Hi ha racons del mapa que semblen dissenyats per un novel·lista romàntic, però que la majoria de turistes passen de llarg. Ens hem acostumat a buscar les postals de sempre, a fer cues interminables a Carcassona o a col·lapsar els carrers de Girona. Però, què passaria si et digués que a un cop de cotxe de la frontera existeix una ciutat travessada per canals d’aigua verda, ponts de pedra medievals i una obra d’enginyeria que va canviar la història d’Europa?
Aquest lloc existeix, té gust de vi de la terra i és el bressol d’una de les estrelles de la selecció espanyola de futbol, Aymeric Laporte. Parlem d’Agen, una localitat que gairebé ningú sap situar al mapa però que amaga un patrimoni capaç de fer emmudir els viatgers més exigents. (I sí, nosaltres també ens preguntem com és possible que hagi mantingut aquest perfil baix durant tant de temps).
El secret més ben guardat d’Òlt i Garona
Quan pensem en futbolistes d’elit, ens venen al cap grans metropolis o luxoses urbanitzacions de costa. La història d’Aymeric Laporte, actual central de l’Al-Nassr, neix en un escenari completament diferent. Agen, situada a la regió de Nova Aquitània, és una ciutat que batega a un altre ritme. Aquí no hi ha presses, només el murmuri constant de l’aigua i l’olor de les seves famoses prunes seques, un autèntic tresor gastronòmic que ha donat la volta al món.
Passejar pel seu nucli històric és fer un viatge en el temps sense la distorsió del turisme de masses. Els carrers estrets estan flanquejats per cases de tramat de fusta que semblen aguantar-se per miracle des del segle XV. És un teixit urbà orgànic, on cada cantonada revela un pati interior amagat o una petita plaça on els veïns prenen el cafè del matí sense presses. La sensació de descobriment és constant, una cosa gairebé impossible de trobar avui dia a les grans capitals europees.
Però el que realment defineix la personalitat d’aquesta ciutat és la seva relació íntima amb el líquid element. Agen està partida pel riu Garona, un gegant d’aigua que ha marcat el destí dels seus habitants des de l’època romana. Però no és el riu el que acapara totes les mirades, sinó l’artèria artificial que corre paral·lela a ell: el cèlebre Canal lateral de la Garona.
El pont canal: un miracle que levita sobre el riu
És en aquest punt on la història es converteix en espectacle visual. Si hi ha un monument que justifica per si sol una escapada a aquesta desconeguda ciutat, aquest és el seu impressionant pont canal. Imagina una estructura de pedra de gairebé sis-cents metres de llargada, sostinguda per vint-i-tres arcs monumentals. Ara, imagina que per sobre d’aquest pont no hi passen cotxes, ni trens, sinó vaixells.
Aquesta obra mestra de l’enginyeria del segle XIX permet que el canal de navegació creuï literalment per sobre del riu Garona. És un dels ponts canal més llargs de tot França i una fita tècnica que encara avui deixa els visitants amb la boca oberta. Caminar pels seus camins de sirga, amb l’aigua del canal a un costat i l’abisme del riu a l’altre, és una experiència gairebé mística. (Sobretot quan veus aparèixer una petita embarcació de motor navegant a l’alçada de les capçades dels arbres).
L’obra va ser iniciada sota la direcció de l’enginyer Jean-Baptiste de Baudre i va comptar amb la col·laboració del mateix Jean-Baptiste de Lamarck en els estudis previs. La seva construcció va ser un repte titànic per a l’època, utilitzant pedra blanca de les pedreres de la regió que avui dia brilla amb una tonalitat gairebé daurada quan el sol comença a pondre’s sobre les aigües.
Un oasi per als amants del ‘slow travel’
Més enllà de la pedra i l’enginyeria, el que realment atrapa d’Agen és la seva atmosfera. El canal està vorejat per una via verda infinita, un camí d’asfalt perfecte tancat al trànsit de vehicles on els ciclistes i els caminants són els únics reis. És el paradís del turisme fluvial, una modalitat que guanya adeptes cada any i que permet llogar petites barques sense llicència per recórrer el sud de França a la velocitat d’un passeig.
Si optes per quedar-te a terra ferma, la ciutat ofereix joies culturals de primer ordre. El Museu de Belles Arts d’Agen, ubicat en quatre magnífics palaus renaixentistes, custodia una col·lecció impressionant que inclou obres de Francisco de Goya. Sí, has llegit bé. En aquesta petita ciutat de províncies es poden admirar obres mestres del geni aragonès sense haver de fer les cues del Museu del Prado.
La gastronomia local és un altre dels punts forts d’aquesta escapada. Estem a la porta d’entrada del sud-oest francès, una terra on el bon menjar és una religió. Els mercats locals, com el de la Place des Laitiers, s’omplen cada setmana de formatges artesans, ànec en totes les seves versions i, per descomptat, els vins de les denominacions d’origen veïnes com Buzet o Côtes du Marmandais. Preus honestos per a una qualitat que a París costaria el triple.
Com organitzar la teva escapada abans que es posi de moda
Arribar a Agen és molt més fàcil del que penses. Si decideixes agafar el cotxe des de Barcelona, el trajecte és d’unes quatre hores i mitja a través de paisatges que canvien progressivament de la sequera mediterrània als verds intensos del prepirineu francès. També és possible arribar-hi en tren d’alta velocitat fent transbord a Tolosa de Llenguadoc, una opció còmoda i sostenible per a un cap de setmana llarg.
La millor època per visitar la ciutat és durant la primavera o el començament de la tardor, quan les temperatures són suaus i els plàtans d’ombra que voregen el canal tenen colors espectaculars. A l’estiu, la ciutat s’omple de vida amb el festival de la pruna i nombrosos concerts a l’aire lliure vora el riu, tot i que el termòmetre pot pujar amb ganes.
En un món on viatjar sovint s’ha convertit en una llista de tasques pendents per fer-se la foto d’Instagram, destinacions com Agen ens reconcilien amb el plaer del viatge original. Un lloc on no hi ha pressió per veure-ho tot, on el millor pla és, simplement, asseure’s a la vora del canal a veure passar l’aigua. Vols un consell? Reserva el teu allotjament abans que la resta de mortals descobreixin aquest secret de la Nova Aquitània.
