Betsabé Garcia: "Tots descendim d’una minyona"

La filòloga i escriptora ficciona en segona persona la història de quatre dones invisibilitzades i analitza el treball domèstic des del 1900 fins avui

Minyones, serventes, dones de fer feines, criades… Hi ha molts noms per al treball domèstic de cures i neteja però tots es conjuguen en femení. Betsabé García (Barcelona, 1975), filòloga i escriptora, s'ha proposat treure-les de la invisibilitat i integrar-les a la “construcció social de què és una dona”. Després de biografiar a Montserrat Roig i resseguir les passes de les primeres universitàries i aviadores catalanes, s'atreveix amb una obra escrita íntegrament en segona persona. Minyones [Llop Roig, 2019] ficciona la vida de 5 dones de dues èpoques diferents, a partir dels perfils, condicions materials i circumstàncies reals i documentades. Des de 1900 fins a l'actualitat, denuncia García, la historiografia i el feminisme majoritaris les han arraconades.

Minyones és novel·la i alhora assaig. I també un llibre de denúncia i una prosa experimental. Moltes coses en només 159 petites pàgines.

Jo defineixo el llibre com un assaig feminista amb perspectiva històrica. He construït un parell de personatges que ens porten fins als anys 50 i tres més que es reuneixen en un bar durant la Transició. Tots són ficticis, però estan basats en els pocs estudis acadèmics existents i en el que m'han explicat dones de fer feines per hores de diverses edats amb qui he parlat i també una interna filipina que fa quatre anys vivia a la casa on treballava. Cada personatge relata com viu els fets històrics i les reformes que s'han anat fent des de 1900 fins a la llei Zapatero. M'ha costat molt escriure en segona persona tota l'estona, però vull que els lectors s'identifiquin al màxim amb elles. Perquè passa una cosa molt curiosa: hi ha les dones… i després hi ha les dones de fer feines. Són una còpia, una ombra. Com diu un dels personatges, no va de fer una feina sinó de substituir altres dones. Que encara sigui un sector absolutament femení, fa feredat. I no és ni molt menys minoritari! Hi ha moltes menys dones ministres que de fer feines!

La història comença el 1900 amb un personatge que s'educa a la secció de Minyones de la Casa de la Caritat de Barcelona. Una FP del servei domèstic?

Sí, podríem dir-ne així. Però no estava reconegut com a formació. El 1900 al sector domèstic també hi havia homes, com els jardiners o els xòfers. I els cambrers i cuiners dels establiments públics també es consideraven servei domèstic. Però en un cert moment els sindicats es posen ferms i els que aniran sortint d'aquesta categoria per entrar al club del proletariat són només ells. Conquereixen els contractes, que et donaven dret a tenir drets. A la Casa de la Caritat t'ensenyaven de tot una mica: a rentar la roba, a netejar terres, a treure taques… Fins als anys 30, les cuineres eren les més ben pagades i era el millor que et podia passar. Quan la modernització de les cuines fa més fàcil la tasca, passa a ser més ben pagada la mainadera. Després de la guerra la formació del servei domèstic passa a dependre de la Secció Femenina de la Falange.

Minyona fent de mainadera d'un infant a finals dels anys 20 / Andreu Pinyol - Fons Lourdes Pinyol.

Minyona fent de mainadera d'un infant a finals dels anys 20 / Andreu Pinyol - Fons Lourdes Pinyol.

L'altre personatge respon a l'arquetip de l'emigrant rural.

Sí, és una noia que ve del poble a Barcelona per no morir-se de gana i amb l'arribada de la guerra fins i tot es farà anarquista. Contrasta amb la primera, que serà sempre més conservadora. Al tombant del segle XX hi havia minyones de 8 i 9 anys. Quan al camp hi havia gana, se les enviava molt petites a la ciutat. L'edat d'inici es va endarrerint poc a poc, fins als 13 o 14 anys, però les nenes criades duren bastant temps. Als anys 60 aquesta emigració torna a tenir bastant de pes i per això les tres criades que retrato als darrers capítols venen d'Almeria, de Granada i Aragó. Ja no se les anomena minyones, que fa antic, sinó “assistentes” o “treballadores de la llar”.

Tant al 1900 com als anys 60 hi havia més demanda de servei que oferta.

S'havia d'atraure dones a aquestes feines. Moltes preferien anar a la fàbrica, evidentment. És que les minyones no tenien dret ni a formar part del Sindicat Vertical franquista! Als anys 80, amb la massificació de la universitat, les filles de dones de fer feines poden optar a altres oficis i aquestes feines tornen a mans de les nouvingudes.

L'opulència industrial i l'obrerisme no van ajudar a pujar la qualitat de vida de les minyones barcelonines?

Poc, perquè les reformes venien de Madrid. I com que no estan contemplades com a obreres, estan fora de la llei de descans dominical i de qualsevol regulació.  Les successives reformes de principis de segle buscaven més aviat assegurar 8 hores de son al dia. Imagina't, regular la jornada de son en lloc de la laboral!

Betsabé García, moments abans de l'entrevista / Jordi Play

Betsabé García, moments abans de l'entrevista / Jordi Play

Hi ha un mite força estès a Barcelona que diu que es menja paella els dijous perquè era el dia lliure de les criades, que deixaven fet el sofregit el dia abans.

Moltes coses que són folklore ens pensem que són molt antigues i en realitat pot ser molt recent. El dia lliure no arribarà fins molt endavant, cap als anys 60-70. I tots els estudis que he consultat diuen que la lluita per tenir un dia de descans ha estat una constant. Potser en algun moment es va estendre el festiu de dijous, però no era pas generalitzat. Tenien dies lliures o no... depenent de la senyora que els toqués.

Hi havia minyones de primera i de segona, com les seves mestresses.

El nivell de la casa era clau. La classe mitjana tenia una sola minyona, que ho feia tot: des de polir la plata fins a netejar el terra o llevar-se enmig de la nit per atendre una criatura. En canvi si treballaves per una casa rica potser sí que rebies un dia lliure perquè hi havia un exèrcit de servei domèstic amb funcions especialitzades. Fins i tot podies tenir finestra a l'habitació. I un pany per tancar-t'hi, que era un gran què! Vaig poder visitar un pis de classe mitjana a l'Eixample, ja quasi en ruïnes, que conservava el cub on vivia la minyona: una habitació sense finestres ni res a la que només s'accedia des de la cuina.

Als anys 30 arriba el treball domèstic pagat per hores, tot i que més perquè s'estenia la precarietat que perquè hi hagués menys minyones.

La figura de la dona de fer feines per hores apareix als anys 30. Netejaven, cosien i feien una mica de tot, per això se les anomenava “noies de tot estar”. Solien casades, perquè la idea era que ser minyona era provisional, fins que et casaves o prenies els hàbits. Si et casaves, passaves de fregar terres cobrant a fregar-los de franc. Al marit el coneixies a l'entorn de la feina, per exemple, el personatge de la Casa de la caritat s'enamora del jardiner de la casa del costat.

Qui feia de mitjancer, per l'arribada d'aquestes noies? L'Església catòlica, només?

Quan venies del camp a la ciutat, havies de portar una carta de recomanació del capellà, de l'alcalde o d'alguna autoritat moral. Homes tots, no cal dir-ho. Abans de la Guerra Civil podies ingressar en llocs de formació religiosos com la Casa de la Caritat o l'Institut de filles de Maria. I després se'n va passar a encarregar al Secció Femenina de la Falange. Es creen borses de treball i formació perquè la família t'enviés amb més garanties. En qualsevol cas, l'Església serà molt important en l'adoctrinament en massa de dones, per evitar la lluita de classes a la domesticitat.

Barricades a casa?

La burgesia imita l'aristocràcia i tenir minyones forma part del model. Però mentre que al XVIII servir a un aristòcrata era un upgrading de condicions de vida, al XIX ja no. Llavors neix el discurs burgès que la minyona és un membre més de la família. Per por! Fiques a casa a una persona que no és de la teva classe social i que ha d'aprendre a conviure amb el luxe sense arribar a desitjar-lo mai… És un control moral i psicològic brutal. Per això les volien educades a l'Església, perquè pensaven que serien més obedients, ignorarien més els béns terrenals… A Mirall trencat de Mercè Rodoreda, la minyona Armanda és un retrat de la criada submisa que estima els seus amos. Als anys 30 ja n'hi havia que no eren així, que van obrint els ulls a la realitat.

Grup de minyones recollint aigua a la Font de Canaletes, a principis de segle XX / Badell - AFB

Grup de minyones recollint aigua a la Font de Canaletes, a principis de segle XX / Badell - AFB

Durant el franquisme també?

D'una altra manera. Hi ha una fal·lera, procedent de la Secció Femenina, d'educar-les i elevar la seva feina. Fins i tot he trobat en un manual descrit “l'art d'obrir i tancar una porta”. Són manuals fets en connivència amb l'Església catòlica, que pinten unes minyones que semblen més gerents de la casa que obreres.

La 'patronal' al cap i a la fi era una altra dona.

Hem de tenir en compte que la majoria de burgeses no eren dones súper cultes ni tampoc tenien un gran destí. La seva vida era monitoritzar la vida dels marits i ocupar-se de les minyones perquè tot estigui al seu lloc. El patriarca és el que sanciona, però no porta el dia a dia. Això genera una lluita de classes femenina, dins de casa. Hi ha Carme Carr i quatre dones més que són l'excepció, que viatjaven per Europa i es relacionaven amb la crême de la crême. Però la gran majoria no i de fet també les educaven a la Casa de la Caritat o a la Bonnemaison per saber manar a les minyones!

El pare de família també podia ser un perill i de fet l'assetjament sexual estava a l'ordre del dia. Ja ho diu la cançó: “El senyor Ramon empaita les criades, enganya a tot el món”.

Exacte! Érem així de bèsties, fent cançons. No hi havia consciència de que eren agressions sexuals. La fantàstica tesi de la doctora Mònica Borrell recull testimonis reals a partir de documents de tribunals. Si hi havia hagut consumació del crim, algunes es desfeien del nadó com podien. Clara Campoamor arriba a denunciar com s'exclou a les minyones de les ajudes a la maternitat. Però en general hi havia més assetjament que violació, una mena de flirteig que avui censuraríem clarament. De fet a les revistes de l'època hi ha dibuixos de criades que molt sovint apareixen erotitzades. Perquè el rerefons és que la culpable és ella, si la magregen.

Dins la invisibilitat de les minyones, a Barcelona resten dempeus llocs que podrien recollir-ne la memòria. La Casa de la Caritat que avui ocupa el CCCB, sense anar més lluny.

No en queda res. Vaig anar a preguntar al CCCB si quedaven cuines o algun altre dels espais on se les formava i em van dir que no. On són les petjades de tantes minyones? Perquè tots descendim d'una minyona, eh? Si no tens sang blava, si no vens realment de la reialesa o l'aristocràcia, vens segur d'una minyona. En algun moment de la teva genealogia en trobaràs una o més d'una. Ni que sigui al segle XVIII. Abans de l'obrera de la que t'hagin pogut parlar, abans que existís la fàbrica d'aquesta proletària, hi havia una minyona seguríssim.

Pati interior de la Casa de la Caritat i actual porta d'accés al CCCB / Autor desconegut - AHDB

Pati interior de la Casa de la Caritat i actual porta d'accés al CCCB / Autor desconegut - AHDB

El feminisme actual segueix sense saber què pensar, del treball domèstic?

Primer de tot es tracta d'entendre que són dones, que formen part de la construcció social de què és ser una dona. Fins a quin punt les introduïm en el relat i fins a quin punt aquest segueix en mans de la intel·lectualitat? El feminisme posa en crisi la categoria d'home i després també la de dona. Preval la idea que elles serveixen i ells ofereixen serveis. Perdura l'home que 'ajuda' a casa i que ha de ser educat per la seva dona sobre com fer les tasques de la llar, perquè les dones naixem sabent com funciona la rentadora i com es cus un botó.

I les 'kellys'? Han visibilitzat molt la feina mal pagada de la neteja d'hotels.

Sí, però són obreres amb contracte. Tenen molts problemes, i tant, però és una realitat diferent a la de les internes. La dona filipina que vaig conèixer el 2015 no tenia cap dia de festa setmanal, per exemple. Si li feien contracte, li descomptaven la Seguretat Social, així que preferia cobrar en negre per estalviar i comprar-se la llibertat algun dia. Volia ser secretària! Quan la deixaven sortir unes hores anava a l'església filipina o a un restaurant filipí on coneixia gent. Tots els immigrants busquen la complicitat d'altres compatriotes per sentir-se com a casa. Si ho fan els noruecs i americans, encara més ho faràs quan sents que la societat et mira per sobre l'espatlla.

La interna immigrant d'avui és més precària que la minyona de la Casa de la Caritat?

Era esclavitud llavors com ho és ara. El que ha canviat és la societat, que ha evolucionat des del feminisme i les aixopluga una mica, ara hi ha lleis a les que agafar-te en cas de violació o assetjament. Però encara hi ha molta feina a fer. La precarització de tots els sectors feminitzats no les ajuda gens.

Ningú en parla però a Barcelona hi ha moltíssimes portes de servei. De fet encara es construeixen edificis nous a la zona alta als que se'ls fan expressament portes i escales de servei. És moral, al segle XXI?

La classe mitjana més aviat té dona de fer feines per hores, però queden algunes cases amb minyona de les d'abans, amb uniforme i tot. I no es veu malament, de la mateixa manera que tant persones de dretes com d'esquerres diuen amb tota naturalitat “dona de fer feines”. Estem a les beceroles.

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?