Han passat més de vuit dècades des de la alliberament del camp de concentració de Dachau, a Alemanya, però el subsòl encara amaga secrets esgarrifosos. Una intervenció arqueològica recent ha tret a la llum una part de les instal·lacions que fins ara romania completament oculta sota terra. (Sí, nosaltres també alucinem amb la quantitat d’història que queda per descobrir a ple segle XXI).
Els investigadors han localitzat els ciments d’almenys 35 perreres utilitzades per les SS, situades a molt poca distància del antic crematori. Però el detall més delicat d’aquesta excavació no és només estructural, sinó que amaga restes òssies i acumulacions de cendres entre els sediment recollits per tot el sector.
Aquest descobriment s’ha produït precisament durant els treballs arqueològics previs a la remodelació del Memorial de Dachau, un dels espais europeus més importants dedicats a conservar la memòria de les víctimes del nazisme. Les estructures localitzades presenten un bon estat de conservació i permeten reconstruir sobre el terreny una zona del recinte que fins ara només es coneixia a través de fotografies i documents.
La maquinària repressiva al descobert
La proximitat entre les instal·lacions destinades als gossos de vigilància i els espais vinculats a la eliminació de cadàvers revela com diferents activitats repressives compartien una mateixa zona del complex. Al costat d’aquests edificis per a animals funcionava també part de l’estructura burocràtica responsable de gestionar i registrar la incineració de les persones.
El camp de Dachau va començar a funcionar al març de 1933, poques setmanes després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder, convertint-se en el primer gran centre d’internament del règim nazi. Quasi una dècada més tard, l’any 1942, les SS van establir al recinte una unitat canina pròpia per reforçar el control estricte sobre els presoners.
La proximitat física entre les casetes dels gossos i els hornos crematoris mostra amb una brutalitat inèdita com s’organitzava el dia a dia de la repressió.
Els animals rebien un entrenament específic per vigilar i intimidar permanentment als cautius, formant part del sistema de coerció que dominava la vida quotidiana al camp. La recuperació física dels ciment d’aquelles 35 perreres permet ara dimensionar aquella unitat amb una precisió que la documentació escrita no podia oferir per si sola.
Fragments òssies sota la superfície
Durant les tasques d’excavació, els arqueòlegs van identificar en diversos punts estratos amb cendres, escoria i petits fragments de pèls o ossos que podrien procedir directament dels hornos crematoris. Els especialistes mantenen una especial cautela i assenyalen que aquesta interpretació continua sent provisional, ja que no es pot confirmar automàticament l’origen humà de totes les restes sense estudis posteriors.
La aparició d’aquests materials obliga a plantejar un repte majúscul que va molt més enllà de l’arqueologia convencional: com s’ha d’intervenir en un terreny que pot contenir restes de víctimes. La direcció del memorial ha iniciat converses amb les comunitats vinculades a la memòria dels deportats per estudiar el tractament i la futura commemoració d’aquesta zona.
Aquestes troballes s’han de completar amb la identificació de la antiga administració del crematori, un lloc clau des d’on s’organitzava tota la documentació relacionada amb la mort de les persones internades. La investigació ha estat promoguda per la Oficina Estatal de Construcció de Freising i la Oficina Estatal de Baviera per a la Conservació de Monumentos, comptant amb un equip de la Universitat de Münster sobre el terreny.
A mesura que desapareixen els últims testimonis directes d’aquella època, l’estudi arqueològic adquireix una importància vital per contrastar i ampliar el relat històric. El subsòl de Dachau conserva evidències tangibles que no modifiquen els fets essencials coneguts, però que revelen amb cruesa mil·límetrica com funcionava la maquinària del terror. Recorda que la història més fosca encara guarda petjades per desenterrar molt a prop nostre.
