Viure - Tot Barcelona
Olga Albaladejo, psicòloga: «Avisar d’un retard és dir ‘sé que esperes i no vull deixar-te sense informació’»

Totes hem estat allà. Aquella sensació d’esperar algú i que els minuts es converteixin en una eternitat incerta. El mòbil en mà, la vista clavada a la cantonada, i la pregunta persistent: vindrà? Què li haurà passat? Aquest petit drama quotidià, que moltes de nosaltres patim sense saber per què ens altera tant, amaga un secret psicològic molt més profund del que pensem. No es tracta només de bones maneres, ni de ser puntuals.

I si et digués que avisar d’un retard, per mínim que sigui, és un gest que pot canviar per complet la percepció de la teva relació amb l’altra persona? Aquí hi ha la solució a molts malentesos. La psicòloga Olga Albaladejo ens obre els ulls a una dimensió de la comunicació que va molt més enllà del rellotge. (Nosaltres també ens vam quedar pensant-hi un bon rato).

Quan el temps és un pont, no una barrera

Olga Albaladejo, una referència en l’àmbit de la psicologia, desvela el gran enigma darrere del “ja vinc”. Segons l’experta, el simple acte d’avisar d’un retard no és només una qüestió de puntualitat o educació. És, en realitat, una poderosa declaració sobre el vincle que ens uneix a l’altra persona i la importància que li donem al seu temps i les seves emocions. Es tracta d’un missatge silenciat que ressona amb una força inimaginable.

La psicòloga explica que, en el fons, avisar és comunicar: “Sé que estàs esperant i no vull deixar-te sense informació”. Això ens fa adonar que la puntualitat té a veure amb l’organització del nostre dia a dia, però el fet d’avisar obre una porta a la qualitat de la nostra relació. (I sí, això ens afecta a totes, en el nostre dia a dia). Aquest petit gest distingeix el pla pràctic d’arribar a l’hora i el pla relacional de fer sentir l’altre tingut en compte. Un error comú és subestimar el pes d’aquesta petita acció.

El temps no es mesura només amb el rellotge; també s’interpreta emocionalment. I aquí és on radica la clau de la connexió.

El significat ocult de deu minuts

Per a moltes, deu minuts de retard no són res del món. “No és per tant”, pensem. Però Albaladejo ens fa veure que aquest pensament és un engany. Per a qui va de camí, aquests minuts estan plens d’activitat: conduint, caminant, buscant aparcament. Però per a qui espera, són minuts buits, carregats de preguntes i incertesa: “Vindrà?”, “Li haurà passat alguna cosa?”, “Puc començar una altra cosa?”, o, potser el més dolorós, “S’ha oblidat de mi?”.

Qui s’endarrereix té una informació que l’altra persona no té, i aquesta asimetria és la causa principal del malestar. No es tracta de si són deu o quinze minuts, sinó de comprendre com s’està sentint la persona que ens espera. Aquest és el secret d’una comunicació empàtica, una solució senzilla per evitar friccions innecessàries i enfortir els nostres llaços. (Un truc que funciona amb amics, família i fins i tot companys de feina).

L’empatia feta acció: el teu nou superpoder

La psicòloga emfatitza que avisar és una qüestió d’empatia cognitiva, la capacitat d’imaginar com l’altra persona pot estar vivint la situació. Així, l’empatia es tradueix en una acció concreta, demostrant consideració. No es limita a sentir afecte, sinó que es converteix en una conducta que respon a una necessitat real. Un retard, sense informació, pot ser interpretat com a desinterès o oblit, factors que danyen el nostre vincle sense que ens n’adonem.

No tots els retards tenen el mateix significat. Un retard excepcional no és el mateix que una conducta repetida, ni una cita informal que una entrevista de feina. Cal tenir en compte la història del vincle. Si la persona sol ser fiable, un retard breu amb explicació és més fàcil d’acceptar que si ja ens ha deixat penjades moltes vegades. Entendre aquests matisos és imprescindible per a una comunicació eficaç.

Compromís amb el temps de l’altre: una decisió intel·ligent

El benestar de les nostres relacions poques vegades es sustenta en grans gestos, sinó en aquells moments discrets on algú pensa en com vivim nosaltres el temps o l’espera i decideix no deixar-nos innecessàriament en la incertesa. Per això, avisar de la tardança no és una simple norma de cortesia; és una manera de demostrar a l’altre que ens importa. (Una solució que tothom hauria d’adoptar).

Adquirir aquests bons hàbits és més senzill del que sembla. La primera norma és avisar tan bon punt sapiguem que no arribarem a temps, sense esperar a l’hora acordada. Després, donar informació útil i realista, com “arribaré cap a les 18:10”, és molt més tranquil·litzador que un “ja vinc”. Finalment, oferir capacitat de decisió (“et ve bé esperar-me o preferiries canviar el pla?”) és un gest que reconeix el valor del temps de l’altre.

Aquesta petita gran lliçó de la psicòloga Olga Albaladejo ens revela un secret fonamental: quan acordem trobar-nos amb algú, adquirim un petit compromís amb el seu temps. No és una exigència rígida de puntualitat, sinó una comprensió profunda que el nostre temps és nostre, però que també compartim el de l’altre. Estàs preparada per transformar les teves relacions amb aquesta visió més empàtica?

Comparteix

Icona de pantalla completa