Treure’s un tendó de la cama per donar-lo a un fill

L'Hospital del Mar, pioner a Europa a fer trasplantaments de pares a fills per reparar els lligaments del genoll

La metàfora “donar-ho tot per un fill” és cada dia més real i menys metàfora, a mesura la ciència fa descobriments. Si fins ara ja era habitual que un pare o una mare doni un ronyó, una part del fetge o medul·la per salvar un descendent, s’ha de tenir en compte que la donació també es pot fer de fills a pares. Però l’Hospital del Mar de Barcelona fa servir un sistema pioner a Europa en què els pares –mai a l’inrevés– donen tendons d’una cama per reparar els lligaments dels genolls d’un fill en edat de creixement. Si en èpoques de màxima penúria es diu que els pares es treuen el pa de la boca per donar-los als seus descendents, ara ha arribat l’hora de treure’s un tendó de la cama per donar-lo a un fill.

El Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital del Mar està aplicant aquesta tècnica per reconstruir els lligaments del genoll a pacients en edat de creixement, segons recull l’Agència Catalana de Notícies (ACN). S’utilitza un tendó isquiotibial d’un dels progenitors, habitualment el semitendinós, per reparar el genoll lesionat.

L’objectiu de l’extracció és aconseguir empelts de mida adequada, perquè en molts casos, els tendons dels músculs isquiotibials dels nens en edat de créixer són massa prims. El fet que sigui del pare o la mare permet evitar el rebuig, ja que hi ha més compatibilitat. La tècnica quirúrgica que s’utilitza busca també preservar els cartílags de creixement, els fisis, perquè no s’interrompi el creixement de la cama afectada abans d’hora.

Segons l’Hospital del Mar, a un de cada tres pacients en edat de creixement que s’operen per reconstruir-los el lligament encreuat anterior amb tècniques convencionals se’l torna a trencar. En d’altres casos, hi ha seqüeles, com ara desviacions o alteracions de la longitud de l’extremitat respecte de la que hauria de ser. I una de les causes d’aquests efectes indesitjats és que s’utilitzen empelts massa petits i tècniques quirúrgiques que malmeten les fisis. 

En canvi, en els últims quatre anys l’hospital ha tractat amb la nova tècnica set nens i adolescents –d’entre 7 i 14 anys– i cap d’aquests pacients ha tornat a tenir cap altra lesió a la zona afectada.  

Nou comentari