar aquell aire de modernitat i entre finals de setembre i principis d’octubre d’aquell mateix any es van embarcar en la seva primera aventura a la Ciutat de la Llum.
París, la seva femme fatale
Les primeres jornades a la capital francesa van ser frenètiques. Els dos joves van anar saltant d’allotjament en allotjament al ritme de la comparsa parisenca fins que es van poder instal·lar en un estudi al número 49 de la Rue Gabrielle, als peus de Montmartre, que els hi va acabar cedint Nonell després d’abandonar la ciutat. Allà van conèixer alguna de les models que havien posat per al pintor també barceloní, entre les quals hi havia Laure Gargallo, més coneguda pel sobrenom de Germaine. Casagemas es va enamorar bojament d’aquesta jove, que feia de ballarina en alguns cabarets i a qui li dedicarà diversos retrats. Aquestes obres són de les poques que es conserven d’aquesta etapa de l’artista, més enllà de dos paisatges a l’oli magnífics de Montmartre i un pastel d’una escena de ball. Al novembre, reben la visita del marxant Pere Mañach, que li compra algunes peces, i del també pintor Manuel Pallarès, a qui la mare de Casagemas, preocupada pel seu fill, encarrega abans de partir des de Barcelona que li doni una ullada.
La preocupació de la progenitora no era fútil. Amb cada borratxera, l’obsessió malaltissa per la Germaine creixia. L’arribada de les festes de Nadal es dibuixava com un petit oasi per agafar distància amb el ritme frenètic parisenc. Casagemes i Picasso tornen a la capital catalana per veure la família i marxen a passar el Cap d’Any a Màlaga perquè el segon volia demanar diners al seu oncle per poder sufragar l’exempció del servei militar. Allà, s’allotgen a l’Hostal Las Tres Naciones i freqüenten la nit malaguenya. L’alcohol continua fent estralls en la salut mental del pintor barceloní, que no deixa d’escriure cartes a la seva amant parisenca, que estava casada i que no podia correspondre’l com ell volia. Una discussió entre els dos acaba amb Picasso abandonant el seu amic per anar a Madrid. Casagemas torna a Barcelona, on rep una visita fugaç de la jove francesa abans de traslladar-se a la capital espanyola, en un intent de fer les paus amb el geni malagueny.
![Carles Casagemas / Dona en un cafè [Germaine Gargallo] (1901) / Museu Picasso de Barcelona](https://www.totbarcelona.cat/app/uploads/sites/11/2025/03/87-scaled.jpg)
El resultat va ser infructuós i, a mitjans de febrer, l’artista barceloní va prendre rumb a París per segon i darrer cop. Es va allotjar al nou taller de Pallarès, al número 130 del Boulevard de Clichy. Després de només uns dies a la capital francesa, el 17 de febrer del 1901, Casagemas decideix convidar els seus amics a sopar al Café de l’Hyppodrome, just a sota de l’estudi. Hi acudeixen Pallarès, l’escultor Manolo Hugué i la Germaine acompanyada d’una amiga. Després de la vetllada, enmig d’una discussió amb la seva amant parisenca, el nostre protagonista va treure una pistola que duia a la jaqueta i va disparar contra la dona, que va resultar il·lesa. Tot seguit, es va col·locar l’arma a l’altura del front, a la templa dreta, i va disparar un segon tret per suïcidar-se.
Picasso, Pichot i les cartes
La investigació de Vallès va permetre posar una mica de llum als darrers instants de vida de Casagemas. Just abans d’engegar els dos trets, el pintor va posar sobre la taula set cartes, una de les quals adreçada al prefecte de policia de París del moment, Louis Lépine, i les altres dirigides a amics seus que aleshores vivien a la capital francesa o a Madrid, fet que fa pressuposar que una de les missives anava dirigida a Picasso. El contingut d’aquests escrits, però, és desconegut. Les cartes eren proves policials que es van destruir anys després. Sobre el nostre protagonista, sabem que aquest no era el primer intent de suïcidi. Ja n’havia tingut abans dels 16 anys a Barcelona, segons recull el testimoni d’Hugué. Aquest fet explicaria la preocupació de la seva mare i l’encàrrec que va fer a Pallarès. En aquesta segona temptativa, ho va aconseguir, però no de manera instantània. Va ser traslladat greument ferit a l’Hospital Bichat, on va acabar traspassant a les onze de la nit d’aquell mateix dia.
El trasbals per la mort de Casagemes va generar un impacte indubtable en la vida i l’obra de Picasso, que li va dedicar diverses obres com Casagemas al seu taüt (1901), La mort de Casagemas (1901) i L’enterrament de Casagemas (1901). Com si volgués repetir les passes del seu amic, el malagueny va tenir una breu relació d’uns mesos amb la Germaine després del traspàs de l’artista barceloní. La dona el va acabar deixant el 1902 per un altre dels membres d’aquella colònia catalana a la capital francesa com era Pichot, amb qui es casaria el 1908 i residiria fins a la mort del pintor el 1925. La Germaine i Picasso reprendrien anys més tard l’amistat, mantenint contacte epistolar fins al traspàs de la francesa el 1948. Pel que fa a Casagemas, el seu cos sense vida mai va abandonar París. Les indagacions de la historiadora de l’art Dolors R. Roig van permetre localitzar la seva tomba al Cementiri de Saint-Ouen, als afores de la ciutat francesa.
