Un tresor reial, amagat sota les aigües escoceses, ha tornat a despertar la febre de l’or. Parlem d’una fortuna que podria canviar la història. Però, és realment allà, esperant ser descoberta?
La història sona a llegenda, a un d’aquells relats que ens deixen sense alè. Imagina la quantitat de secrets i la riquesa que pot amagar un naufragi del segle XVII. Un objectiu gairebé irresistible per a qualsevol caçatresors.
Parlem del suposat tresor del rei Carles I, enfonsat l’any 1633. Segons els registres, un vaixell anomenat Blessing of Burntisland, carregat amb els béns del monarca, va naufragar al Firth of Forth, un estuari a Escòcia. Una tempesta sobtada el va engolir, davant la mirada atònita del propi rei.
La fortuna que obsessiona un país
Aquest carregament no era qualsevol cosa. Es diu que contenia or, plata i objectes de la reialesa de valor incalculable. Alguns informes parlen d’una fortuna estimada en 100.000 lliures de l’època, una xifra que avui superaria els 25 milions de dòlars. Però, el més preuat era la vaixella de luxe, que havia pertangut al rei Enric VIII, i peces del vestuari reial.
Aquests objectes, si es recuperessin, serien simplement inestimables. La seva importància històrica superaria amb escreix qualsevol preu de mercat. El rei Carles I, després del succés, va quedar desolat. Va culpar la pèrdua a la bruixeria, i els registres indiquen que una desena de persones van ser executades. (Nosaltres també ens preguntem com devia ser viure en aquells temps).
Creiem que aquesta història té el potencial de transformar el relat d’un tresor perdut en una realitat tangible, un dels moments més apassionants de l’arqueologia recent.
La recerca d’aquest tresor ocult no és nova. El Burntisland Heritage Trust, una associació escocesa dedicada al patrimoni, fa més de 30 anys que hi dedica esforços. Des del 1997, intenten localitzar les restes del ferri enfonsat. I ara, la premsa del Regne Unit ha fet saltar totes les alarmes: el peci ha estat trobat.
La polèmica que sacseja la comunitat
No obstant això, aquesta “revelació” ha generat una onada de controvèrsia. Ian Archibald, coordinador del Trust, ha explicat que molts detalls publicats són incorrectes. Les notícies s’han filtrat abans d’hora, desdibuixant la realitat de la recerca. La fundació, un grup de voluntaris, té previst emetre un comunicat oficial en els propers mesos.
Mentrestant, els arqueòlegs marins aliens al projecte es mostren escèptics. Sean Kingsley, un reconegut arqueòleg marítim, adverteix que hi ha poques proves de l’existència d’aquest tresor. Afirma que no s’han trobat anomalies magnètiques ni artefactes que indiquin la presència del vaixell en el lloc.
El fons de l’estuari és un autèntic cementiri marí. Està ple de sediments i ja conté les restes de més de 500 naufragis. Això complica enormement qualsevol intent de localització. (Una agulla en un paller, diríem nosaltres).
La veritat darrere la llegenda
La història oficial del naufragi és molt menys glamurosa. Segons Kingsley, els registres reials de l’època només mencionen la pèrdua de “dos baguls” de vaixella de plata. Res a veure amb les “20 càrregues de carro” de tresor que s’han divulgat. L’arqueòleg tem que la història s’hagi exagerat amb el temps, convertint-se en un mite molt més gran del que realment va ser. (Una història viral, al cap i a la fi).
El 2004, l’agència governamental Historic Scotland va encarregar una investigació que va concloure que el lloc no era un naufragi. El 2013, la protecció legal de la zona va ser revocada. El Trust va impugnar la decisió, al·legant que els contractistes havien buscat en el lloc equivocat. Ara, esperen utilitzar un marc legal diferent per protegir el jaciment.
Archibald ha afirmat que els bussos han trobat fusta d’un naufragi i que la següent fase és datar-la amb carboni. El diari Telegraph ha informat que la recuperació del peci és “imminent”. Però l’escepticisme de la comunitat científica és palpable. Aquest descobriment increïble, lamentablement, podria ser només això: increïble. Matèria de somnis.
Així que la pregunta roman. Estem davant la gran revelació d’un tresor inaudit o davant una il·lusió històrica? El temps, i una mica més d’evidència, ens ho dirà. Però una cosa és clara: aquesta història ens recorda que el passat sempre ens guarda sorpreses, algunes d’elles ben enganyoses.
