Una revelació sorprenent acaba de sacsejar el món de la biologia moderna.
Un tresor ocult durant segles, escrit de la mà d’un rei, està canviant tot el que sabíem sobre la nostra fauna.
Imagina poder viatjar en el temps, fins al segle XVIII, per veure com era la península ibèrica fa gairebé 300 anys.
Els experts estaven cecs davant una gran incògnita, incapaços de rastrejar amb precisió l’evolució de les nostres espècies locals.
Com podíem saber quins animals poblaven els nostres boscos abans de l’era industrial? Ara, un gir inesperat ho canvia absolutament tot.
La clau d’aquest misteri ancestral? Un antic manuscrit reial, gairebé oblidat en els arxius.
Es diu ‘Asiento de Caza’ i detalla amb una precisió esgarrifosa les caceres de Ferran VI.
Aquest Borbó, germà de Carles III, va regnar entre el 1745 i el 1755. Més de dos segles i mig després, aquest document secret ha emergit com una font d’informació inigualable.
Els biòlegs estan astorats. Una afició reial, aparentment frívola i d’una altra època, es converteix avui en una eina imprescindible per a la conservació del nostre patrimoni natural.
La història darrere el registre definitiu
Aquest quadern manuscrit, conservat des de fa generacions al Palau Reial, va ser rescatat de l’oblit per l’investigador Juan Jiménez.
Jiménez buscava dades sobre antigues caceres reials i, sense saber-ho, va trobar una autèntica mina d’or científica.
És un testimoni únic de la vida quotidiana a la cort i, sobretot, de la passió desmesurada del monarca per la caça.
Les xifres que el manuscrit revela són al·lucinants, gairebé inimaginables per al nostre temps actual.
El rei va participar personalment en 1.241 caceres en només una dècada, del 1745 al 1755.
Això significa una mitjana de 112 batudes per any. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la dedicació).
Però el que realment impacta no és només la freqüència, sinó la brutal quantitat de preses abatudes.
L”Asiento de Caza’ registra 38.701 animals abatuts. Ho has llegit bé: gairebé deu animals morts cada dia, de mitjana, durant aquells deu anys de regnat.
I no parlem d’una o dues espècies. El document detalla la mort de 62 tipus diferents de fauna. Des de petits conills i perdius fins a llops ferotges i cérvols imponents.
Ara, biòlegs com Miguel Clavero, del CSIC, estan aprofitant aquesta dada històrica amb una precisió quirúrgica.
Poden inferir variacions en la disponibilitat d’espècies, entendre la seva presència estacional i traçar un mapa definitiu de la biodiversitat perduda.
És una solució inesperada a un enigma antic, una autèntica joia per a la ciència moderna i la nostra comprensió del passat.
Un sàndvitx de fets: la caça reial i el seu llegat
A la Espanya del segle XVIII, la caça era molt més que una simple afició per a la reialesa.
Era una demostració d’habilitats i un esport on la punteria, la rapidesa i la destresa eren tan crucials com la captura de la peça.
Ferran VI era un caçador incansable que, segons els registres, gairebé disparava a tot el que es movia en els seus dominis reials.
Utilitzava principalment armes d’avantcàrrega, molt laborioses de manejar.
Això suggereix que l’acompanyava un gran seguici de criats per a la càrrega i la preparació de les armes. (Un truc per mantenir el ritme de tir).
Les seves preses preferides eren els petits animals: conills, perdius, llebres i coloms eren les més nombroses en el registre.
Però també va abatre centenars de llops, cérvols, guineus i senglars al llarg de la dècada documentada.
Curiosament, el registre no esmenta caceres de linxs o cabirols, cosa que també aporta dades valioses als experts per entendre la distribució d’espècies.
Els terrenys de caça reials funcionaven gairebé com les nostres àrees protegides actuals, amb una gestió específica.
Es gestionaven meticulosament per assegurar una abundància de fauna per al monarca. Això va limitar l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal intensiva en aquestes zones.
Així es va crear un veritable oasi de biodiversitat, un espai on moltes espècies podien prosperar, malgrat l’obsessió cinegètica del rei.
La cort fins i tot invertia grans sumes per prevenir i compensar els danys causats pels ungulats salvatges en les zones agrícoles properes.
De reis caçadors a la ciència del segle XXI
Però Ferran VI no era l’únic amb aquesta passió desbordant per la caça.
Els seus predecessors i successors van ser, en la seva majoria, caçadors igualment apassionats. La caça era una tradició reial profundament arrelada.
El seu germanastre, Carles III, caçava gairebé a diari. Hi ha testimonis que en una sola jornada de 1786, ell i els seus fills van abatre 145 cérvols i dos senglars.
I el famós Carles IV, conegut popularment com “el caçador”, va abatre personalment 8.773 animals el 1793 i 7.356 el 1805.
Xifres que avui serien totalment impensables i generarien un debat social immediat.
Fins i tot Alfons XIII, a principis del segle XX, va seguir aquesta tradició amb grans batudes.
Es diu que una sola caceria organitzada a la Casa de Campo, el 1922, va resultar en més d’un miler d’animals, especialment conills i perdius.
És una línia de temps impactant que revela la nostra relació canviant amb la natura al llarg dels segles. I el valor ocult d’aquests registres.
Aquest document inèdit obre una finestra al passat que és imprescindible per al nostre futur com a societat.
Ens ajuda a entendre millor la pèrdua de biodiversitat al llarg del temps. També, les decisions que hem de prendre avui per protegir el que ens queda del nostre preciós ecosistema.
Els biòlegs ja estan treballant a fons per aprofundir en aquestes dades del segle XVIII. Cada línia de l”Asiento de Caza’ és un secret revelat.
És un fragment de coneixement que ens podria donar la solució definitiva a reptes ecològics actuals. La informació del passat és un truc valuós per al futur del nostre planeta.
Acabes de descobrir un gir inesperat en la història.
Un rei caçador que, sense saber-ho, va deixar un llegat vital per a la ciència d’avui.
Qui hauria dit que els diaris de caça serien la clau del nostre futur?
