Hi ha racons de la nostra costa que semblen dissenyats per un novel·lista d’aventures. Pensem massa sovint que per fugir de les aglomeracions i trobar aigües turqueses hem d’agafar un avió rumb al Carib o a les illes gregues. Ens equivoquem de mig a mig (i el nostre pressupost també ho agraeix).
A poques hores de casa, amagat entre penya-segats imponents i banyat per un Mediterrani que aquí es mostra més salvatge i pur que mai, es troba un destí que ho té tot. Parlem d’un lloc on la natura més espectacular es fusiona amb una història de batalles navals, abordatges i corsaris de llegenda.
Aquest racó alacantí no és només una postal de pescadors amb façanes blanques. És un autèntic refugi de resistència que amaga un secret arquitectònic únic a la península: una església fortificada que va haver de convertir-se en un castell per sobreviure a la fúria dels pirates del nord d’Àfrica.
El secret millor guardat de la Marina Baixa
Parlem de Poble Nou de Benitatxell, un municipi que sovint passa desapercebut eclipsat pels seus veïns gegants, Xàbia i Moraira. Però és precisament aquest relatiu anonimat el que ha permès conservar un litoral gairebé intacte, on la terra es trenca de forma abrupta sobre el mar.
Si busques platges de sorra fina plenes de para-sols, aquest no és el teu lloc. Aquí la costa és exigent, vertical i absolutament espectacular. La recompensa per als qui s’atreveixen a explorar els seus camins de terra són algunes de les joies naturals més preuades de tota la Comunitat Valenciana.
La combinació de penya-segats de més de cent metres d’alçada i l’aigua d’un blau gairebé irreal fan d’aquesta zona un paradís per als amants de la fotografia i el senderisme actiu.
La joia de la corona és, sens dubte, la Cala del Moraig. No és una platja qualsevol. Es tracta d’una fita geològica on la muntanya s’endinsa en el mar, creant una barrera natural que protegeix una grava neta i unes aigües d’una transparència que talla la respiració. És el lloc perfecte per posar-se les ulleres de bussejar i oblidar-se del món exterior per unes hores.
La catedral de l’espeleologia submarina
Però el veritable secret del Moraig no està a la superfície. Just al costat de la cala s’obre la impressionant Cova dels Arcs, una meravella de l’erosió marina amb tres arcs de pedra colossals que serveixen de porta d’entrada a un dels sistemes de coves submarines més llargs d’Europa.
Aquest laberint d’aigua dolça i salada, conegut com el Riu Blanc, ha estat l’objecte de desig d’espeleòlegs de tot el món. Això sí, la seva exploració extrema està reservada només per a professionals (nosaltres ens conformem amb admirar la llum mística que es filtra pels seus arcs naturals al capvespre, que ja és un espectacle de primer nivell).
Per als qui prefereixen caminar amb els peus a terra, la ruta dels penya-segats connecta aquesta cala amb la recòndita Cala Llebeig. És un sender estret que voreja l’abisme i que antigament feien servir pescadors, contrabandistes i carrabiners. Avui és una travessa assequible que regala unes vistes panoràmiques que fan que qualsevol esforç valgui la pena.
L’església-fortalesa que va canviar les regles del joc
Però la història d’aquest territori no s’entén sense el perill constant que venia del mar. Durant els segles setze i disset, les costes de la Marina Baixa eren el territori de caça preferit dels pirates berberes. Aquests corsaris llançaven ràpides i sagnants rutes d’atac per saquejar els pobles i capturar esclaus.
Davant d’aquesta amenaça constant, els habitants de la zona van haver d’aguditzar l’enginy. No podien dependre de l’arribada de tropes reials, que sempre trigaven massa. La solució va ser convertir el seu lloc de culte en el seu últim bastió de defensa. Així va néixer el concepte d’església-fortalesa.
L’església de Santa Maria de Magdalena, situada al cor del nucli urbà, és el màxim exponent d’aquesta arquitectura de supervivència. Des de fora, els seus murs gruixuts i l’absència de grans finestres a les zones baixes ja delaten la seva doble funció. No era només un temple per pregar; era un búnquer de pedra dissenyat per resistir un setge armat.
Els vilatans es tancaven a l’interior del temple quan sonaven les campanes d’alarma, convertint les naus en dormitoris improvisats i les torres en punts de llançament de projectils.
L’edifici combinava elements gòtics i barrocs, però sempre supeditats a la seguretat. El campanar feia les funcions de torre de guaita, connectada visualment amb la xarxa de torres de defensa de tota la costa alacantina. Si una torre veia una vela sospitosa a l’horitzó, encenia una foguera i el senyal es transmetia de poble en poble en pocs minuts.
Una escapada perfecta per desconnectar de la rutina
Avui dia, afortunadament, els únics que assalten aquestes costes són els viatgers que busquen pau, bona gastronomia i paisatges que reconcilien amb la vida. Benitatxell conserva aquesta essència de poble de l’interior que mira al mar, on el temps sembla córrer a una velocitat completament diferent.
Després d’un matí de cales i una tarda recorrent els carrers costeruts del centre històric, la millor manera de tancar el cercle és gaudir de la cuina local. El cultiu del raïm de moscatell és una de les grans tradicions de la zona, donant lloc a uns vins dolços i uns trossos de terra de cultiu (els tradicionals riuraus) que formen part del paisatge cultural protegit.
No pots marxar sense tastar el tradicional *cruet de peix* o un bon arròs a banda en algun dels petits restaurants familiars de la zona. És la cirereta del pastís per a una escapada que combina natura salvatge, història de superació i aquest caràcter acollidor tan propi de la gent de la Marina.
Si estàs planificant la teva pròxima sortida de cap de setmana i vols evitar els llocs comuns de sempre, apunta aquest nom. Però fes-nos un favor: manté el secret entre nosaltres. Llocs així, on encara es pot escoltar el silenci trencat només per les onades contra les roques, són un tresor que hem de protegir entre tots.
