Tots hem somiat algun cop amb la dolce vita de Capri. Aquells penya-segats que tallen la respiració, les aigües de color blau elèctric i el glamur d’un sopar vora el mar. Però siguem sincers: la realitat d’avui en dia és ben diferent. Visitar la costa de Campània a l’estiu s’ha convertit en una gimcana de turistes, preus desorbitats i selfis massius que arruïnen qualsevol intent de connexió real amb el destí. (Sí, nosaltres també hem patit les cues interminables per agafar un simple ferri).
La bona notícia és que el mediterrani encara amaga tresors que semblen immunes al pas del temps i a la invasió del turisme de masses. Hi ha una illa italiana, gairebé desconeguda per al gran públic internacional, que manté intacta l’essència salvatge i marinera que Capri va perdre fa dècades. Un lloc on els rellotges s’aturen, on els pescadors encara cusen les xarxes a peu de moll i on la natura mana per sobre de l’asfalt. Parlem de Procida, la joia oculta del golf de Nàpols.
L’alternativa autèntica que els italians es guarden per a ells
Mentre la veïna Ischia atreu els amants dels balnearis i Capri es queda amb els rics i famosos, aquesta petita illa de tot just quatre quilòmetres quadrats es manté com el secret més ben guardat dels propis napolitans. No és casualitat. Aquest racó de la Campània ha sabut resistir-se a la construcció de grans complexos hotelers, conservant una identitat local tan potent que et atrapa des del primer minut que trepitges el seu terra volcànic.
La benvinguda al viatger és una explosió visual difícil d’oblidar. El port de Marina Corricella és, sense cap mena de dubte, la postal més bella de tot el sud d’Itàlia. Es tracta d’un amfiteatre de cases de pescadors pintades amb colors pastel: roses, grocs, blaus i verds que es barregen de forma gairebé caòtica però harmònica. Diu la llegenda local que els mariners pintaven les seves llars d’aquests colors tan vius per poder identificar-les des de l’alta mar quan tornaven de feinejar.
Aquesta arquitectura tan singular fa que passejar pels seus carrerons estrets i costeruts sigui una experiència gairebé mística. Cada racó té una olor diferent: a salnitre, a llimones fresques i a la pasta amb marisc que cuinen les nonnas amb les finestres obertes de bat a bat. És la Itàlia de les pel·lícules dels anys seixanta, aquella que pensaves que ja no existia.
Una Reserva Natural salvatge a un pont de distància
Però el gran secret d’aquest paradís no només es troba a les seves façanes de colors. El veritable tresor per als amants de la natura verge es troba creuant un estret pont de pedra situat a l’extrem oest de l’illa. Aquest pont connecta directament amb l’illot de Vivara, una reserva natural estatal que és un autèntic oasi de vida salvatge i arqueologia.
Vivara és, en realitat, la vora emergent d’un antic cràter volcànic submarí. Avui dia, aquest espai està completament cobert per una densa vegetació de màquia mediterrània on creixen de forma salvatge les plantes aromàtiques, les oliveres silvestres i els pins pinyoners. És un punt clau per a la migració de milers d’ocells de totes les espècies, el que la converteix en un lloc de culte per als amants de l’ornitologia i el senderisme silenciós.
L’accés a aquesta reserva està molt protegit i regulat per garantir-ne la conservació, fet que ha evitat qualsevol tipus d’explotació turística. Caminar pels seus senders és connectar de forma directa amb el passat geològic del mediterrani, amb vistes panoràmiques que tallen la respiració sobre la immensitat del mar Tirrè i el perfil llunyà de la costa de Nàpols.
Cales de sorra negra i aigües de cristall
Si parlem de platges, aquest destí ofereix una experiència radicalment diferent a la sorra blanca artificial d’altres llocs turístics. En ser una illa d’origen volcànic, les seves platges són de sorra fosca, gairebé negra, fet que genera un contrast espectacular amb el blau turquesa i transparent de les seves aigües. Un dels punts més icònics és la platja de Pozzo Vecchio, famosa per haver estat l’escenari de la mítica pel·lícula ‘Il Postino’ (El carter i Pablo Neruda).
Aquesta cala en forma de ferradura està envoltada de penya-segats de toba groguenca que protegeixen la zona del vent, creant una piscina natural d’aigües calmades ideal per fer snorkel. Aquí no trobaràs serveis exclusius de luxe ni gandules a preus d’or; només la teva tovallola, el sol de la Campània i una sensació de llibertat absoluta que costa molt de trobar a la resta d’Europa.
Per als qui busquen una platja més àmplia i familiar, la platja de Chiaiolella és l’opció perfecta. Està situada a prop del port turístic i compta amb aigües molt poc profundes on es pot caminar durant metres i metres. A més, des d’aquí es pot gaudir d’un dels capvespres més espectaculars de tota la regió, amb el sol amagant-se directament darrere de la silueta de la veïna illa d’Ischia.
Com arribar-hi abans que canviï per sempre
El millor de tot és que aquest paradís és extremadament accessible per als viatgers catalans. Només cal agafar un vol directe fins a l’aeroport de Nàpols. Un cop allà, el trajecte fins al port de Molo Beverello és molt ràpid. Des d’aquest port surten ferris i hidroavions de forma regular que et planten a l’illa en poc més de quaranta minuts.
El preu del bitllet és molt assequible si el comparem amb els bitllets cap a Capri, el que fa que aquesta escapada sigui ideal tant per a un cap de setmana llarg com per a unes vacances d’una setmana sencera de desconnexió total. El nostre consell és que facis la reserva d’allotjament amb temps en algun dels petits Bed & Breakfast gestionats per famílies locals per viure l’experiència més autèntica possible.
Està clar que el turisme de masses està canviant la fisonomia de molts racons del mediterrani. Per això, racons com aquest són autèntics miracles que cal protegir i visitar amb el màxim respecte per la comunitat local. Si estàs cansat de les aglomeracions i busques un lloc on el temps encara es mesura pel ritme de les marees, ja saps on has de viatjar aquest any. T’ho perdràs?
