Manolo García, a les seves més de setanta primaveres, continua sorprenent-nos amb una energia desbordant, omplint escenaris i inaugurant exposicions d’art amb la mateixa passió de sempre. La seva vitalitat és contagiosa i moltes ens preguntem quin és el secret d’una longevitat tan plena, tan allunyada de la idea de “retir”. Sembla que ha trobat la fórmula definitiva per esquivar els embats del temps i l’esgotament que patim la majoria.
No estem parlant de dietes extremes ni de rutines d’entrenament dignes d’un atleta d’elit, aquestes que ens intenten vendre com a panacea per a tot. La clau del seu benestar es troba en una filosofia de vida molt més accessible i potser sorprenent, però profundament revolucionària en la nostra societat actual. La seva revelació és un autèntic cop d’efecte que hauria d’estar en totes les agendes.
El cantant ho té claríssim i ho expressa amb una senzillesa desarmant: “Més que cuidar-me, el que faig és no maltractar-me. Per sort per a mi, no he tingut mai problemes d’excessos. Soc una persona agafada al meu petit món, això m’ha portat per un camí de calma”. Aquesta afirmació, als 71 anys, ens convida a repensar tot el que creiem saber sobre l’envelliment i la salut, oferint-nos una perspectiva oculta sobre el veritable benestar.
La calma que neix dels orígens
Aquesta serenitat, aquest refús als excessos, no és fruit de la casualitat ni d’una epifania tardana. Es forja en una infància arrelada profundament a la terra i al mar, entre el barri barceloní del Poblenou, amb els seus banys “temeraris” a la platja de la Mar Bella, i els horts de Férez, a Albacete, on passava nits descalç amb el seu avi. Aquestes vivències fundacionals van impregnar la seva ànima amb la importància del contacte directe i respectuós amb la natura i la vida simple.
Del seu avi matern va heretar una regla d’or que transcendeix generacions: “no facis a ningú el que no t’agradaria que et fessin a tu”. Una màxima senzilla però poderosa que ha guiat tota la seva vida, convertint-lo en un exemple de coherència ètica i personal. Aquesta base ètica, juntament amb el seu vincle innegociable amb la natura, són els pilars fonamentals del seu particular camí cap a un benestar durador i autèntic.
La meva alerta? La veritable salut mental consisteix a no desgastar-se en va. No podem patir tant per allò que no podem arreglar nosaltres soles, és un desgast inútil.
El seu truc definitiu per mantenir l’energia vibrant tant als escenaris com en la vida quotidiana és, en essència, una filosofia anti-malbaratament d’energia vital. La clau, segons ell, és construir “refugis interns”, una “parcel·la teva al món” que no necessita ser física, sinó un espai incorpòri ubicat al teu interior. Aquests espais mentals, autèntics santuaris personals, són vitals per no deixar-nos arrossegar pel ritme accelerat i sovint aclaparador de l’exterior.
L’art com a vacuna contra la hiperconnexió
En una era dominada per les pantalles omnipresents i la constant notificació, Manolo García emergeix com un crític fervent del consumisme desenfrenat i la velocitat moderna que ens esprem. Amb una mirada lúcida i gens condescendent, alerta que si abans “l’opi del poble era el futbol, ara és la tecnologia”, assenyalant directament el nostre taló d’Aquil·les col·lectiu. Una observació que, ho admetem sense embuts, ressona profundament amb la nostra pròpia experiència (i la de la nostra butxaca digital que no para de vibrar).
Davant d’aquesta hiperconnexió que ens roba hores, minuts i energia, ell proposa una solució radical, quasi anacrònica, però increïblement efectiva. Assegura amb contundència que “no canvio un bany al mar o caminar per un bosc, per 200.000 missatges de WhatsApp”. La seva aposta pel món real, per les sensacions físiques autèntiques i la desconnexió natural, és un antídot potent i imprescindible per a la nostra salut mental, que sovint oblidem.
L’art es converteix en la seva trinxera, la seva eina de defensa més poderosa contra el soroll constant i les exigències del món. Ja sigui pintant aquarel·les, escrivint poemes o creant noves cançons, cada acte creatiu forma part d’una estratègia vital per “defensar-me una miqueta, donar alguna cosa de mi”. Entén la creació artística no com un mer passatemps o un luxe, sinó com una necessitat vital inherent, un pilar fonamental del benestar genuí i durador.
Un full de ruta per a la vida plena
La paraula “jubilació” és, per a ell, un concepte “inexistent” en el seu vocabulari personal i professional. Manolo García no contempla aturar-se; en el seu “món ideal” té clar que vol “seguir fent coses sempre”, mantenint-se actiu i creatiu fins al final. Aquesta mentalitat d’envelliment actiu i compromès és una inspiració poderosa per a totes nosaltres que busquem un sentit més enllà del treball formal i les expectatives socials.
Les seves recomanacions per al dia a dia són un manual imprescindible que hauríem de tenir totes a mà per viure amb més consciència. Insisteix amb èmfasi a no posposar el benestar ni l’existència mateixa, un error que cometem massa sovint. “No podem deixar la vida per a l’agost, Setmana Santa i Nadal”, ens recorda, convidant-nos a viure amb intensitat i plenitud cada moment, sense ajornaments innecessaris.
Cultivar la paciència, intentar “passar pel món sense molestar” i buscar la felicitat autèntica en les petites coses —un passeig al sol, una conversa sincera amb amics, el contacte revitalitzador amb la terra— són els seus pilars vitals. Aquest secret ocult per a la plenitud, tan senzill i alhora tan profund, es resumeix en la seva pròpia frase, plena de saviesa pràctica: “Soc un ciclista, sempre pedalant cap amunt”.
En un món que ens empeny incessantment a l’excés, la rapidesa i l’esgotament, la filosofia de vida de Manolo García no és només un consell benintencionat; és una advertència urgent i una invitació valenta a la reflexió profunda. És una oportunitat d’or per frenar, reconnectar amb allò essencial i construir el nostre propi camí de calma i plenitud abans que sigui massa tard per al nostre cos i la nostra ment. No creus que és hora de posar en pràctica aquesta valuosa solució?
