Les gàbies no ens deixen veure el Zoo

Cal un esforç massa gran per visualitzar el zoo que podria ser enlloc de prendre decisions polítiques en base al zoo que tenim ara

El futur del Zoo de Barcelona està molt ennuvolat. A curt termini, per l’aprovació d’una iniciativa d’esperit animalista que vol restringir tant quines espècies es poden criar en captivitat que condemna al zoològic a un decreixement letal. A mig termini, el recinte acumula una necessitat d’inversió molt alta. Encara que finalment no prosperés el full de ruta animalista i s’apliqués el Pla Estratègic que ha consensuat el patronat de la Fundació que gestiona el zoo –un document amb molta més base científica– caldria reservar 65 milions d'euros fins el 2031 per renovar unes instal·lacions ja molt envellides. A llarg termini, per si no fos poc, hi ha l’etern debat sobre si la Ciutadella és la ubicació més eficient, per hipoteca el creixement tant del zoo com del parc públic.

Per si no fos poc, l’opinió pública està força dividida. El zoo no protagonitza grans manifestacions a favor ni en contra, avui per avui, però sí que desperta sentiments contraposats. Perquè els veïns parlem del zoo des d’arguments emocionals: els records d’infantesa i l’oci de les famílies que el visiten versus l’animadversió als espais tancats on viuen part de les 300 espècies que conté el recinte. El zoo encara treu bona nota entre els qui el freqüenten, però va perdent visitants.

Les ‘gàbies’ donen mala premsa al zoo, malgrat que en quedin poques i estiguin del tot avalades científicament. És una paraula maleïda, que eclipsa qualsevol argumentari tècnic. Per molt que siguin gàbies sense barrots –les dels primats per exemple tenen aparadors de vidre–, són petites i velles. No es corresponen amb la professionalitat dels veterinaris i cuidadors del zoo i no transmeten els valors pedagògics que sí que poden oferir instal·lacions noves com la de les girafes, on conviuen diferents espècies –compatibles, és clar– que deambulen al seu aire per espais a l’aire lliure i coberts. Les gàbies, en definitiva, són l’anti-màrqueting.

Defensar la viabilitat i conveniència d’un zoo a Barcelona, que sigui modern, ètic i útil per la societat, topa amb aquesta barrera mental. Cal un esforç massa gran per visualitzar el zoo que podria ser enlloc de prendre decisions polítiques en base al zoo que tenim ara. Si tinguéssim un recinte espaiós com els de Berlín i San Diego segur que el debat seria molt menys agre i virulent. L’actual recinte no agrada a ningú, ni a la plantilla, com demostra la seva renúncia als dofins en constatar que en 15 anys no ha prosperat cap projecte de delfinari en condicions.

A la roda de premsa que va fer la plantilla, fa ara un mes, em va cridar l’atenció una frase del naturalista Antoni Carulla, president de l’ONG catalana World Nature i membre del Patronat: "No és el zoo de Barcelona, és el Zoo de Catalunya". És un destí laboral natural pels millors biòlegs i veterinaris que Catalunya forma o atreu, un talent que si tanqués el zoo marxaria fora. És el principal reservori d’espècies en extinció que tenim al país i és també un excel·lent ambaixador internacional dels projectes de biodiversitat catalans.

Carulla té raó i em sap greu donar-li, perquè en el fons sé que és un fil de pensament que em portarà a una conclusió que no m’agrada: el nostre zoo té un futur més assolellat fora de Barcelona. Fora de la ciutat –no cal al Pirineu, hi ha prou espai a l’àrea/regió metropolitana!– tindria més possibilitats de créixer en superfície, pressupost i modernitat, trobaria menys conflicte polític, contribuiria a la descentralització del turisme i potser fins i tot podria dinamitzar l’economia de municipis que ho necessiten. No, no m’agrada aquesta conclusió perquè no vull que marxi i, sobretot, no vull pensar que Barcelona no és capaç de resoldre un trencaclosques tan concret i local com aquest. 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?