Durant més de 25 anys, Alejandro Rivera va ser part de l’elit que va moure els fils de la NASA. Un enginyer aeroespacial que va contribuir a projectes tan mastodòntics com el Telescopi Espacial James Webb. Ara, la seva veu ressona amb una convicció que trenca esquemes: la vida extraterrestre existeix i, segons ell, és només qüestió de temps que ens enfrontem a aquesta revelació definitiva.
Però, si un expert amb un currículum tan aclaparador està tan segur, per què no hem trobat encara ni rastre d’altres civilitzacions? La resposta a aquesta pregunta, que ha turmentat científics i aficionats durant dècades, podria ser molt més senzilla –i frustrant– del que imaginem.
Rivera, amb la saviesa que li donen anys entre estrelles i fórmules complexes, aborda directament la cèlebre paradoxa de Fermi. La seva anàlisi és doble, i ambdues raons són igualment aclaparadores. D’una banda, l’espai mateix és una barrera gairebé insuperable: milions d’anys llum separen mons potencialment habitats, i la nostra capacitat de viatge espacial és encara “a l’edat de pedra”, diu. (Sí, nosaltres també sentim un calfred).
La vida existeix en altres planetes; el problema és la trobada. Les civilitzacions tenen un començament i un fi, i com més avançada és una tecnològicament, més capacitat té de provocar la seva pròpia extinció. Però tard o d’hora coincidirem encesos. D’això no em cap dubte.
D’altra banda, hi ha el factor temps, la peça més esquiva de l’equació de Drake. Les civilitzacions no són eternes; neixen i moren. Podria ser que, quan una floreix en el seu esplendor, l’altra tot just comença, o ja s’ha extingit. Rivera ho visualitza com dues llums separades per anys llum: una s’encén just quan l’altra s’apaga. Però la seva convicció inquebrantable és que, finalment, aquestes llums coincidiran.
Aquesta trobada, quan arribi, podria transformar-ho tot. Si es tractés de microbis en un satèl·lit gelat o en Mart, seria la revolució científica més gran de la història (i el nostre món, curiosament, podria seguir el seu ritme l’endemà). Però si fos vida intel·ligent, el canvi seria “més profund i, crec, més bonic”. Per primera vegada, ens veuríem com el que som: una sola espècie en un planeta minúscul.
La nostra pròxima frontera: Mart i els seus secrets ocults
Parlem de Mart. Aquest planeta vermell, tan a prop i tan llunyà alhora, és la nostra pròxima gran obsessió. Rivera no es mossega la llengua sobre els desafiaments monumentals que implica colonitzar-lo. La radiació, per exemple, fora de la protecció magnètica terrestre, és un error potencialment mortal per a qualsevol tripulació durant un viatge de dos o tres anys. A això s’hi suma l’aterratge, un veritable truc d’enginyeria on l’atmosfera marciana és massa densa per no cremar-te, però massa fina per frenar-te correctament.
I què me’n diuen del suport vital? Reciclar aire, aigua i aliments durant anys sense reabastiment és una tasca que exigeix una solució gairebé perfecta. La comunicació, amb retards de fins a vint minuts, fa que la tripulació hagi de ser autosuficient per resoldre qualsevol emergència. La NASA, intel·ligentment, utilitza la Lluna i el programa Artemis com a camp de proves definitiu per a tots aquests esculls. Podrem colonitzar? Rivera és honest: veurem humans a Mart en les pròximes dècades, però la colonització és una paraula major. (Un gran secret per a les generacions futures).
El paper clau de la curiositat: el millor truc per al futur
Com inspirar els joves en l’era de les pantalles? Rivera té una solució brillant: no lluitar contra les xarxes socials, sinó utilitzar-les. Quan el James Webb va publicar les seves primeres imatges, es van fer virals gràcies a elles. Milions de joves van veure l’univers al palmell de la mà. Després, el truc és treure’ls de la pantalla: apropar-los un telescopi, fer-los mirar el cel en una nit clara. Res iguala la sensació de veure Saturn amb els seus anells per primera vegada amb els teus propis ulls.
La curiositat és un regal de sèrie en els nens, no cal instal·lar-la, només no deixar que s’apagui. El coneixement funciona com un interès compost: com més en saps, més rendeix cada cosa nova que aprens. Rivera subratlla que hem de desterrar la idea que l’espai és només per a uns pocs elegits. El veritablement difícil a la vida no és intentar-ho; difícil és carregar amb el no haver-ho intentat mai. (Una veritat imprescindible que tots hauríem de recordar).
La curiositat és un regal de sèrie en els nens, no cal instal·lar-la; només no deixar que s’apagui. I no parlo només de ciència: també d’història, d’economia, de les arts. El coneixement funciona com l’interès compost.
Qui són els herois anònims de l’espai?
Per seguir una carrera similar a la de Rivera, els camins clàssics inclouen l’enginyeria aeroespacial i mecànica, la física i les matemàtiques. Però la veritat oculta és que una missió espacial necessita de tot: programadors, enginyers electrònics, experts en materials, robòtica, òptica, comunicacions, propulsió, i també metges, geòlegs, biòlegs. El James Webb, per exemple, va comptar amb milers de professionals de desenes de disciplines. El seu consell és clar: una base sòlida en matemàtiques i física, i després, seguir la passió. “A l’espai s’hi arriba des de moltes portes”.
Rivera també posa de manifest els veritables herois, aquells que no surten a la foto. Els tècnics de sala neta, els enginyers de proves que passen nits en cambres de buit, els operadors que vigilen la telemetria a les tres de la matinada. La mateixa Nancy Grace Roman va treballar dècades en l’anonimat gairebé total, i avui un telescopi porta el seu nom. Darrere de cada imatge gloriosa del Webb hi ha milers de noms que mai coneixerem, i tots són imprescindibles.
Inspiració i fracàs: claus per al futur de l’exploració
Per als joves enginyers, Rivera té un missatge clar: que no s’intimidin. La passió, l’esforç diari, una actitud positiva i la simple curiositat són igual d’importants que el talent, si no més. Ho resumeix amb una cita atribuïda a Picasso: “la inspiració existeix, però ha de trobar-te treballant”. I un segon consell, menys comú, però definitiu: apreneu a fracassar bé. Els èxits importants sempre venen precedits per intents fallits, i és en l’adversitat on realment es creix. Rivera confessa haver fracassat moltes vegades, i cada èxit es va construir sobre aquests fracassos.
Finalment, el turisme espacial. Ara és car i exclusiu, però Rivera el compara amb l’aviació dels anys vint: va començar igual i va acabar sent de tots. Per a la NASA, és una bona notícia: com més assumeixi el sector privat la logística de l’òrbita baixa, més recursos podrà dedicar l’agència a la Lluna, Mart i els grans telescopis. Però hi ha un benefici menys evident i més valuós: gairebé tots els que veuen la Terra des de dalt tornen canviats. La veuen petita, fràgil, sense fronteres. Quantes més persones visquin aquesta experiència, més ambaixadors tindrà el nostre planeta. (Un secret per a un futur més connectat i conscient).
Així que la pròxima vegada que mireu el cel estelat, recordeu les paraules d’Alejandro Rivera: la vida, molt probablement, ens està esperant. La pregunta no és si existeix, sinó quan estarem preparats per a la trobada. Estem a punt per a aquest pas definitiu per a la humanitat?
