La pregunta és senzilla, gairebé infantil: “Podem reproduir-nos a l’espai?” A primera vista, la resposta sembla òbvia. Però si rasques una mica, emergeix un abisme de complexitat que ens deixa bocabadats. (Sí, nosaltres també vam pensar que seria més fàcil).
De fet, aquesta qüestió, que molts consideren pura ciència-ficció, és ara una de les obsessions dels experts. No parlem de demà, sinó d’un futur que ja és aquí. Un futur on l’espai no serà només un lloc de trànsit, sinó una possible llar. I amb això, arriba el desafiament més gran: la vida, tal com la coneixem, pot prosperar lluny de la Terra?
L’entorn espacial és un lloc hostil. No és cap secret. La manca de gravetat, la radiació còsmica i l’aïllament són enemics silenciosos de la vida tal com està dissenyada per al nostre planeta. El cos humà, una màquina perfecta per a la Terra, es desregula a l’espai, des de la pèrdua òssia fins a problemes cardiovasculars i immunitaris. Imagina ara la vulnerabilitat d’un embrió o un nounat.
La inevitabilitat de la vida més enllà de la Terra
A mesura que l’ésser humà s’aventura en missions de llarga durada a la Lluna i a Mart, una cosa sembla clara. La reproducció humana a l’espai és, per a molts científics, una qüestió d’inevitabilitat. Sigui per accident o de forma deliberada, aviat hi haurà gent que es quedarà embarassada lluny de la Terra.
Hem d’estar preparats. No podem esperar a reaccionar, hem de saber què passarà amb el nadó abans que passi.
Així ho explica Douglas Ruden, biòleg del desenvolupament de la Universitat Estatal de Wayne, a Michigan. La pregunta ja no és si passarà, sinó quan. I per això, la investigació és imprescindible. Des d’embrions en satèl·lits fins a simulacions de vols espacials, tot val per entendre com la microgravetat o la radiació afecten la fertilitat i el desenvolupament fetal.
Quan els espermatozoides s’enfronten a l’espai
Un dels experiments més reveladors ens arriba de la mà de Nicole McPherson i el seu equip a la Universitat d’Adelaida. Han estudiat com reaccionen els espermatozoides a la microgravetat utilitzant un clinostat, un dispositiu que simula aquestes condicions tan particulars. Van observar espermatozoides humans, de ratolí i de porc movent-se per un laberint que imitava el tracte reproductiu femení.
El resultat és sorprenent: el nombre d’espermatozoides que van completar el recorregut es va reduir entre un 30% i un 50%. La gravetat, al nostre planeta, sembla que juga un paper clau en l’orientació. Però hi ha un truc: quan van afegir progesterona, una hormona natural, l’orientació dels espermatozoides va millorar. Els que van arribar, a més, eren de més qualitat. Però l’exposició prolongada a la microgravetat va frenar el creixement embrionari i en va reduir la qualitat. Les primeres etapes de la reproducció són extremadament vulnerables.
Els reptes ètics i el silenci dels ratolins
La NASA ho té clar: les persones embarassades tenen la prohibició d’anar a l’espai. Els riscos són massa alts. Tot i això, moltes astronautes han viatjat i han tingut fills sans després, demostrant que el vol espacial no impedeix la concepció futura. Però experimentar amb un ésser en gestació, que no pot decidir per si mateix, planteja dilemes ètics enormes.
Per això, els científics miren cap als animals. Des del 1965, llangardaixos, ratolins, guatlles, granotes i peixos zebra han estat pioners. S’han intentat aparellaments de ratolins a l’espai, però és extremadament difícil. Els pobres es posen malalts constantment, i la naturalesa, en aquestes condicions, es rebel·la.
Malgrat els obstacles, alguns estudis han donat pistes. A principis dels 2000, rates noruegues prenyades van viatjar a l’Estació Espacial Internacional. Van tornar abans de donar a llum, i van mostrar el doble de contraccions de part. Però el nombre de cries i el seu pes eren similars als de la Terra. La vida s’obre camí, fins i tot a centenars de quilòmetres d’altura.
La radiació còsmica: l’enemic silenciós
El 2020, la Xina va llançar el satèl·lit Shijian-10 amb embrions de ratolí. En aquesta “guarderia espacial” automatitzada, els embrions es van dividir i van formar blastocists, un pas clau abans de la implantació. Però atenció: només un nombre petit es va desenvolupar en blastocists sans.
Aquí entra en joc un factor més perillós que la microgravetat: la radiació còsmica. Els embrions del SJ-10 van mostrar anomalies en el seu ADN. Patrons de dany que coincidien amb els d’embrions terrestres exposats a radiació. Els raigs còsmics, partícules d’alta energia del Sol o de galàxies llunyanes, són extremadament destructius. Travesen el cos com petites traces, causant danys cel·lulars localitzats que s’acumulen amb el temps. En un cervell en desenvolupament, això és una amenaça real.
A la Terra, el nostre camp magnètic ens protegeix. A l’espai, aquesta barrera desapareix. Les naus tenen blindatge, sí, però les partícules d’alta energia poden travessar-lo, generant cascades de partícules secundàries que amplifiquen el dany. L’estalvi en protecció aquí pot ser un error fatal a llarg termini.
Blindatge de futur per als primers nadons espacials
Protegir els futurs astronautes, especialment els que estiguin embarassats, és una prioritat. La NASA investiga nous materials de blindatge. Escuts passius, parets plenes d’aigua o materials avançats com els nanotubs de nitrur de bor (BNNT) que emmagatzemen hidrogen per absorbir i dispersar la radiació. El secret és resistir l’impacte d’aquestes partícules assassines.
Per ara, l’embaràs a l’espai és una possibilitat teòrica. Però si un nadó neix en condicions de gravetat zero, el seu cos s’adaptarà a aquest entorn. Menys massa muscular i òssia, una circulació diferent. El veritable desafiament seria adaptar-lo de nou a la gravetat de la Terra o d’un altre planeta. Necessitaríem una infraestructura brutal per crear una situació anàloga a la terrestre.
La recerca en reproducció espacial no només busca crear vida en altres mons. També ens ajuda a entendre els fonaments de la vida aquí. Com es forma un ésser humà? Quines forces mecàniques i senyals moleculars impulsen aquest procés? Aquest és el gran misteri que la biologia encara no ha desxifrat. I cada petit pas per conquerir l’espai, ens acosta una mica més a entendre’ns a nosaltres mateixos. Qui ho diria, veritat?
