Imagines un animal que conviu amb nosaltres des de sempre, part de la nostra cultura i gastronomia, que de sobte es troba en una situació límit, gairebé a la vora del col·lapse? No parlem d’una espècie exòtica llunyana, sinó d’un habitant silenciós dels nostres rius i aiguamolls. La seva supervivència penja d’un fil i, el que és més sorprenent, la seva dramàtica davallada és un secret a veus que pocs coneixen a fons.
Els experts fa anys que alerten d’una mortaldat crítica cada estiu, un fenomen que s’agreuja amb la sequera extrema que patim. Però, què passa exactament quan el riu perd el seu corrent vital? Aquesta pregunta amaga una veritat incòmoda i una urgència que ens afecta a tots, molt més del que pensem. (Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb les xifres).
Parlem de l’anguila europea, un peix migratori que l’any 2008 la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) va classificar oficialment com a espècie «en perill crític d’extinció». Aquest és el nivell més alt d’alerta abans de la desaparició total. Des de la dècada de 1970, la seva població ha caigut més d’un 90%, una dada que hauria de fer saltar totes les alarmes. Aquesta no és una història aïllada; és un símptoma de la fragilitat dels nostres ecosistemes.
La supervivència de l’anguila és un termòmetre de la salut dels nostres rius. Si ells pateixen, nosaltres també acabarem notant-ho, encara que sigui de manera indirecta en el nostre entorn.
El silenciós extermini d’un símbol valencià
La Comunitat Valenciana és un clar exemple d’aquesta crisi silenciosa. L’anguila hi ha estat present en rius i aiguamolls des de temps immemorials, formant part essencial de la pesca tradicional i de la seva rica cultura fluvial. Però, cada estiu, la imatge dels rius Canyoles i Albaida, dos dels principals cursos fluvials de la comarca de la Costera, es transforma en un escenari de mort. L’organització Acció Ecologista-Agró ha denunciat reiteradament aquesta situació límit.
Els seguiments sobre el terreny han revelat una sèrie d’episodis d’alta mortaldat que es repeteixen de manera alarmant. Quan els rius perden continuïtat, els seus trams es redueixen a basses aïllades i estancades. Les anguiles queden atrapades en aquests punts, sense escapatòria, i moren per la dràstica manca d’oxigen i l’augment insuportable de la temperatura de l’aigua. És un final cruel i evitable per a aquestes criatures.
La solució a curt termini que planteja Agró és clara i imprescindible: garantir el manteniment d’un cabal ecològic durant els mesos més secs. Un flux mínim i constant evitaria que aquests peixos quedessin aïllats en trampes sense sortida. Això no és només una qüestió de conservació; és una mostra del nostre compromís amb la sostenibilitat i la biodiversitat que ens envolta. No podem permetre que la inacció continuï sent una opció.
Més enllà de la sequera: els enemics ocults
La sequera és, sens dubte, un factor determinant en aquesta crisi, però no és l’únic. Els investigadors assenyalen altres elements que han contribuït a la reducció dràstica de la població d’anguiles durant les últimes dècades. La fragmentació dels rius, causada per preses, assuts i altres infraestructures hidràuliques, actua com una barrera infranquejable que interromp el seu cicle vital.
L’anguila necessita desplaçar-se entre el riu i el mar per completar la seva reproducció a la llunyana mar dels Sargassos. Aquestes barreres fluvials bloquegen la seva migració, impedint que molts exemplars arribin al seu destí, trencant una cadena vital. A més, la qualitat de l’aigua també juga un paper fonamental. L’excés de nutrients procedents de l’agricultura provoca episodis d’eutrofització en molts sistemes fluvials i aiguamolls valencians. Les algues consumeixen l’oxigen, creant condicions hostils per a la vida aquàtica.
I no podem oblidar la pressió pesquera. La captura d’angules, les cries de l’anguila, manté un alt valor econòmic. Aquest comerç alimenta tant el mercat legal com el tràfic il·legal, especialment cap als mercats asiàtics, incrementant un problema ja de per si complex. És un cercle viciós on cada factor s’alimenta dels altres, posant l’espècie contra les cordes d’una manera definitiva.
El debat pendent i un futur incert per a tots
La situació legal de l’anguila és una paradoxa que genera frustració entre els defensors del medi ambient. Tècnicament, l’anguila encara no figura al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Aquesta absència permet que la seva pesca continuï sota regulació i amb cupos específics. Un error de coordinació que té conseqüències directes sobre l’espècie.
El Govern central ha intentat en diverses ocasions incloure l’anguila al catàleg, cosa que obligaria a prohibir-ne la pesca. Però diverses comunitats autònomes, inclosa la valenciana, han rebutjat aquesta mesura argumentant un fort impacte econòmic i cultural en zones on la pesca de l’anguila és una tradició arrelada. Això posa de manifest un dilema complex entre la protecció de la biodiversitat i les activitats econòmiques locals.
L’última reunió entre el Ministeri per a la Transició Ecològica i les autonomies va acabar amb l’acord de crear un grup de treball per elaborar un pla estratègic per a l’anguila i altres espècies migratòries, com el salmó o l’esturió. El debat sobre la seva protecció legal queda, per ara, ajornat. Mentrestant, la realitat dels nostres rius continua sent una història d’urgència que no pot esperar més.
Entendre la complexa situació de l’anguila és imprescindible per a la nostra consciència col·lectiva i per a la salut dels nostres ecosistemes. La seva lluita per la supervivència és la nostra. Què farem amb aquesta informació que tenim entre mans?
