“La meva filla gran té 15 anys i només ha portat una vegada una noia a la caravana. Li fa vergonya. Ella va a les cases de les amigues, i miren les habitacions i remenen les seves coses. Però a la inversa no passa”. Qui ho diu és la Teresa, mare soltera de quatre menors. Sense embuts, parla de la vergonya social que provoca, per la canalla, veure’s vivint en un assentament. “Per les meves filles, poder portar les companyes a casa a fer els deures juntes seria el màxim”, afegeix. Ho expressa amb un to esgotat perquè, de fet, va tenir ben a prop l’orgull d’anunciar als seus fills que havia aconseguit un pis. Era la primavera del 2018. Finalment, la lletra petita d’aquella promoció d’habitatges li va aixafar la guitarra.
Després d’això li van assegurar que, més endavant, de manera prioritària, la mantindrien com a una de les persones que podria accedir a un pis assequible a Barcelona. Des de llavors, però, no ha tornat a veure cap altra opció habitacional. De fet, l’únic canvi de residència que han viscut ella i la seva família va arribar quan els van desallotjar de la nau abandonada que ocupaven i es van haver d’instal·lar en un descampat, a prop de la Maquinista.
Però la Teresa no té dubtes: el sotrac més important que ha viscut al voltant de l’habitatge va ser el desengany amb aquella promoció que li va posar la mel als llavis. Era una oportunitat insòlita. L’Ajuntament construïa un edifici per a persones vulnerables, entre els quals s’incloïa com a col·lectiu a tenir en compte les persones que havien passat per una situació de barraquisme. Oferien 36 pisos situats al número 40 del carrer Tànger, a tocar de la plaça de les Glòries, una zona que, a més, encaixava de ple amb la zona on vivien la Teresa, la seva parella i els seus fills de 15, 14, 10 i 8 anys.
La primera de la llista
Van presentar diverses vegades tots els certificats necessaris. I, després d’haver lliurat la paperassa, van rebre la notícia que ho capgiraria tot. La Teresa ho demostra amb documents. Una carta oficial de la directora tècnica del Registre de Sol·licitants i Adjudicació d’Habitatge, Esther Ródenas, deia: “Ens complau comunicar-vos que la vostra unitat de convivència ha participat en la convocatòria amb procés de baremació de 36 habitatges Tànger-Persones social i econòmicament vulnerables i ha estat inclosa en el llistat definitiu de la convocatòria, ocupant la posició 1 del contingent territorial 2 o més dormitoris“. La interpretació que va fer la Teresa va ser més directa: “He quedat la primera”.
No li faltava raó. Havia quedat la primera, almenys d’una de les llistes que es contemplaven per entrar a aquests pisos. El concepte “territorial” té en compte les famílies vulnerables que necessiten un pis en els barris pròxims al lloc on és la convocatòria, en aquell cas El Parc de la Llacuna i el Poblenou (Sant Martí). Els altres col·lectius que també tenien llistes per optar a viure a aquest edifici eren el “general” –aplega tota mena de persones de la ciutat en risc d’exclusió social– i un “per a menors de 35 anys”. Els primers tenien 4 pisos reservats, els segons, 27 i els tercers, 5.
Així i tot, la Teresa no rebia resposta. I va decidir passar a l’acció. El 25 de gener de 2019 va enviar una carta “a qui correspongui del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona”. En ella, feia constar que, per viure en un assentament, no podia accedir a la Mesa d’Emergència i que, en canvi, se li va dir que havia quedat “la número 1” de la seva “promoció” per al concurs dels pisos del carrer Tànger. Dies més tard, el 13 de febrer de 2019, li arribava la resposta oficial. Li reconeixien la participació en la promoció dels 36 pisos, però matisaven que “malauradament, només hi havia habitatges d’una o dues habitacions” i “per tant, no adequats a l’actual composició familiar” de la Teresa.
Els documents que la Teresa va presentar a l’Ajuntament per optar al pis que mai no va arribar / D.C.
En aquell moment, van sorgir dos dubtes al cap de la dona que acabava de veure com s’esvaïa la possibilitat d’arribar a una llar digna. D’una banda, es preguntava com se li havia atorgat la posició número 1 en un concurs en el qual no tenia cap opció de ser escollida i, de l’altra, no entenia la paradoxa que es generava: “Soc vàlida per estar en una caravana i no per estar en un pis? M’hi podrien posar i després, quan tinguin una opció millor, passar-me a un altre pis. Em sembla més humà”, comenta.
Per resoldre la situació confusa al voltant del lideratge d’una llista que va quedar-se sense pis adjudicat, fonts municipals han detallat que “l’elaboració del barem de selecció dels criteris utilitzats no es va fer només per la promoció del carrer Tànger, sinó que les bases ja especificaven també la possibilitat de fer servir aquesta valoració a mesura que es vagin incorporant nous habitatges a la borsa de protecció oficial”. És a dir, que el concurs per als 36 habitatges del carrer Tànger ja contemplava que una part dels escollits quedarien fora de la tria i, per tant, se’ls derivava a una bossa d’habitatges futura: més adequada a les seves necessitats alhora que més incerta en el temps.
De fet, des d’aquella notificació que avisava la Teresa que era la primera de la llista “territorial 2 o més dormitoris” no hi ha hagut cap canvi. Ella i els seus quatre fills han passat a viure en una caravana a un descampat i quan plou es tanquen tots “al voltant d’una taula petita”, dins del vehicle. En aquest temps, la parella de la Teresa se n’ha anat. Ara la família és monomarental i rep un únic ingrés, el de la renda garantida de ciutadania de la mare. Sovint, la Teresa s’apropa a l’Oficina d’Habitatge de Sant Martí i pregunta si hi ha alguna nova promoció a la qual apuntar-se, però, ara per ara, la resposta sempre és negativa. “Em veuen entrar a l’oficina i esbufeguen”, comenta la dona mig en broma. Hi va unes dues vegades al mes. Ara bé, de portes endins, a casa, s’ho calla. “No m’agradaria donar esperances als fills, sé que els frustaria molt. Quan tingui les claus del pis, llavors, els ho diré”.
