Els safareigs de les Cases del governador de Verdum van construir-se el 1953 per donar servei a uns habitatges en condicions precàries, les anomenades “cases de paper”: 20 m² amb una petita pica al lavabo i una altra a la cuina.

Aleshores, els safareigs van presentar-se com un equipament comú al veïnat on, a canvi de 200 o 300 pessetes, les dones rentaven la roba en qualitat de cuidadores de l’espai privat. Així, aquell porxo tancat amb quatre grans basses d’aigua —dues per ensabonar i dues per esbandir—, lluny d’esdevenir un símbol més de la precarietat del barri, va convertir-se en un espai on les veïnes xerraven, reien i compartien pors i somnis. I, també, en un punt de reunió del qual van sorgir les primeres reivindicacions per una millor qualitat de vida a Verdum.

La memòria de les dones dels safareigs de Verdum, homenatjada BLANCA LÒPEZ

Una lluita de dones

“Jo quan era petita treia el cap per la finestra per veure el safareig i em sorprenia l’energia que desprenien aquelles dones quan feien la bugada, quan cantaven i xerraven, i com van ser capaces de fer del safareig un espai de participació públic”. Així ho explica la Montse Argente, en representació de l’Arxiu històric de Roquetes-Nou Barris, en l’acte d’inauguració del faristol que pretén commemorar la feina de cura i les primeres xarxes de solidaritat que van impulsar les dones des dels antics safareigs.

La Montse recorda com ella hi jugava de petita, igual que la Montse Ayala. Aquesta veïna de tota la vida explica que ella acostumava a nedar amb les seves cosines: “Quan a la meva mare se li relliscava a l’aigua la pastilla de sabó, nosaltres bussejàvem i l’agafàvem”. Quatre dècades més tard, a l’esdeveniment, evoca aquests moments de la seva infantesa.

La Maria Lluïsa és un altre testimoni de la transformació del barri. Fa cinquanta anys que viu al Carrer Joan Riera, “a una de les cases privades que tenia llum i aigua”. Tota la seva vida ha lluitat pel futur del Verdum. “Hem de treballar per la salut, l’ensenyament i tot el que millori la qualitat del nostre barri”, declara, perquè “continuen faltant moltes coses, i això que és el barri amb més densitat de població de Barcelona”, assevera. La Maria Lluïsa va ser presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes del Verdum durant onze anys, però mai ha deixat d’impulsar projectes de millora.

Faristol commemoratiu instal·lat per l’Ajuntament al barri de Verdum AJUNTAMENT DE BARCELONA

Aquesta octogenària de veu dolça somriu a la seva veïna, la Josefa Miralles, quan es retroben a la inauguració del faristol que ara és un recordatori permanent de la seva lluita. “Jo tenia catorze anys quan vivia amb el seu pare a un bloc vell al costat de la plaça de Verdum i baixava a rentar als safareigs”, recorda la Josefa.

Tot això s’ha documentat gràcies a la incansable tasca del Jinés Cuesta, que va fotografiar la vida al barri durant els seixanta anys que es va dedicar a la professió.

Un faristol per la memòria històrica

Ubicat a la Plaça de Verdum, antic centre neuràlgic del barri, el faristol respon a una demanda històrica amb els veïns de Nou Barris – Roquetes. “Aquestes històries —incideix Jordi Rabassa, regidor de Memòria Democràtica— formen part d’un llegat cultural, d’una motxilla que portaven les dones i que portaran”. Rabassa recull les paraules de la Lluïsa i subratlla, també, la importància de no descuidar la perifèria de Barcelona: “La construcció de la ciutat democràtica va de la perifèria al centre”.

En aquest sentit, el faristol no vol ser només un homenatge al passat sinó també una mirada al futur. “El faristol ens ajuda a recordar i també a descobrir”, assenyala l’Alexandra López, consellera del barri de Verdum.

Nou comentari

Comparteix