El 27 de gener de l’any 2017 es publicava una cançó disposada a trencar tòpics. El grup britànic The Beach estrenava aleshores el seu últim treball sota el nom de Bite My Tongue, un tema amb un aire estival que fusionava el so acústic amb tocs electrònics suaus i que relata el comiat amarg entre dos enamorats. Fins aquí no hi ha res que escapi de la tònica habitual en molts dels senzills en anglès que s’estrenen pràcticament cada dia. Tanmateix, el toc diferencial que va fer destacar aquesta cançó per sobre de la mitja va ser el videoclip que l’acompanyava.
Per entendre l’impacte que va tenir el tema cal recordar que només unes setmanes abans de la seva publicació, el popular cantautor britànic Ed Sheeran havia deixat garratibada bona part dels seus fans barcelonins amb el seu senzill dedicat a la capital catalana. L’artista feia al·lusions a tòpics com la sangria i els barrets mexicans i utilitzava paraules com mamacitas per descriure l’ambient de la ciutat en un desafortunat retrat que no feia res més que donar ales a la visió de la Barcelona més guiri que lamentablement semblen emportar-se molts dels turistes britànics que la visiten, sobretot durant la temporada estival.
Trabucaires, castellers i correfocs
En aquest context, l’estrena de Bite My Tongue va ser una alenada d’aire fresc i un recordatori que no tota esperança està perduda. El videoclip de la cançó del grup liderat per George Morgan arrenca amb l’artista viatjant en un vagó de Rodalies per la costa del Garraf i narra la seva arribada a una ciutat immersa en l’ambient festiu que caracteritza les festes de la Mercè. Les següents escenes mostren un seguit d’imatges on es veuen trabucaires, castellers a la plaça de Sant Jaume o correfocs recorrent el centre de la capital catalana, en una petita mostra de cultura tradicional poc freqüent en l’imaginari britànic més tòpic que es completa amb un seguit de referències al Born, la plaça del Rei o Montjuïc.
En un dels moments del videoclip, Morgan inclús s’atreveix a situar-se sota les espurnes, ballant al compàs de la comitiva que acompanya el correfoc. Malgrat certes incongruències pròpies del muntatge de la peça, el tema aconsegueix erigir-se en un bonic homenatge a la ciutat des de la perspectiva d’un artista britànic que no ha volgut caure en els estereotips.