Oblida tot el que creies saber dels antics romans i el seu vi. Aquella imatge de patricis brindant amb copes de mulsum és només una part de la història, la més coneguda, sí. Però rere les columnes de marbre i els convits fastuosos, hi havia un secret, una beguda que circulava pels marges de l’imperi i que era vista amb autèntic menyspreu. Avui, destapem la veritat que durant segles van voler amagar.
Què és exactament el que els romans van voler ocultar sobre els seus hàbits? La realitat, quan la coneixes, és molt més complexa del que s’explica als llibres de text més bàsics.
Parlem de la cervesa, sí. Però no et confonguis amb la que coneixem avui. La raó per la qual l’elit romana la menyspreava no era la seva escassetat o una qüestió de gust sinó una profunda divisió de classe i una estigmatització que la considerava la beguda de la barbàrie. Un prejudici cultural que desafia la nostra visió romàntica del món clàssic.
L’imperi del vi: una obsessió amb preu
Els romans vivien per i per al vi. Era el centre de la seva vida social, religiosa i gastronòmica, sovint rebaixat amb aigua per la seva alta graduació alcohòlica. (Sí, nosaltres també pensem que la manca de control en la fermentació devia produir autèntiques bombes). També s’endolcia amb mel en la popular mulsum, una beguda que simbolitzava el refinament. La producció vinícola era un dels pilars de l’economia i l’estatus social.
Però no tots podien accedir a aquesta sofisticació, o simplement, en determinats llocs, el vi escassejava. Per a les classes més humils, els esclaus o els legionaris en campanya, la solució era la posca: una barreja d’aigua i vinagre que, tot i el seu gust àcid, era increïblement barata. A més, tenia un avantatge ocult: ajudava a matar els bacteris de l’aigua estancada i donava energia, actuant com l’autèntica “beguda isotònica” de l’Antiguitat. Fins i tot el propi Juli Cèsar era un conegut consumidor de posca, demostrant la seva importància pràctica.
Aleshores, si hi havia alternatives barates i funcionals, quin era el problema amb la cervesa? El gran error dels romans no va ser la seva ignorància, sinó el seu prejudici. La cervesa, la cerevisia com la van anomenar, era vista per l’elit grecoromana com un brevatge toscc, sense gràcia, propi de pobles “no civilitzats”: els celtes, els germànics, els egipcis. L’emperador Julià l’Apòstata, amb un toc d’humor àcid, va arribar a escriure un poema on afirmava que el vi “feia olor de nèctar”, mentre que la cervesa “apestava a cabra”. Un senyal clar del menyspreu.
Els historiadors clàssics Plini el Vell i Tàcit també la van mencionar en els seus textos, referint-se a ella despectivament com a “vi de civada”. Per a un patrici romà, beure cervesa era l’equivalent a perdre els bons costums, gairebé a comportar-se com un salvatge. L’etimologia de la paraula “cervesa” prové del llatí cerevisia, un terme que els romans van manllevar de les arrels celtes, confirmant la seva procedència “no romana”.
La cervesa: una qüestió de supervivència a les fronteres
Però mentre a Roma es torçaven els nassos i es brindava amb vi en copes d’or, a les llunyanes províncies del nord, la realitat era molt diferent i molt més pragmàtica. A llocs com Britànnia o la Gàl·lia, el clima fred i humit feia el conreu de la vinya gairebé impossible, o si més no, molt poc rendible. En canvi, els cereals, la base de la cervesa, abundaven. Aquí, la cervesa no era un luxe, ni una beguda de bàrbars, sinó una necessitat vital per a les tropes que defensaven l’imperi.
La prova més impactant ens arriba de les tauletes de fusta de Vindolanda, un fort romà prop del Mur d’Adrià, descobertes als anys 80. A la tauleta 628, el decurió Masclus, amb una urgència palpable que avui encara ens commou, escriu als seus superiors: «Els meus homes no tenen cervesa, si us plau, ordenin que se n’envii més». (Imagina’t el cabreig d’un legionari sense la seva ració diària). Aquests documents, un tresor arqueològic, fins i tot revelen el nom d’un Atrectus cervesarius, el primer cerveser professional registrat de la història de la Gran Bretanya, encarregat d’abastir l’exèrcit. Un rol imprescindible per a la supervivència.
El gust d’un secret mil·lenari
Però, a què sabia exactament aquesta cerevisia antiga que tant es menyspreava i tant es necessitava? El gran secret és que no portava llúpol, l’ingredient que avui actua com a conservant i li dona el seu amargor característic. Això significava que s’agrejava molt ràpid i el seu gust era, diguem-ho clar, força diferent del que esperaries. Si en provéssim avui, probablement faríem una ganyota de fàstic, ja que seria una experiència culinària totalment inusual per al nostre pal.
El veritable gust de l’Antiga Roma amaga un truc de supervivència: una cervesa tèrbola i àcida, un testimoniatge de la duresa de la vida.
Gràcies a texts antics de l’alquimista grecoromà Zósim de Panòpolis i a investigadors moderns, com els de la Universitat de Winnipeg, sabem que el procés d’elaboració era laboriós. S’utilitzava pa de massa mare de civada o espelta, que es coïa a baixa temperatura per mantenir vius els llevats, i després es deixava fermentar en aigua. El resultat d’aquesta recreació va ser una beguda tèrbola, amb poca graduació alcohòlica (entre el 3% i el 4%), un gust marcadament àcid i una textura que recordava un batut espès de massa mare. Per fer-la més agradable i dissimular-ne el gust, s’hi afegien dàtils, mel o herbes locals com l’artemisa. Un truc per fer la necessitat més dolça.
Així que la pròxima vegada que algú et parli dels hàbits romans, ja saps la veritat completa. El vi era el símbol de l’imperi, sí, però la cervesa, la humil cerevisia, era la solució definitiva per a milers de legionaris i ciutadans a les fronteres, malgrat el seu estatus de beguda “bàrbara”. Una història d’exclusió social i de supervivència que avui reescrivim, destapant un episodi fascinant i poc conegut. No és increïble com una beguda pot revelar tant sobre una societat?
