Imaginin un imperi tan gran que va dominar el Mediterrani durant segles. Ara, atureu-vos un moment a pensar en la seva fundació, en l’origen que es van inventar per justificar una grandesa innegable. La resposta és, sens dubte, una de les històries més fascinants i menys conegudes de l’antiguitat. Parlem del mite definitiu que va catapultar Roma.
No, no tot va començar amb Ròmul i Rem. El secret darrere la legitimitat de Roma és molt més antic, profund i, sorprenentment, es troba en una ciutat derrotada. El que pocs saben és que aquest imperi, en el seu apogeu, va buscar les seves arrels no entre els vencedors, sinó entre els que van perdre una de les guerres més llegendàries de la història.
El protagonista d’aquesta història oculta és Enees, un príncep troià que va escapar de la ciutat en flames. La seva aventura, immortalitzada per Virgili a l’Eneida, va ser reescrita per Roma per donar-se un origen diví i un llinatge inqüestionable. De fet, aquesta epopeia és tan crucial que el Colosseu de Roma acull ara mateix una exposició imprescindible, «Troia i Roma. Mites, llegendes i històries del Mediterrani antic», fins al proper 18 d’octubre.
La fugida d’un heroi i el seu destí diví
Quan Troia va caure, Enees va carregar el seu ancià pare, Anquises, sobre les espatlles, resistint-se a marxar, i va fugir amb el seu fill Ascani. La seva esposa, Creüsa, es va perdre en el caos (nosaltres també ens imaginem la desesperació). Però la seva ombra li va assegurar que el seu destí era una voluntat expressa dels déus, una deessa, per ser exactes: la mateixa Afrodita, o Venus per als romans, era la seva mare. Aquesta connexió divina va ser un actiu incalculable per al futur de Roma.
El viatge d’Enees va ser una odissea pròpia, travessant el Mediterrani. Va arribar a Cartago, on va viure un secret amorós amb la reina Dido, abans de ser obligat pels déus a continuar cap a Itàlia per complir el seu veritable destí. (Qui no ha sacrificat un amor pel deure?). Fins i tot va descendir al món dels morts, un viatge que només uns pocs es van atrevir a fer, on el seu pare li va revelar el futur gloriós de la seva descendència, la mateixa Roma.
La història d’Enees carregant el seu pare i salvant el seu fill és un símbol potent. No només es va endur la seva família, sinó que es va emportar el passat heroic de Troia i el futur d’un llinatge que reclamaria orígens divins, els d’una deessa. No hi ha un truc millor per a la legitimitat.
August i la manipulació mestra del mite
Aquesta tradició troiana, que ja existia abans de Virgili, va assolir la seva expressió més definitiva en l’Eneida, escrita durant el govern d’August. Va ser el mateix emperador qui va intervenir per salvar l’obra de ser destruïda (Virgili volia que es cremés), conscient del seu valor propagandístic. L’obra va ser crucial per connectar Enees amb els fundadors de Roma a través del seu fill Ascani (també anomenat Iul). Aquest Iul és l’origen de la gens Iulia, la família de Juli Cèsar i, per extensió, d’August, que així es dotaven d’un llinatge diví directe.
Una petita moneda de Juli Cèsar exposada a la mostra ho resumeix tot: s’hi veu Enees carregant Anquises i el Pal·ladi, una estàtua sagrada d’Atenea de Troia que, segons la llegenda, protegia la ciutat. La imatge no només és poderosa, sinó que al costat apareix el nom de Cèsar, demostrant com l’antiga llegenda troiana es va convertir en una afirmació d’origen per a la seva família. (Una jugada mestra, si ens ho pregunten a nosaltres).
La Troia real: arqueologia contra llegenda
Però, on acaba el mite i comença la història? Aquesta és una de les preguntes que l’exposició aborda amb fermesa. Al segle XIX, Heinrich Schliemann, un empresari obsessionat amb la recerca de la Troia d’Homer, va emprendre una excavació que canviaria la comprensió de l’antiguitat. Ja un anglès, Frank Calvert, havia assenyalat el turó de Hisarlik a l’actual Turquia com la possible ubicació, però Schliemann va ser qui, amb el seu entusiasme viral, va aconseguir excavar.
Els seus mètodes, això sí, són avui molt qüestionats. No va tenir gaire cura amb les ruïnes més recents ni amb les restes humanes, i el famós Tresor de Príam (un conjunt d’or, plata i bronze) el va treure clandestinament de l’Imperi Otomà. A més, es va demostrar que pertanyia a Troia II, un mil·lenni anterior a la guerra troiana, i no a l’època del rei Príam. (Un error amb bones intencions, potser?).
Malgrat els seus defectes, la contribució de Schliemann va ser imprescindible. Va desvetllar assentaments que abasten mil·lennis, alimentant la fascinació per la possibilitat d’un rerefons històric darrere de la Ilíada. La Troia VI, que cronològicament coincideix amb l’Edat del Bronze, és considerada una de les fases que podrien estar lligades a la guerra narrada per Homer. Aquesta fusió d’arqueologia i mite és el que manté Troia viva al llarg dels segles.
L’última oportunitat per desvetllar el misteri
El que resulta més curiós de tot plegat és que Roma, la ciutat que va acabar dominant el món, no va voler trobar els seus orígens entre els vencedors grecs de Troia, sinó entre els vençuts. Aquesta decisió va ser un cop mestre de propaganda i legitimitat. I ara, nosaltres, tenim l’oportunitat de reconnectar amb aquesta història.
No hi ha espai per a la indecisió. L’exposició al Colosseu de Roma tanca les seves portes el proper 18 d’octubre. És una finestra única per entendre com el mite es va convertir en la pedra angular d’un imperi, una autèntica solució a la necessitat de transcendència. Si teniu la mínima oportunitat de visitar-la, no la deixeu escapar.
En un món on cada dia es reescriuen les històries, comprendre com un mite viral va fonamentar la grandesa de Roma ens dona una perspectiva fascinant sobre el poder de la narrativa. No creuen que és el moment perfecte per desxifrar aquest secret abans que sigui massa tard?
