La vaga feminista de l’any passat va ser un punt d’inflexió per moltes dones. També per a moltes de la meva generació, que rondem la trentena i no havíem viscut cap mobilització femenina d’aquesta magnitud. Moltes joves ens havíem sentit sempre feministes, però no trobàvem espais i expressions amb les que ens sentissim còmodes i identificades. Ni engrescades, que també és important. L’any passat per primer cop vaig fer vaga un 8 de març i va ser tot un alliberament. A la feina on treballava aleshores, la web de La Vanguardia, l’esclat de mobilització ens va sorprendre a totes. Aquell dia es van crear petites aliances que, amb el temps, han bastit petits ponts intergeneracionals, han insuflat valentia davant d’episodis masclistes i han ensenyat a gestionar millor les reivindicacions.
Cada generació viu els seus moments clau i per la meva està sent cabdal la sortida de la crisi. Ens han calgut anys de malestars quotidians i el trampolí de les xarxes socials per activar-nos. Però terreny estava ja molt abonat: la precarietat juvenil, el tap baby-boomer i les conseqüències socials de la crisi ens han mostrat amb encara més claredat que la discriminació de gènere perviu a totes les professions. I en arribar a la cruïlla de la maternitat –tardana a la força, plena de contradiccions i costos– les febleses sistèmiques s’han acabat de despullar. Quan la immensa majoria dels caps que has tingut són homes amb escassa o nul·la implicació en tasques de cura, no hi ha gaires interpretacions possibles. Quan el 100% de les companyes embarassades es demanen una reducció de jornada i cap ni un dels col·legues masculins que esperen una criatura opten pel mateix, el relativisme liberal no cola. No són decisions lliures i individuals, perquè formen un patró incontestable. Són xifres i fets, no ideologies. La prova del cotó rau en aquest exercici de zoom out.
Les excepcions s’obren camí i cada dia n’hi ha més, afortunadament, però no serveixen per negar la major: el món laboral no és woman-friendly perquè no és woman-made. A cada professió el sexisme s’expressa de forma diferent. En algunes té rostre de precària, d’explotada, d’invisibilitzada, com en el cas de les moltes migrants que treballen en geriàtrics per sous baixíssims. En d’altres es fa més palès en el sostre de vidre i els sacrificis exigits a les que volen ascendir, per exemple als consells d’administració i en els partits polítics. Fora dels llocs de treball té forma també d’acudits sobre marits presumptament calçasses, de miradetes lascives a l’ascensor i de cànons de bellesa contraris a la salut i l’alegria de viure.
En periodisme hi ha una mica de cada cosa, perquè és un sector molt heterogeni. La realitat d’una presentadora de televisió, d’una redactora de gabinet de premsa o d’una operadora de so és molt diversa. Però compartim una responsabilitat afegida, que és explicar el món i procurar entendre’l. “On són les dones?”, ens preguntem sovint. A les tertúlies, als càrrecs directius… i també als titulars de les notícies. A les dones també ens costa donar veu a altres dones, no som immunes a la inèrcia. Com les lleis i la política, els mitjans de comunicació també solem anar un pas per darrere de la societat.
L’èxit d’aquesta vaga feminista ha estat centrar-la en els denominadors comuns i oferir diferents graus d’implicació. En definitiva, admetre a tothom sense exigir puresa. La ‘sororitat’ –l’expressió de moda per a la històrica solidaritat femenina– implica assumir com a propis uns problemes aliens provocats per la mateixa realitat que t’encotilla a tu. Encabir sota la mateixa bandera lila fenòmens molt diferents, des de lacres tan greus com els assassinats masclistes fins a incomoditats quotidianes com els clixés publicitaris. Són diferents tentacles del mateix pop.
Jerarquitzar i enfrontar reivindicacions només empobriria el 8 de març. És evident que hi ha un univers de distància entre la vida d’una empresària i una treballadora temporal subcontractada, d’una jubilada i una estudiant Erasmus, d’una soltera LGTBI i una casada heterosexual amb cinc infants al càrrec. Però un dia a l’any aparquem els retrets que ens faríem les unes a les altres, per més legítims que siguin. L’esforç d’empatia dóna més fruits que la lluita en solitari. Canviar lleis i fer complir les existents per assolir la plena igualtat necessita molta gent empenyent. Som la meitat de la societat… quan no anem per separat sinó juntes.
—-
Per tot això aquest divendres el TOT Barcelona, dirigit per dues dones –Sílvia Barroso com a directora i jo mateixa com subdirectora–, dona suport a aquesta vaga.
