Hi ha veritats que s’amaguen a plena vista, però altres són tan esquives que només l’ull més entrenat les pot detectar. El llegendari avió espia SR-71 Blackbird de la NASA, una icona de l’enginyeria aeronàutica, ha protagonitzat una d’aquestes desaparicions enigmàtiques. El que abans era una peça exposada al Centre d’Investigació de Vol Armstrong, a la base Edwards de Califòrnia, sembla haver volat del radar. (I no ens referim al seu vol supersònic habitual, sinó a una cosa molt més misteriosa).
Aquesta desaparició no és un simple canvi d’ubicació. Les imatges per satèl·lit, publicades per Aviation Week, revelen que l’aparell ha estat fora del seu lloc habitual almenys des de mitjans de maig. Es tracta d’un fet que ha disparat totes les alarmes i ha obert un secret a veus que podria canviar per sempre el futur de l’aviació, tal com la coneixem.
Parlem de l’exemplar amb el número de cua 844, matriculat originalment com a 61-7980 per la Força Aèria dels EUA. Aquesta no és una unitat qualsevol: és l’últim Blackbird fabricat i també l’últim a volar, un testimoni vivent de l’època daurada dels avions de reconeixement d’alta velocitat. Ara, la seva absència des del 17 de maig ha fet que les especulacions s’enfilin a velocitat de Mach 3.
Les fonts d’Aviation Week suggereixen que l’avió hauria estat traslladat a un hangar per a una inspecció, però la seva situació actual segueix sense aclarir-se. La NASA ha optat per un silenci quasi total, amb una declaració genèrica que reconeix l’interès per l’SR-71, però no ofereix informació addicional. Aquesta evasiva només alimenta la flama de la curiositat i ens fa pensar que alguna cosa molt gran s’està coent a les seves instal·lacions.
La pista Isaacman: un futur ocult a plena vista
El que converteix aquesta desaparició en una veritable alerta és el context. Fa només uns dies, l’administrador de la NASA, Jared Isaacman, va projectar durant el All-In Summit de Los Ángeles una diapositiva amb la silueta d’un avió misteriós. Amagat sota una tela, recordava poderosament al Blackbird, i el títol era clar: “Reconstruint la nostra cartera d’avions X”. Quan li van preguntar si era un Blackbird, la seva resposta va ser un simple “¿Segur que això és un Blackbird?” (Nosaltres, sens dubte, veiem un patró).
Aquesta coincidència entre la desaparició de l’SR-71 número 844 i els suggeriments d’Isaacman ha disparat les alarmes entre els experts i aficionats. La NASA ha manifestat que vol “veure més avions X volant en els propers anys, desenvolupant les tecnologies que ens permetin volar més alt, més lluny i més ràpid del que ho hem fet en dècades”. Una declaració que encaixa perfectament amb les capacitats de l’icònic Blackbird, un avió dissenyat per anar més enllà dels límits coneguts.
El futur de l’aviació no és una qüestió de si, sinó de quan. Estem a punt de trencar barreres que crèiem infranquejables. Aquesta és la solució definitiva per tornar a somiar amb els cels.
La veritat és que Isaacman ja havia expressat el seu interès pels avions X i el Blackbird en altres ocasions. Al juliol, a l’AirVenture, va dir que la NASA vol “anar més alt, anar més ràpid, fins a difuminar les línies entre estar dins i fora de l’atmosfera”. Fins i tot va respondre sense dubtar-ho que, si pogués volar qualsevol avió, seria l’SR-71 Blackbird. Quan el moderador li va preguntar si tenia el poder de retornar-lo al servei, la seva resposta va ser esgarrifosa: “Això és informació classificada”.
Per què el 844 és la clau d’aquest misteri?
Si la NASA o el Pentàgon volguessin realment reactivar un Blackbird, l’exemplar 844 seria el candidat imprescindible. No només és l’últim construït i l’últim a volar, sinó que la pròpia NASA ja l’havia modernitzat en el seu moment. Incloïa un sistema digital automatitzat de control de vol que pràcticament eliminava els problemes dels “unstarts” violents del motor a alta velocitat, un error característic d’aquest avió que ara tindria una solució.
A més, el 844 ha romàs en una zona controlada del desert de Mojave, un entorn que ha afavorit la seva conservació durant anys. Això el converteix en una joia tecnològica esperant a ser redescoberta. Però no tot són avantatges. Reconstruir un SR-71 seria complicat i caríssim. Només se’n van construir 32 unitats, i el seu manteniment sempre ha estat una proesa d’enginyeria i pressupost.
Penseu-hi: els seus motors Pratt & Whitney J58 funcionen amb combustible JP-7, que ja no es fabrica regularment. Quan després de l’11-S es va plantejar la seva reactivació per a la guerra contra el terrorisme, el cost estimat rondava entre 40 i 45 milions de dòlars. I això, només dos anys després del seu últim vol! Aquest és el preu que hauríem de pagar per recuperar la glòria d’una màquina que va definir una era.
L’experiència de Jared Isaacman: el truc sota la màniga
No és casualitat que Isaacman sigui al capdavant d’aquesta incògnita. L’administrador de la NASA té un historial impressionant en la restauració d’avions. Va fundar Draken International, una companyia privada de simulació de combat aeri, i va arribar a posseir la flota aèria privada més gran del món de caces antics. (Sí, sabem que la paraula “privada” fa pensar en coses que no es diuen, però aquí va la nostra intuïció).
Això no és tot. Isaacman pilota regularment un MiG-29UB ucraïnès desmilitaritzat i ha treballat en la restauració d’un interceptor Panavia Tornado F2 de la Royal Air Force. Amb aquest currículum, la seva passió i coneixement dels avions d’altes prestacions són innegables. La seva implicació afegeix un pes considerable a la possibilitat que la desaparició del 844 no sigui un simple manteniment, sinó l’inici d’alguna cosa molt més gran.
Tota aquesta informació, per descomptat, no confirma al 100% que l’SR-71 número 844 tornarà a volar, ni que estigui directament relacionat amb la silueta misteriosa d’Isaacman. Podria ser, com diuen algunes veus, que l’avió estigui rebent un manteniment rutinari sense més transcendència. (Però a qui li agrada una explicació avorrida quan hi ha un misteri ocult en joc?).
La NASA i el futur de la velocitat extrema
La combinació d’una desaparició de mesos sense explicació oficial, les evasives d’Isaacman i la insistència pública de la NASA en volar “tan alt i tan ràpid com en dècades passades, i fins i tot més”, ens deixa amb una pregunta oberta. Estem davant el retorn d’un llegendari Blackbird o la gènesi d’una nova generació d’avions X? El que és segur és que l’agència espacial busca desesperadament la manera de redefinir la velocitat i l’altitud.
El futur de l’aviació està en joc, i la NASA no sembla disposada a deixar ningú indiferent. Hem de ser conscients que la tecnologia avança a passos de gegant i que el que avui sembla ciència-ficció, demà pot ser una realitat palpable. Preparin-se, perquè la pròxima generació d’avions podria ser molt més ràpida i silenciosa del que imaginem. De debò que us ho perdreu?
