Dibuixos, fotografies de Marilyn Monroe i cartes del tarot. Aquest és l’homenatge que els veïns, familiars, companys de menjador social i vianants distrets que un dia es van aturar a parlar amb ell o okupes de la casa del costat han plantat a la porta del pis d’Enric Pons. Fora de casa seva és, ara mateix, una representació benintencionada del que hi ha a dins: retrats talentosos, pòsters gegantins de l’actriu rossa, cartes que et tirava només conèixer-te. “Tens un familiar que pateix?”, acostumava a preguntar quan es posava en el seu paper preferit, el de tarotista.
Ara és conegut com l’exdibuixant de l’editorial Bruguera que patia per poder-se quedar a casa seva, on havia viscut tota la vida, i que va donar 5.000 als sensesostre, però les persones que fa anys que el tracten s’escarrassen a explicar la ment prodigiosa que tenia i els seus càlculs encertats, fins i tot en els pitjors dels auguris. El divendres 1 de febrer, hores després de ser ingressat per una hèrnia, els deia la mateixa frase a tres persones properes: “Lluitem set dies i marxo amb Sant Pere”. Dit i fet, va passar una setmana i el vuitè dia, el passat dissabte, l’Enric complia el seu vaticini.
“Estàvem enmig de l’assemblea de la Casa de Cadis quan el Lagarder va rebre una trucada i li va canviar la cara. Va començar a cridar al telèfon”, explica el Diego, un dels ocupants de l’alberg per a sensesostres. Parla de Lagarder Danciu, l’activista amb qui Pons s’havia convertit en inseparable les últimes setmanes i l’artífex de convertir el cas d’un home gran vulnerable en una història viral. Cada dia dels últims dos mesos, l’Enric dinava a les dues en un menjador amb servei de càtering del carrer Mallorca amb la Inés i a les quatre feia el cafè amb el Lagarder.
Eren els seus companys diaris. Els dos sentien a parlar de l’altre i avui ho posaven en comú al tanatori Sancho de Ávila. “L’endemà del seu aniversari, després de la festa i el regal que li vau fer, va venir contentíssim. Va venir fent allò que feia quan estava nerviós d’aplaudir com un nen”, explica la Inés a l’activista okupa. També van celebrar plegats les nits de Nadal i Reis, i moltes altres.
Anys abans, l’Enric va tenir problemes de salut greus i els va superar amb una altra persona que li va fer costat
Els migdies no, els migdies acostumaven a ser per a la Inés i la seva xerrada diària. “Era totalment brillant. Era un nen entremaliat amb el cap d’un savi. Cada dia, em parlava del concurs ‘Pasapalabra’. El mirava, s’apuntava les paraules que se li escapaven durant el programa i me les demanava l’endemà. ‘Quina era la solució de la lletra S al cercle final?’, em preguntava. I les repassàvem”. La Inés el va conèixer assegut al menjador per a persones grans anys enrere, a força de treure-li conversa, i des de llavors s’havien fet íntims. “Ell em deia nòvia i jo li deia que era el meu marit, de tant que parlàvem”, riu la dona argentina.
Així, l’home que havia vist com la seva família marxava cap a altres punts de l’àrea metropolitana, en el fons, s’havia sabut refer. Va tenir la sort de conèixer altres persones anys abans, quan també va tenir problemes de salut greus, que li van fer costat. Una d’elles, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, és la seva tutora legal des que el va acompanyar i li va teixir una xarxa de suport i atenció arran d’una infecció que va patir. “És la meva guia espiritual, el meu àngel”, deia l’Enric abans de morir. Una altra és la seva neboda, amb qui també mantenia un contacte freqüent.
Els okupes de la Casa de Cadis volen convertir el pis d’Enric Pons en un museu en homenatge de l’home en risc de ser desnonat
Totes aquestes persones s’han apropat a dir-li un últim adeu i a deixar un record a la façana de la casa de Kheto Rigol –el seu nom artístic–, on s’hi pot veure la crossa que agafava massa poc i les sabatilles amb què es movia per casa. També hi ha a terra els seus dos llibres: Camino al andar (2019) i El hombre del traje pistacho (2014). I unes anotacions, escrites a mà, a l’esborrany del llibre que va enviar a l’editorial Descontrol aquest mateix any en què deia: “Gràcies a tanta solidaritat en favor meu, la meva vida pren sentit i forma. Kheto Rigol”.
Ara, després la seva mort, queden els deures i els desitjos. Algunes persones properes a l’exdibuixant asseguren que l’Enric ho tenia tot planejat i havia deixat una llarga llista de coses a fer un cop no hi fos. També hauria deixat escrit com repartir els objectes infinits que decoren el seu pis. De la mateixa manera, mentre el judici que tenia pendent contra el propietari del seu pis per haver-li apujat massa el lloguer continua pendent –a l’espera de saber si es mantindrà– casa seva preveu ser un museu. Almenys això assegura Lagarder Danciu. “És el que ell voldria i això farem. El muntarem perquè la gent pugui conèixer a fons l’home que es va convertir en una institució de la lluita contra l’especulació i la soledat. I el mantindrem cuidat perquè el tenim ben a prop”. El pla, a falta de preguntes inquisitives, sembla que el tenen ben clar. “Obrirem de 8 del matí a 8 del vespre”, concreta.
