Totes hem estat allà. Aquell punt on la tristesa et colpeja sense avisar, l’ansietat et tanca la gola o et sents completament perduda, sense saber com afrontar la propera situació. I, gairebé de manera automàtica, arriba la segona onada: un pensament insidiós que murmura que alguna cosa no funciona en nosaltres, que som massa febles o que senzillament, no estem a l’altura.
Però, què passaria si us digués que aquesta interpretació del nostre patiment és, precisament, la que ens està fent més mal? Aquest és el punt de partida d’una revelació imprescindible que ens arriba de la mà d’una experta en la ment humana.
La psicòloga Ángela Fernández, una veu cada cop més influent en l’àmbit de la salut emocional, ho té claríssim: percebre’s com a defectuós o incapaç per sentir emocions difícils és un dels errors més freqüents que cometem. Segons explica en una entrevista recent, el veritable problema no és el que ens passa, sinó com ho interpretem. (Una veritat tan senzilla que ens pot volar el cap).
El patiment no és un senyal de defecte, sinó de travessar una situació complicada. Aquesta és la clau.
Fernández, autora del llibre “Está bien no estar bien. Cómo dejar de pelearte con tus emociones y vivir en paz”, ens obre els ulls a una realitat que moltes ignorem. No patim només per l’experiència en si mateixa, sinó per la crítica interna que s’hi afegeix. Frases com “hauria de poder amb això”, “els altres no estan així”, “sóc massa sensible” o “alguna cosa falla en mi” es converteixen en un autèntic llast emocional.
Aquestes expressions, carregades d’autoculpabilitat, transformen una reacció emocional completament normal en un atac personal, en un judici despietat. És en aquest punt quan el dolor original, que ja és prou dur de gestionar, es converteix en una càrrega gairebé insuportable. És un patiment doble, un desgast d’energia que podríem estalviar-nos.
Per què confonem vulnerabilitat amb defecte
La pressió social és real i constant. Vivim en un món que sovint glorifica la resiliència extrema i la fortalesa inquebrantable. Se’ns ensenya a amagar les nostres febleses, a mostrar una façana de perfecció que ens esgota. (I això, amigas, ens afecta directament al nostre benestar més preuat). Ens sentim obligades a “poder amb tot” i qualsevol desviació d’aquesta norma autoimposada es viu com un fracàs personal.
Aquesta visió distorsionada, que equipara el patiment amb la feblesa, ignora una veritat fonamental: la vulnerabilitat forma part inherent de la condició humana. No és un defecte de fàbrica, sinó una característica intrínseca de ser persona. La psicòloga insisteix que sentir ansietat, tristesa o una sensació de bloqueig en un moment donat no ens converteix en “persones dèbils ni defectuoses”.
De fet, intentar ocultar aquesta vulnerabilitat constantment és molt més esgotador i menys productiu que acceptar-la. Com diu Fernández, “som éssers humans, i la nostra vulnerabilitat forma part de nosaltres”. No és una declaració de derrota, sinó una simple constatació de la nostra naturalesa. Ignorar-ho és una batalla que no podem guanyar i que ens roba una energia vital.
La solució oculta en la interpretació
Entendre que el dolor emocional no és un signe de feblesa, sinó una senyal que estem travessant un moment difícil, és el primer pas cap a la solució. Aquest canvi de perspectiva és un autèntic truc mental que ens allibera de la càrrega afegida de la culpa i l’autocrítica. Ens permet veure les nostres emocions com a missatgeres, no com a jutges despietats.
Però atenció, aquesta acceptació de la vulnerabilitat no implica resignar-se al patiment o normalitzar qualsevol tipus de dolor. Fernández subratlla que hi ha moments en què la situació ens supera i és absolutament imprescindible demanar ajuda professional o buscar el suport de les nostres xarxes. (I no, això no ens fa menys completes, tot el contrari).
Lluny de ser una mostra de fragilitat, buscar aquesta ajuda és un acte de valentia i autoconeixement. És una forma activa de “escoltar-nos, respectar-nos i cuidar-nos”. És prendre les regnes de la nostra salut mental amb coneixement i consciència, la qual cosa, a la llarga, és la decisió més intel·ligent que podem prendre pel nostre benestar.
Demanar ajuda és un acte de fortalesa, no de feblesa. Estem invertint en nosaltres mateixes.
El secret per detenir el cicle del malestar
Aquest enfocament que ens proposa Ángela Fernández és definitiu per trencar el cercle viciós del patiment doble. Quan som capaces de separar el fet de sentir ansietat o tristesa de la idea que això ens fa defectuoses, alliberem una enorme quantitat d’energia mental. Aquesta energia, en lloc de gastar-se en autocrítica, pot dirigir-se cap a la recuperació i el creixement.
No hi ha una solució màgica que elimini el dolor de la nit al dia, però sí que hi ha una manera d’evitar afegir dolor al dolor. La clau és la interpretació. Si som prou valentes per desafiar la idea que sentir-nos perdudes és un signe de debilitat, estarem fent un pas de gegant cap a una salut emocional més robusta i autèntica.
És un canvi de paradigma que ens permet viure amb més pau, acceptant les nostres emocions sense judicis severs. Així que la pròxima vegada que el malestar truqui a la porta, recorda les paraules de la psicòloga Ángela Fernández: l’ansietat o sentir-se perdut no et converteix en una persona feble. És simplement una senyal per escoltar-te, per acompanyar-te, i si cal, per demanar aquella ajuda preciosa que totes mereixem.
Estem realment disposades a canviar la nostra perspectiva avui mateix per un benestar més gran i durador?
