La història oficial de Roma amaga un secret incòmode. Un emperador, la màxima autoritat coneguda, va ser humiliat sense pietat. Un fet que els llibres antics no volen que recordis.
Imagina l’escala de la degradació absoluta. Un líder divinitzat, forçat a genolls davant un rei estranger. Aquesta imatge, gravada en pedra, va ser molt més que una simple derrota militar.
Va ser una premonició fidedigna del que estava per venir. El declivi imparable d’un imperi etern que ningú s’atrevia a pronunciar en veu alta. Era el principi del final.
El responsable d’aquest cop mortal, d’aquesta humiliació històrica que va canviar el rumb d’Occident? Un home. Un visionari. El rei persa Sapor I.
L’any 260 d.C., un dia d’estiu qualsevol, el món va canviar per sempre. I va ser a Mesopotàmia on tot es va decidir, lluny del cor arrogant de Roma.
La gènesi d’una venjança ancestral
Per entendre l’abast d’aquesta gesta històrica, hem de viatjar enrere en el temps. Sapor I no va sorgir del no-res. Era el fill i l’hereu legítim d’Ardashir I, l’home que va abatre l’antic Imperi Part.
Ardashir havia fundat el nou i poderós Imperi Sasànida, un règim amb una ambició colossal i un objectiu claríssim: restaurar la glòria de l’antic Imperi Aquemènida. Sí, parlem del llegat de Darios i Xerxes, que va regnar sense discussió des del riu Indo fins al mar Egeu.
Pare i fill, Ardashir i Sapor, van forjar el seu destí. Van vèncer Artaban IV, l’últim rei Part, en tres batalles decisives, amb la victòria final a la cèlebre batalla d’Hormozdgan l’any 224. El nou imperi ja era una realitat.
Quan Sapor I va pujar al tron l’any 241, va heretar un imperi radicalment diferent del seu predecessor Part. Un model fortament centralitzat, que abandonava l’autonomia provincial.
El zoroastrisme era la religió oficial i s’havia d’imposar. Qualsevol rastre de la cultura hel·lènica que Alexandre el Gran havia deixat enrere, en la religió, la llengua o els costums, havia de ser esborrat sense pietat. La cultura i les tradicions perses pures havien de tornar a brillar.
Però hi havia un obstacle gegantí, una pedra en el camí del seu somni definitiu: l’Imperi Romà. Roma volia dominar Mesopotàmia, i Sapor no ho podia permetre. Aquesta va ser la flama de la guerra.
La lluita sense treva per l’Orient
Res més accedir al tron de Ctesifont, la seva capital a la vora de l’Eufrates, Sapor I va declarar les seves intencions sense embuts. Síria, Egipte i Anatòlia, fins al Mar de Màrmara, eren per dret territoris perses, segons ell. Com en temps de Xerxes, havia de recuperar-los.
Va convocar un exèrcit immens i determinat, format per les forces que la seva noblesa podia reunir per al front. A diferència dels romans, no tenia forces permanents, però la set de revenja era abassegadora i motivava les seves tropes.
Els perses, amb la seva fama temible d’arquers a cavall, estaven llestos per vèncer les temudes legions romanes. La tensió era palpable a les fronteres orientals. L’aire de Ctesifont es podia tallar.
L’any 244, Roma va intentar anticipar-se amb un cop preventiu. L’emperador Gordià va recuperar Carrhae i Nisibis, ciutats en mans perses des d’una ofensiva anterior del pare de Sapor.
Va avançar fins a 40 quilòmetres a l’oest de l’actual Bagdad, preparat per enfrontar-se al rei de reis. Però els perses, sota el geni militar de Sapor I, van obtenir una victòria rotunda i sorprenent.
Segons la Res Gestae divi Saporis, gravada a la seva tomba a Naqsh-i-Rustam, Gordià va ser assassinat pels seus propis homes després de la derrota a Mesopotàmia. El nou cèsar, Filip l’Àrab, va buscar la pau. La va comprar amb un pagament astronòmic: 500.000 denaris.
Una pau “daurada”, sí, però que resultaria ser més fràgil que el cristall. Només vuit anys després, la fragilitat es faria evident.
La caiguda definitiva de l’Orient romà
Només vuit anys després de la mort de Gordià, l’any 252, Sapor I va tornar a l’atac. Amb un altre exèrcit colossal, majoritàriament de mercenaris, es va llançar a fer realitat el seu somni: unir l’Indo i l’Egeu sota un únic sobirà.
Els primers objectius van ser Carrhae, Nisibis, Edessa i Dura Europos. Aquesta última va resistir un setge brutal i prolongat de dos anys. Els perses van arribar a utilitzar gasos tòxics contra els romans defensors, una tàctica despietada i impensable per a l’època. Dura Europos va caure.
Antioquia, la ciutat més rica de Síria i un punt estratègic vital, també va ser saquejada sense pietat per les tropes de Sapor I. La crisi romana era ja profunda i innegable, amb la pèrdua de territoris i prestigi.
L’emperador Valerià (que la font esmenta com Valentiniano al principi, però Valerià al titular i més endavant) va voler demostrar la seva vàlua i la força de Roma. Es va posar personalment al capdavant d’un poderós exèrcit romà, decidit a recuperar Síria per a l’Imperi.
Va aconseguir alguns èxits temporals, recuperant Antioquia i l’oest de Síria. Però el seu destí tràgic, el seu fat ineludible, l’esperava a Mesopotàmia. L’enorme exèrcit de Sapor I ja el tenia en el seu punt de mira.
L’humiliació definitiva de l’emperador
L’estiu de l’any 260, l’exèrcit de Sapor I assetjava Edessa. Enmig de la pols i la calor de l’Orient Mitjà, van albirar l’arribada imponent de les legions romanes, liderades per un genet vestit amb la porpra imperial. Era Valerià, l’emperador de Roma en persona.
La batalla davant les portes d’Edessa va ser ferotge i implacable. Després d’hores de combat sota el sol ardent, els romans van cedir. Van retrocedir desorganitzats, caient sota l’envit imparable dels sasànides.
Durant la confusió de la retirada, els perses van aconseguir el que semblava impossible, el gran premi: van trobar l’emperador Valerià. El van manllevar. El van obligar a suplicar per la seva vida davant el mateix Sapor I, el rei de reis.
Una imatge de vergonya absoluta, que va reverberar per tot el món antic. Un cèsar, humiliat públicament, davant un rei “bàrbar”. Quan la notícia va arribar a Roma, els fonaments del Fòrum van tremolar de por i ràbia. (Sí, nosaltres també hauríem al·lucinat amb aquesta notícia).
Aquesta captura no va ser un incident aïllat. Va ser una de les crisis més grans i desestabilitzadores que l’Imperi Romà va haver d’afrontar en tota la seva història. La pèrdua d’un emperador i de bona part de l’exèrcit d’Orient va ser devastadora per a la seva moral i capacitat defensiva.
Això, sumat a l’assetjament constant de gots i germànics a les fronteres del Danubi i el Rin, va provocar un efecte dòmino imparable. Dos nous territoris van declarar la seva independència total de Roma: l’Imperi Gal i la poderosa ciutat de Palmira. La premonició es complia.
El llegat d’un col·lapse anunciat
El que Sapor I va fer aquell dia no només va humiliar un emperador. Va dibuixar el futur tràgic d’una potència que ja començava a esquerdar-se des dels seus fonaments. El declivi de Roma era ja un fet innegable, clar com l’aigua.
Un recordatori que ni els imperis més grans, els més poderosos, són invencibles. La història ens ha ensenyat que el poder és fràgil, i la complaença pot ser la sentència de mort.
És el que ha passat avui, ho veiem amb els nostres ulls. La seva gesta és un mirall del que pot passar quan la guàrdia es relaxa massa. I el cost de no estar preparat pot ser massa, massa alt.
Realment pensaves que el teu imperi, les teves certeses, durarien per sempre sense canvis? O és que ningú va aprendre la lliçó de Sapor I?
