Quan passen uns minuts de les nou del matí, la plaça del Sol és pràcticament deserta. Deu ser un dels pocs moments en els quals aquest punt neuràlgic de la Vila de Gràcia presenta aquest estat letàrgic. El paviment encara és moll pel pas dels serveis de neteja i els establiments comencen a apujar tímidament les persianes. Res a veure amb el pòsit que tindrà quan s’acosti el migdia i les terrasses acabin envaïdes per turistes, una ocupació que s’allargarà fins a la matinada. No hi ha indret més idoni per citar-nos amb l’Alba Gómez Gabriel, flamant guanyadora del 44è Premi BBVA Sant Joan amb la seva novel·la debut Jo soc l’última plaça (Edicions 62). Aprofitem aquest moment de tranquil·litat per observar detingudament la plaça en la qual la periodista va viure fins fa sis anys i que ha convertit en escenari de la seva òpera prima, que ha vist la llum després de vuit anys de confecció.
Alguns veïns ens fiten des de les seves finestres i balcons, una mica com la protagonista de la novel·la, una veïna que després de ser desnonada s’instal·la a l’hotel -aleshores encara en obres- de la plaça i observa amb els seus prismàtics tot el que hi passa. Marxem a la recerca d’una cafeteria oberta [“Aquí no n’hi ha cap que sigui de currelas, sinó no obririen a les deu“, diu]. Pel camí descobrim que un restaurant de menú clàssic s’ha transformat en un local de ramen i acabem en un petit bar on cobren suplement per la llet de civada. Tot plegat un bon brou de cultiu per a una conversa que girarà entorn del dret a l’habitatge, la gentrificació i una ciutat aparador que expulsa els seus veïns i n’esborra el rastre.
Tornes sovint a la plaça del Sol?
A vegades, hi passo passejant.
Com era viure-hi?
Ho vivia com una experiència interessant i suggerent. Trobava inspirador viure en una plaça. Potser per això vaig voler que aparegués aquest ecosistema a la novel·la, perquè hi passen moltes coses.
En aquest temps deu haver canviat força.
Quan jo hi vivia encara no era gaire hostil. Sí que s’estava transformant, hi havia molt soroll i alguns veïns ja estaven organitzats contra això, però jo encara li veia un punt de poble. Veia les iaies que anaven a comprar, la calma, les famílies… I després a la nit com es transformava en un espai de trobada més festiu. Pensava que tenia moltes cares i això m’agradava.
La protagonista de la novel·la se la mira des d’una finestra, una mica com a La finestra indiscreta (1954) de Hitchcock. Feies el mateix?
El meu balcó donava la plaça i sortia molt a mirar-la, però mai amb una intenció més profunda com a la novel·la. Sí que veia aquest hotel que ara està en funcionament i en aquell moment eren unes obres…
I te l’imaginaves com un dels escenaris.
Sí. Tots els escenaris que tenen molt de pes a la novel·la tenen una part de veritat i una d’imaginada. Volia que tant la plaça com la resta d’espais fossin una mica simbòlics. L’hotel tenia un punt metafòric perquè estava pensat per a estrangers i s’estava construint per acabar de gentrificar una mica més la plaça. Vaig trobar que era adient perquè hi hagués un personatge que s’instal·lés a dins.
La inspiració de la novel·la, però, ve d’una anècdota personal.
Pocs dies després d’anar a viure en un pis de lloguer, se’m va presentar una dona que explicava que ella havia viscut en aquell pis i que li havien apujat tant el lloguer que al final no havia pogut pagar. Va ser molt bèstia. Normalment, vas a viure a un lloc i no en saps gaire detall. Em vaig quedar colpida amb la conversa i vaig començar a imaginar com és la vida d’una persona així. A partir d’aquí tot és inventat, no en sé res d’aquesta dona i tampoc va haver-hi manera d’ajudar-la.
Casos com aquest semblen estar a l’ordre del dia.
Tu pots voler arrelar en un lloc i el sistema no et deixa. És una de les vulnerabilitats més profundes que patim les veïnes de Barcelona. Fa vuit anys no tenia aquesta visió tan catastròfica. Quan vaig començar a construir la història pensava més en els personatges, en una plaça que sí que estava en transformació… Però, com que el meu procés de creació es va allargar, la meva mirada sobre la ciutat es va anar transformant una mica inconscientment i al final vaig acabar fent alguns girs en la història que responien al que veia que estava passant.
Sense fer espòilers, d’aquí ve el gir final?
Sí, l’he fet fa poc relativament. Veig que la ciutat ens l’estan prenent a la gent que només vol viure-hi dignament. Cada vegada és més inaccessible. Si jo estic narrant la ciutat, ha de passar alguna cosa en els meus personatges, en la seva finca, en el seu espai, que reflecteixi també això.
No t’agrada parlar de novel·la-denúncia, però no creus que això sona a crit d’alerta?
No és que no m’agradi i que no cregui en la literatura social o política. Precisament perquè hi crec, em fa por que si la novel·la s’explica només des d’un intent de denunciar pugui generar falses expectatives. Crec que l’he construïda diferent, molt des de l’estil, els personatges i les emocions. Però, és evident, que no és neutral i que situo un escenari en què hi ha la meva mirada sobre la ciutat.
Utilitzes el col·lapse d’un espai petit per explicar el d’una ciutat.
És molt complex parlar de la ciutat. Per això vaig decidir anar retallant l’espai que apareix a la novel·la fins a la plaça, que és un escenari interessant perquè hi passen molts tipus de personatges i pots mostrar com es transforma. És un ecosistema. I vaig voler encara posar més el focus en una finca, en el que hi passa dins i fora. Una doble mirada.
En aquesta finca també conviuen la vulnerabilitat i la resistència.
Estem narrant un procés de degradació o de pèrdua, però alhora volia que tingués un punt de llum. Alguns personatges es resisteixen i decideixen no marxar perquè se senten veïns. Encara que algú te n’expulsi, ningú pot decidir que no ets veí. Aquesta ciutat té memòria, no la podem liquidar així com així cada cop que desapareixen persones, vincles o vides. Les hem de recordar i, per això, el fet de negar-se a ser expulsats és un missatge de resistència.
I d’esperança?
Com a veïna penso que també hi ha un espai de resistència individual. A vegades no ens adonem que les nostres decisions tenen efectes sobre els altres. Potser una cosa tan senzilla com pensar-hi, ja suposaria un canvi. Hi ha una força centrífuga que ens fa viure una vida molt individualista.
Una altra força centrífuga present a la novel·la és la gentrificació.
Apareix de manera bastant subtil, a través d’algunes pinzellades i de les llengües que es poden sentir a la plaça, però no és el tema de fons. La gentrificació és una força que expulsa molta gent que intenta fer vida a la ciutat. Volia que fos present, però en l’atmosfera, no de manera descarada perquè no és un retrat sobre això.
Els diferents personatges semblen posar rostre a aquestes problemàtiques. Buscaves humanitzar-les?
No volia que als personatges els hi passessin coses molt extraordinàries, sinó que poguessin ser veïnes o nosaltres mateixos. Sí que vaig fer una mica de trampes, construint-los a tots un destí semblant sense que ells ho sabessin. Cadascun viu una batalla íntima personal, està perdent alguna cosa que els durà a un lloc nou. M’interessaven les seves lluites quotidianes, com perdre la feina, intentar viure un dol o tenir una relació sexoafectiva digna. Tot mentre perden en el fons el seu ecosistema i aquesta ciutat vivible.
Un d’aquests personatges és precisament la mateixa plaça.
Al principi no parlava la plaça, però vaig pensar que, si volia que hi hagués moltes veus convivint -qui viu dins, qui viu fora, qui ha estat esborrat, qui està intentant subsistir-, l’escenari podia parlar. La vaig construir com una mena de corifeu grec que sap el que passarà, coneix coses que els altres personatges no poden explicar i ens va acompanyant, estructurant una mica l’acció. Anticipa el que passarà i pot explicar-nos el final d’alguns personatges. Volia combinar un pla molt realista amb un altre de més oníric, que no tot fos costumista.
Les nostres llars en molts casos ens sobreviuran. No estem tots una mica condemnats a convertir-nos en personatges esborrats?
Hi ha moltes formes de liquidar, de ser apartat de la mirada dels altres. No és el mateix intentar sobreviure al carrer i que ningú et miri quan passa per allà que ser víctima d’un sistema depredador que t’expulsa d’un lloc i esborra la teva memòria. Hi ha molts nivells de precarietat i d’invisibilització i el sistema ens podria esborrar a tots.
Tots som potencialment vulnerables.
A vegades vivim una mica des de la superioritat moral. No mires una persona perquè penses que està tan degradada que no té una vida. Però ella també et mira i veu les teves misèries, aquelles que no veus perquè estàs en la roda del sistema.
Ja fa sis anys que no vius a la plaça del Sol. Penses algun cop en la persona que ocupa ara el teu pis?
És interessant això… Aquesta persona no deu saber res de mi. Sé segur que paga més del que pagava jo. Quan passo per allà, se’m barreja la nostàlgia de mirar-me un espai on he viscut amb una sensació de no saber exactament què deu passar-hi ara dins. Potser és una mica aquest enigma el que ens inspira a escriure, voler entrar dins d’un espai i parlar del que hi ha és enllà de la superfície.
