Sembla un guió de Hollywood, però és història real i documentada. Imagina’t la situació: un dels governants més poderosos de l’antiguitat, el gran Ramsès II, volant en un avió militar cap a Europa amb un document d’identitat oficial a la butxaca (o millor dit, entre les seves benes). Sí, has llegit bé. El faraó va haver de “tramitar” el seu propi passaport gairebé tres mil·lennis després de la seva mort.
Aquest viatge insòlit no va ser cap capritx turístic ni una excentricitat diplomàtica. Va ser una operació de rescat d’emergència d’una importància científica cabdal. Corria l’any 1976 i el cos de qui va governar l’Egipte del segle XIII a.C. s’estava desintegrant a marxes forçades al Museu del Caire. El motiu? Una invasió silenciosa de fongs que amenaçava de destruir per sempre una de les relíquies més valuoses de la humanitat.
La burocràcia no perdona ni els déus egipcis
La decisió de traslladar Ramsès II a París per rebre un tractament de xoc va ser immediata, però es va topar amb un mur inesperat: la implacable burocràcia francesa. Les lleis d’immigració de l’època eren molt clares i extremadament rígides. Qualsevol persona que entrés en territori francès, viva o morta, havia de portar un document d’identitat vàlid per evitar problemes legals.
Aquest tràmit, que avui ens sembla gairebé una broma de mal gust, tenia una explicació legal molt seriosa. A Egipte existia una por real que, un cop la mòmia sortís del país, pogués ser retinguda o confiscada per reclamacions legals a l’estranger. Amb el passaport oficial, Ramsès II viatjava sota la protecció de l’estat egipci com a ciutadà ple dret, garantint el seu retorn segur a la seva terra natal.
Rebuda amb honors d’Estat a l’aeroport de París
El 26 de setembre de 1976, l’avió de les forces aèries franceses que transportava les restes del faraó va aterrar a l’aeroport de Le Bourget, prop de París. El que va passar a la pista d’aterratge va deixar tothom bocabadat. Ramsès II no va ser rebut com una simple mercaderia arqueològica o una peça de museu.
El protocol francès va exigir que se li retiressin honors militars corresponents a un cap d’Estat en visita oficial. Una catifa vermella, la guàrdia d’honor militar i ministres del govern francès van rebre el fèretre amb la solemnitat que mereixia el gran monarca de la dinastia XIX. (Sí, nosaltres també hauríem volgut veure la cara dels soldats presentant armes davant d’una caixa de fusta).
Aquest desplegament de respecte institucional no feia més que subratllar la importància històrica del personatge. Ramsès II no era un rei qualsevol; va ser el gran constructor de temples com Abu Simbel i el governant que va portar Egipte a una edat d’or militar i cultural. La seva presència a Europa era un esdeveniment històric sense precedents.
La batalla científica contra els fongs assassins
Un cop superats els honors i la burocràcia, va començar la feina de veritat. La mòmia va ser traslladada immediatament a un laboratori especial del Museu de l’Home a París. Allà, un equip multidisciplinari de científics francesos i egipcis esperava amb impaciència per examinar el cos i trobar el remei a la seva degradació.
L’anàlisi va revelar que el cos del faraó estava patint l’atac de més de vuitanta tipus diferents de fongs i bacteris. L’aire humit i poc controlat del museu del Caire havia creat el caldo de cultiu perfecte per a aquests microorganismes destructors. La mòmia s’estava podrint literalment des de l’interior, amenaçant de desfer el treball de momificació de fa 3.000 anys.
Aquest tractament no només va salvar la mòmia de la destrucció, sinó que va permetre realitzar un estudi anatòmic detallat del faraó. Els resultats van ser fascinants: es va descobrir que Ramsès II feia aproximadament 1,73 metres d’alçada (una alçada considerable per a l’època), que era pèl-roig i que patia d’una greu artritis que li devia causar terribles dolors durant els seus últims anys de vida.
El retorn del rei a la seva llar
Després de mesos de tractament intensiu i d’una restauració minuciosa, el faraó va ser declarat oficialment “curat”. L’operació de rescat havia estat un èxit rotund gràcies a la col·laboració internacional i a la ciència més avançada del moment.
L’any 1977, Ramsès II va tornar a agafar un avió, aquest cop de tornada cap a casa. El seu retorn al Museu del Caire es va fer sota unes condicions de seguretat ambiental extremadament estrictes per evitar que la història es tornés a repetir. Avui en dia, descansa en una vitrina especial amb atmosfera controlada de nitrogen, lliure de qualsevol amenaça biològica.
La història d’aquest viatge ens recorda que, de vegades, la realitat supera amb escreix la ficció. Qui li hauria dit a l’autoproclamat “rei de reis” que, milers d’anys després de la seva mort, hauria de demanar permís a una república europea per creuar el cel? Un capítol daurat i divertit de l’arqueologia moderna que demostra que ni els faraons es salven de les lleis dels viatgers.
